desordre estacional

Avui hem anat al meu sud. Dia esplèndid si no fos perquè bufava una mica el vent i he agafat fred mentre dinàvem davant del mar unes torrades amb anguila fumada i un arròs de senyoret (el gosset de la taula de davant, assegut a la cadira de plàstic,  menjava succedanis d'angula que li passava la seua mestressa). A casa, el meu gatet d'estiu ha dinat tonyina. Al port, a tocar de la pizzeria, tres ànecs s'enllustraven les plomes; més enllà, a l'escullera, cinc o sis corbs marins han emprés el vol en direcció al delta: es feia tard.

Hem comprat trenta litres d'oli, que aquest any potser no serà tan bo segons els cànons establerts perquè la sequera ha arribat a destemps, i també les pluges, i les mosquetes... Però és el nostre oli i desafio qui vulgui que en trobi de millor.

Això de les vel·leïtats del clima i de l'atzar a pagès – i a tot arreu, ara- ve de temps antics. Actualment, els científics no paren de donar-li voltes i quan sembla que ja han arribat a una conclusió majoritària, n'hi ha un que vol mig espatllar la teoria. Els clàssics ho tenien clar:

CORYDON
stant et iuneperi et castaneae hirsute;
strata iacent passim sua quaeque sub arbore poma;
omnia nunc rident: at si formosus Alexis
montibus his abeat, uideas et flumina sicca.

THYRSIS

aret ager; uitio moriens siti aeris herba;
Liber pampineas inuidit collibus unbras:
Phyllidis adueutu nostrae nemus omne uirebit,
Iuppiter et laeto descendet plurimus imbri.

Virgili: Bucòlica VII.

En definitiva, per als clàssics i per als simples mortals de cada dia: qüestió dels déus, o dels polítics que no tenen ...(o potser és una altra la causa)... per a desafiar els déus de cada dia i ho entomem els mortals.


P. S. Per si de cas el traductor de Google no fa prou bé la seua feina:

Aquí es drecen ginebrers i castanyers eriçats;
escampats aquí i allà, cadascun sota el seu arbre els fruits, fan solada.
Tot riu avui: però si el formós Alexis
abandonés aquestes muntanyes, fins el rius veuries secs.

El conreu és eixut; l'herba sedeja i es mor de la corrupció de l'aire;
Líber (Bacus) ha refusat als nostres turons les ombres dels pàmpols:
A l'arribada de la nostra Fil·lis tot el bosc verdejarà,
i Júpiter davallarà en pluja abundant i fecunda.

camins de rodadits

Fa anys, un amic andalús m'explicava la decepció que va tenir en portar un company al seu tros i veure la indiferència amb què es mirava plantes i animals que ell, amb il·lusió, li anava assenyalant i explicant. Comprenc perfectament les dues situacions i em sembla innecessari qualsevol comentari. Els interessos de cadascú són molt diversos i la seua relació amb la natura igualment.

Darrerament he conegut gent que fa llargues caminades a peu per llocs de la nostra geografia (pujades, baixades, muntanyes, rius, estanyols...) i que el que valoren especialment és el fet de caminar, potser de desconnectar de la rutina diària de llocs tancats o de caps emboirats. En acabar aquestes excursions que els són plenament satisfactòries són capaços de parlar de la bellesa del paisatge recorregut, dels corriols amagats que han trepitjat, dels arbres -alguns amb el seu nom-, de la pluja o del vent o del sol. Em sembla fantàstic. Ells estan contents i repetiran, i continuaran considerant que el més valuós és el repte d'assolir la meta i si entreveuen la bellesa del camí, molt millor.

Confesso que m'agrada fer camí, però que sóc un mal subjecte per acompanyar els qui es tracen un horari per arribar a la meta. Tot em distreu, el que ja conec, que mai no és igual, i el que descobreixo, que també puc trobar en els llocs que ja conec. Quan camino en grup per arribar al lloc que sigui, em perdria si no fos perquè m'autoimposo la disciplina de la majoria.

Aquest estiu, per exemple, han florit més atzavares que mai i és un goig contemplar la seva esveltesa i les flors enlairades que ja no veuré l'any que ve. O distreure's amb la munió espectacular de rodadits que han aparegut al Delta i rodalies i que feia temps que ja no veia.

Els meus rodadits (el DIEC no recull el terme) s'anomenen també libèl·lules, espiadimonis o encara altres noms. Per entendre'ns, són els insectes que pertanyen a l'ordre dels odonats. Els profans en el món dels insectes no solem filar prim, però sembla ser que els espiadimonis són pròpiament els rodadits que mantenen les ales plegades en situació de repòs i les libèl·lules els que les mantenen esteses i horitzontals.

Com deia, fa unes setmanes la bassa de les Olles, a l'Ampolla, tenia una quantitat espectaculars de rodadits que apareixien de totes direccions per posar-se suaument a la punta d'una planta i deixar-la per fer un vol curt abans de tornar al mateix lloc. I el vol perpetu dels que aparentment no trobaven el lloc idoni per descansar. I com destacaven a contrallum! A mi, en aquelles hores de la posta de sol en què els mosquits es converteixen en els amos, la presencia dels rodadits em proporcionaven confiança perquè pensava que se'ls menjarien tots. La veritat és que els mosquits a penes em van molestar, però potser eren les oronetes, de vol rasant i descarat que ja se'ls havien cruspit. O potser, posats a ser menys poètics, l'insecticida que deuen tirar als arrossars els helicòpters i les avionetes.

