blogoteca (del dia) de solituds

Just ahir, després de penjar el post, que encara que no ho sembli parlava també de solituds, vaig llegir en dos blogs consideracions des d'òptiques ben diferents sobre el tema. Deixo aquí i aquí els enllaços corresponent encara que ja sé que ens fa més aviat mandra obrir aquests vincles que a vegades fan la funció de notes a peu de pàgina, és a dir, d'aquella part que se salten els lectors dels llibres que tenen pressa a acabar-los.

Se'm va acudir que si apareixia aquest tema, just ara que comença la primavera, és perquè l'estació ha fet un gir cap al fred quan ja teníem l'esperança que cada dia seria una mica més..., com ho podria dir...?, “bonic”, en una paraula una mica cursi -i que cursi i antiga és la paraula cursi!

Després de llegir els dos posts, vaig pensar en La incomunicación, de Carlos Castilla del Pino, la seua obra més reeditada i que sé que és inútil que busqui per casa perquè deu estar al poble, on queden tants llibres d'adolescència i joventut. Solitud i impossibilitat de comunicació són un tàndem indissoluble que es trampeja com es pot amb més o menys èxit, però sempre amb un punt d'insatisfacció.

Avui, que també ha fet un dia rúfol, el primer post que he llegit, brevíssim (accentuo la qualitat de l'adjectiu per als mandrosos) tractava també del tema.

Sembla que demà el temps no millorarà substancialment.

de la condició humana

Que curiós, llegir gairebé al mateix temps la mateixa idea en un bloc-blog i en un dels blocs de Pla:

Les persones que es casen demostren d’una manera explícita que s’estimen molt, personalment, a si mateixos. Quan els homes o les dones s’estimen molt a si mateixos no poden viure sols. Tendeixen a fer acte de presència davant la gent o, almenys, d’una altra persona –l’altre contraent. Si més no, el matrimoni és una porta a accedir a la gent. Per a viure en solitud es necessita tenir una idea exacta sobre un mateix –no estimar-se gens: tenir d’un mateix una idea pèssima.

Josep Pla. Notes per a Sílvia.

Del fet que som éssers irremeiablement solitaris –i no em refereixo a la solitud física, evidentment- no en tinc cap dubte. De com s’arriba a formar parelles, del que es busca, del que es troba, dels penediments, dels retrobaments, de l’autoconeixement, dels miratges, de tot això, en tinc, desgraciadamenent, una idea, més aviat una idea vaga.

pujada i descens

Pugem en els cotxes fins a l’ermita amb la intenció d’arribar-nos a la creu. Durant el camí van apareixent uns senyals recents en forma de fletxa amb dos noms: Joakim i Núria; però no és fins arribar a l’edifici que descobrim que eren unes indicacions que assenyalaven als invitats que a Santa Caterina se celebrava un casament. A la placeta exterior esperen unes quantes persones mentre el capellà oficia la cerimònia. Porten vestits tradicionals i aguanten uns arcs foscos de fusta que complementaran els seus balls quan s’acabi la celebració. Més tard sabem que en Joakim és basc i la Núria catalana i que tot i que treballen a la Xina han decidit casar-se a la que en la ficció fou la casa de la Mila.

Mirem de no trepitjar els petards en sortir de la plaça per iniciar la pujada a la creu. Fa un dia esplèndid i ens trobem amb altres excursionistes que pugen pel mateix corriol de pedres. A mig trajecte ressona la traca que saluda la sortida dels nuvis. La Mila, amb el pastor per guia, va trigar unes hores a fer el cim; nosaltres, a pas lent, no arribem als vint minuts. Ens aturem a la creu –feia tant que no la vèiem de prop!- i xerrem una estona, ens embadalim amb el paisatge, busquem, reconeixem i repetim noms dels indrets de la plana. Una de les dones de les dues parelles amb qui hem competit en l’ascens no s’atreveix a fer el camí del castell i s’asseu als esglaons de la creu.. Creuem mirades però no ens diem res més enllà de les salutacions de rigor. Bufa el que deu ser una tramuntana suavíssima, però un xic freda.

