27.3.14

blogoteca (del dia) de solituds


Just ahir, després de penjar el post, que encara que no ho sembli parlava també de solituds, vaig llegir en dos blogs consideracions des d'òptiques ben diferents sobre el tema. Deixo aquí i aquí els enllaços corresponent encara que ja sé que ens fa més aviat mandra obrir aquests vincles que a vegades fan la funció de notes a peu de pàgina, és a dir, d'aquella part que se salten els lectors dels llibres que tenen pressa a acabar-los.

Se'm va acudir que si apareixia aquest tema, just ara que comença la primavera, és perquè l'estació ha fet un gir cap al fred quan ja teníem l'esperança que cada dia seria una mica més..., com ho podria dir...?, “bonic”, en una paraula una mica cursi -i que cursi i antiga és la paraula cursi!

Després de llegir els dos posts, vaig pensar en La incomunicación, de Carlos Castilla del Pino, la seua obra més reeditada i que sé que és inútil que busqui per casa perquè deu estar al poble, on queden tants llibres d'adolescència i joventut. Solitud i impossibilitat de comunicació són un tàndem indissoluble que es trampeja com es pot amb més o menys èxit, però sempre amb un punt d'insatisfacció.

Avui, que també ha fet un dia rúfol, el primer post que he llegit, brevíssim (accentuo la qualitat de l'adjectiu per als mandrosos) tractava també del tema.

Sembla que demà el temps no millorarà substancialment.

4 comentaris:

Carme ha dit...

No millorarà massa, avui, ni el temps ni les solituds...

Que consti que m'he llegit tots els enllaços, excepte el que ja havia llegit prèviament, ahir, crec...

Pais secret ha dit...

Avui m´he llegit quasi tots els enllaços ;-)
El trobo molt interessant el de'n Carles Miró. Sovint a la pregunta de perquè escrius has de pensar a qui dónes la resposta més que la resposta en si. Si parles de passió,se´ls obren uns ulls molt grossos i no saps ben bé si has desviat massa el tema.


Les solituds són intemporals, sigui en temps metereològic o de rellotge, em temo.El "meu" enllaç el vaig escriure fa dies, i no recordo quin temps feia, però segur que era temps de reflexió.Vaig pensar que al títol li esqueia més la paraula comunicació, pel doble sentit del fil que uneix a tots els personatges i per la manca , precisament de comunicació real. Però al final vaig deixar "solituds" perquè em va semblar que ho resumia millor.

No deixo de pensar en moltes solituds, i no són precisament les més visibles, sinó les més dissimulades.

Clarissa ha dit...

Gràcies per recomanar aquest llibre del Castilla del Pino!

miquel ha dit...

El temps, si fa no fa com ahir, Carme, però més solet. I les solituds...,un misteri irresoluble.

En definitiva, A., la comunicació és un acte complex en què mai s'acaba de reeixir plenament i les solituds (cadascú amb les gradacions que sigui)un element més de la condició humana que, com tu dius, sovint no són visibles des de l'exterior.
Tens raó, les solituds són intemporals, per molt que hi hagi factors que les disparin o les facin més evidents en un moment determinat.


Clarissa, no estic segur que recomani el llibre, el tinc massa llunyà; només puc dir que en el seu moment em va interessar força la seua lectura.