M’és inevitable recórrer a Solitud i a un motiu recurrent, antic i modern. En el capítol de la creu –que en la novel·la ha desaparegut, la creu, vull dir-, la Mila s’assabenta que el pastor –el guia, l’il·luminat- , a qui ella feia uns quaranta anys, en té seixanta-quatre. Terrible descoberta! A partir d'aquí es precipita el desenllaç. Per què ningú no s'ha atrevit a continuar la història de la Mila? Va fer de serventa de la Caterina Albert?

-Vet aquí la virtut! Vet aquí la quietesa! Vet aquí la temperança!... –D’una estreta espaumòdica dels punys sobre la falda, els nusets dels dits li petaren-. Seixanta –quatre anys! Errada dolorosa, cosa repugnant, la que li havia passat!... I mentre fou al cimalt no pogués sortir del cercle viciós del terrible descobriment.

[...]

L’emparellà de pensament amb el seu home. Aquest un jove amb ànima de vell; l’altre un vell amb aparences de jove. En tots dos l’anomalia, l’eterna anomalia que la perseguia a ella sense parar, emmmetzinant-li i destruint-li la vida!... la dona tornà a sentir la negra desolació exasperada del vençut contra dret i raó. –Tot desfet, tot perdut per arreu!... Un negat!... Un vell!... –I es mossegava els llavis fins a fer-los sagnar, i el seny se li enterbolia.

Víctor Català. Solitud.


















Dicotomies humanes difícils d’equilibrar: cos i ànima, exteriors i interiors, realitat i aparences, raó i sentiments, majories i minories, voluntat i poder... Els cossos guanyen les ànimes encara avui.


En tornar a l’ermita ja han marxat els convidats i només queden els nuvis i un fotògraf i el seu ajudant demanant les postures més adients. En el pedrís de davant hi ha un paquet sobrer d’arròs encara aprofitable; pètals de rosa a terra. Darrere l’ermita, la dona sense marit, recobrada la calma, espera que baixi del castell el desaparegut. Només ens donem la bona tarda. Els nuvis ja han marxat. Nosaltres ho fem abans que la dona sola.

De solituds (3)

... I després hi ha les solituds sense retorn, les solituds d’alguns -molts- vells. Les solituds esquerpes o amistoses dels que volen comunicar-se però no poden perquè ningú no els escolta o només fan veure que els escolten, o no els entenen. Les solituds dels que no tenen ningú per escoltar-los. Les solituds dels que busquen refugi en una infantesa o en una adolescència llunyana. Les solituds dels que ja han deixat de veure el món exterior i ningú no sap que busquen en el seu món interior. Les solituds compartides per solitaris en aquestes residències en què cadascú ocupa un espai fix durant el dia, a tocar de l’espai d’un altre solitari, que a la vegada es troba a la vora d’un tercer solitari, i més enllà encara un altre, i un altre, tots en una regressió a moments concrets de la seva vida, amb records recurrents que a penes es poden entreveure com una espurna en els seus ulls, en els moviments de les seves mans, dels seus dits que ressegueixen incansablement la quadrícula del dibuix de les estovalles o es tanquen i s’obren buscant el que no poden agafar, o potser repassant una melodia en el piano que ja no tenen i que ara sonaria discordant.

Recordo una narració de la Víctor Català a Drames rurals –potser és la que recordo més del llibre- en què més enllà de la truculència d’algunes escenes, el que em va impressionar més va ser aquest trosset de cel que veia la protagonista, tan bonic i tan inútil, o potser no.

Aleshores la padrina veié un tros de cel blau, serè, esplèndid, bonic com si fos fet de tot just, enduent-se-li la mirada més enllà d'aquelles rònegues parets, brutes i florides, que li feien de gàbia.
[...]
I així consumia el rest de sa miserable vida la padrina de cal Manyo, immòbil i sola i mirant i mirant sempre, amb una quietesa fixa d'esfinx, aquell cel tan blau i bonic, però tan impassible i llunyer pels que sofreixen. Ningú sabia, ni potser ella mateixa, quins esqueixos de pensaments rodolaven per les cofurnes de son cervell primitiu, paralitzat per l'hemiplexia, davant d'aquell cel esplèndid, ni quines sensacions podia despertar el més enllà meravellós que contemplava sempre, en esperit encara viu, dins de sa carn quasibé del tot morta i momificada.

Victor Català: “La vella”, a Drames rurals.

De solituds (2)

No conec els països nòrdics i ara m’atreuen menys que fa alguns anys, en què considerava que en molts aspectes eren més civilitzats, més modèlics. Ara tinc més clar que civilització significa més que un model social determinat, potser legislat, uns costums i una forma de viure que s’han anat forjant durant anys, mil·lenis, i que un, al menys inicialment, no tria. I ja m’està bé la meva civilització, més grega i romana, més mediterrània, encara més càlida. És clar que ara no es pot parlar gaire fort, perquè la tendència a la uniformització volguda o imposada, subtilment o per força, fa que les civilitzacions es vagin desdibuixant; i no parlo de declaracions polítiques i nacionalismes, que són una altra cosa.

En la poca literatura nòrdica que he llegit (finesa, sueca, noruega, danesa...) sempre m’ha semblat trobar un sentiment d’angoixa existencial. En un moment o altre, alguns personatges expressen una mena d’incomunicació o de solitud que, si no tingués por a exagerar, diria que és còsmica, d’una fredor nívia. És veritat que en els llibres, en les novel·les, no es troba necessàriament la totalitat de l’esperit d’un poble, la seva forma d’entendre i enfrontar-se al món, però algun detall en donen.

Aquesta sensació de solitud de vegades m’inquieta per persistent, perquè tinc la sensació que els personatges (la gent real?) saben, fins i tot ens els moments en què no hi ha solitud física, en què les relacions de parella o amb els amics són satisfactòries, que l’estat de comunicació és provisional, un parèntesi, un estat anormal. Aquesta sensació no es trobava tant –o no s’expressava- en el meu món més proper, i parlo en passat perquè crec que ara no només comença a evidenciar-se sinó que potser s’està generalitzant; no ho sé. Concretar-ne algunes de les causes seria massa agosarat i llarg, només ho deixo anar.

En lloc de continuar escrivint jo, prefereixo aportar un fragment que em sembla, aquí també i no només en el cas de Noruega, d’on procedeix el text, una realitat creixent, inclòs aquest món de les mascotes de tot tipus tan abundant que està actuant de substitut o de reforç de les companyies i de les comunicacions humanes.


-¿Estás muy solo? –le pregunto al pececillo.
Le pareció una pregunta tonta, y decidió preguntar de nuevo:
-¿Te sientes muy solo?
Y, como de costumbre, dejo la respuesta a cargo de la cola de color rojo anaranjado que ondeaba con lentitud por la pecera.
-Por supuesto que te sientes solo. Yo también lo estoy.
Al decir estas palabras, el agente de policía sintió un leve remordimiento. En realidad debería haber comprado más peces para que su gordo pez anaranjado tuviera amigos y formaran una pequeña sociedad íctica. Pero, al mismo tiempo, temía que la compra de más peces le hiciera perder la comunicación que ya tenía con ése. Había algo especial entre ambos, como en ese momento, en que el pez permaneció inmóvil en el agua, mirando con sus extraños ojos, mientras su hermosa cola se agitaba a cámara lenta.
-Pues sí, estamos solos los dos –resumió.
Se irguió y fue a la cocina a preparar un poco de café. Cuatro cucharadas de Evergood; cinco de otras marcas. Era así, con algunas marcas de café era necesario echar más cantidad. Se ajustó los tirantes sobre los hombros de la camiseta y se dirigió de nuevo al pez:
-¿Sabes qué es lo peor? Lo peor es que uno ya no puede estar en paz con su soledad, porqué ahora está de moda estar solo; ahora hay programas de radio sobre la soledad, donde todos hablan sobre ella, e incluso emiten programas especiales para los solitarios.

K. O. Dalh. La muerte en una noche de verano. Editorial Planeta, 2006.

Aviso que el personatge que parla no és un psicòpata a punt de començar a assassinar locutors de ràdio que torben la seva solitud, sinó el protagonista, el comissari Gunnarstranda, i la seva actuació és, evidentment, ben normal, com sap tothom.

De solituds (1)

La solitud és un tema recurrent en alguns blocs -en la vida no virtual, també. Gairebé en tots, tret dels que són molt monogràfics, se’n parla alguna vegada, encara que sigui tangencialment. I el curiós del cas és que se’n parla amb sorpresa, com si de sobte es descobrís que es tracta d’una sensació aliena a la condició humana, com si fos un símptoma d’inadaptació. És possible que en alguns casos sigui així, que la solitud, les incomunicacions, el sentiment d’incomprensió, sigui el pensament dominant, allò que cal foragitar. Malament: caldrà treballar des de dins o fer veure des de fora que és precisament el fet de ser individus autònoms –en la mesura que ens deixen i ens deixem- el que ens converteix en ésser solitaris, malgrat ser gregaris. Caldrà aconseguir un equilibri entre la solitud essencial de la persona i la necessitat de companyia, sigui aquesta física, sentimental o intel·lectual, i millor si és dels tres tipus.

Potser la solitud més terrible que hi ha és la de qui es troba sempre sol enmig de companyia. Aquí s’hi pot fer ben poca cosa: les solituds acompanyades solen ser incomunicacions difícils de vèncer, que habitualment responen a la manca d’acceptació d’un mateix o la cerca d’uns ideals del tipus que sigui que no solen existir o a què un no vol renunciar. És una situació que es dóna molt en l’adolescència, però que s’acaba curant amb l’edat, amb la comprensió del mon que ens envolta, cosa que no sempre és fàcil, i molt menys en aquest món que ens ha tocat viure, amb unes exigències i una competitivitat extremes, d’una necessitat constant d’acció que contrasten, potser per això mateix, amb la manca de responsabilitat i de solidaritat, en un desentendre’s de l’entorn i dels altres que cada dia em semblen més presents.

Algú em pot retreure que la més terrible de les solituds és la física, la d’aquell que no té ningú amb qui parlar, la d’aquell de qui tothom fuig o simplement deixa de banda. Potser sí, però aquesta solitud gairebé només es veu en alguns vells d’una manera irreversible, i remarco la paraula: irreversible. D’aquesta solitud, d’aquesta tristor infinita, encara no en parlaré, si és que en parlo algun cop.

Deixeu-me copiar ara un post llegit ja fa uns dies que no comento sinó que només deixo perquè m’agrada constatar com una solitud pot ser potser no vençuda però si matisada per la pròpia invocació, cosa que no es troba a l’abast de tothom.

La solitud és una serp. Si et despistes se t'enrosca a l'estómac i no et deixa respirar. Amb el temps, si ets hàbil, pots arribar a hipnotitzar-la amb alguna melodia agradable. Llavors, ben domesticada, dormirà enroscada als teus peus. Mai serà una companya, és una serp, però finalment podràs inspirar i expirar. Inspirar i expirar. No aspiraves pas a res més quan l'estómac t'oprimia. Tampoc ara aspires a allunyar el rèptil; amb poder sentir la teva pròpia respiració regular i tranquil·la ja en fas prou. I sota aquest ulls vidriosos i freds, s'acompassa la seva, ben a prop, es clar.

“La solitud és una serp” a Herba de paraules.


Quin animal més injustament menyspreat, la serp!; sobretot des que la Bíblia la va objectivar com a causa de tots els mals. I, en canvi, com tots els animals de sang freda –els qui en tenen una ho saben- en èpoques de temperatures baixes, com ara, la serp s’acosta a la calor dels cossos humans. És clar que alguns em poden dir que prefereixen un ósset, sobretot si és de peluix. Què hi farem, aconseguir óssets de peluix, ara per ara, no es troba a l’abast de tothom. Cal conformar-se amb el que hi ha i no descuidar la cerca per veure si al final s’aconsegueix l’animalet que simbolitzi la solitud que més s’acosti als nostres desitjos, sense desesperar mai, que el món és ple d’animals i encara queden espècies per descobrir.

P. S.