En definitiva, que a l'hora de la veritat els meus vols só més curts dels previst i les meus certeses escasses. No em queixo, i continuo el meu camí d'estiu.

retall de la primavera als poblets

Anada i tornada ràpida al sud aprofitant la promesa, acomplerta, de calor. El sol, en un cel enteranyinat, juga a amagar-se durant tot el dia. A Santa Llúcia, no hi ha ningú, excepte una au de plomatge blanc i cresta divertida massa poruga de la qual hauria de saber el nom. A la vora dels bufadors deu haver acabat de dinar una parella; a l'altra banda, cinc o sis prenen el sol, mentre una quants més mandregen en el xeringuito.

Anem a dinar en el que ara és ja un restaurant com cal, just en la frontera dels termes del Perelló i de l'Ampolla. Han tancat el que abans estava només ensostrat i els comensals de l'interior estan pels àpats i ignoren un dels indrets més privilegiats de la costa. Dinem fora, sota l'ombra que va desapareixent a mesura que el sol es desplaça cap a ponent. La cuina és més o menys la de sempre (amb una carta més extensa i un error incomprensible), la gent, més diversa; si no fos per la massa de l'hotel, de cara la mar podríem pensar que som en el mateix lloc que fa trenta o quaranta anys: al fons, el far del Fngar i a la dreta la platja del Cap roig.

A la tarda, pugem al Perelló a comprar verdures, botifarres de ceba i d'arròs i uns quants litres d'oli nou que ja no ho és tant. Notícies de morts, sobretot, i de vius.

A la nit, a Barcelona, encara veiem el gol de Piqué. Més tard, a la ràdio, diuen que els japonesos no celebraran com cada any la florida dels cirerers. Fa uns dies vaig pensar en els cirerers japonesos i vaig trobar una tanka a la qual m'atreveixo a suprimir els ametllers, que ja tenen ametllons, pels cirerers, allà, al sud, molt menys abundants que els ametllers.

Sento que diuen:
-Com han florit les branques
del cirerer!-
I tot seguit jo penso:
-M'he perdut un somriure...


Francesc Galí

avui visc(a) sant Antoni!

Sant Antoni governa l’oli

J. Amades: Costumari català

Tal dia com avui de fa 51 anys, va morir Joan Amades i avui s’ha celebrat la cloenda de l’any que se li ha dedicat. Tal dia com avui, molts pobles del país celebren, més que d’altres diades, la festivitat de Sant Antoni abat, també conegut com el Gran o d’Egipte o, més popularment, del porquet, o del tocinet, segons allà on anem a parar.

Per a figues, la Figuera,
per a tomates, Ascó,
i per a xiques boniques
el poble del Perelló.

popular


Acabada la recol·lecció de les olives, els pagesos del Perelló faran un parèntesi en la seva activitat per celebrar la seva festa i la de tot el poble. No sabria dir quants anys fa que no vaig al Perelló per la Festa Major que aquest any duraran fins al dimecres. Anys sense el ball de la nit o el del vermut del migdia –el de la tarda sempre m’agafava descol·locat- on rarament ballava. Anys sense el ball de la darrera, on el que pagava més s’emportava una coca. Anys sense pujar als autos de xoc o d’apuntar a les boles o els escuradents de les parades de tir amb carrabines que un tenia la sensació que no estaven prou ajustades. Anys sense saber qui guanya el concurs literari (el 28è) que aquest any presideix Oriol Izquierdo. No sé si tindré cap notícia de qui ha guanyat el concurs fotogràfic (“No han d’haver estat tractades digitalment”). Qui són la pubilla i les damisel·les de les festes? Anys sense tastar el calmant, que en altres lloc anomenen cremat, que enganya fent pensar que no fa fred. Llegeixo que aquest any se celebra el III Concurs del Calmant i que l’organització facilita cassola, cullerot, rom, sucre i cafè; els ingredients, a càrrec dels participants; primer premi: “Joc de calmant de terrissa de 12 tasses”. Anys sense assistir a la benedicció dels animals, pocs matxos deuen quedar, si és que en queda algun. Anys sense olorar l’olor de fusta de les oliveres que crema a les estufes, si és que encara queden estufes que cremen fusta d’olivera... I tantes altres coses.

Quan faci més bo, aniré a comprar unes quantes garrafes de l’oli novell que ja no ho serà tant, però continuarà sent excel·lent, i una mica de mel i un xic de pa per tastar l’un i l’altra, i ja posats... I a l’estiu, pujarem a l’ermita i contemplarem el poble a una banda i el delta a l’altra; i també anirem a la torre dels moros, que no era dels moros ni en va veure cap, però tant se val: el poble a l’esquerra i la mar a la dreta, amb la Cala, que si és a la tarda, acollirà les barques que tornen de pescar. I si el dia és molt i molt clar...

història (provisional) entre muntanyes

Més velles que les oliveres i que la carta de poblament del Perelló, es conserven en el seu terme les pintures rupestres de Cabra Feixet, en un dels meus paratges preferits, en una balma exigua per a la seva protecció dels elements i protegida dels humans per un enreixat.

Patrimoni de la Humanitat des de 1998, com totes les de l’arc mediterrani, aquestes pintures rupestres tinc la sensació que desapareixeran relativament aviat si m’he de guiar pel deteriorament que observo cada vegada que les visito. Del feixet que forma la segona part del nom a penes en queda un vestigi, una línia tènue. Les cabres van agafant altres tonalitats i perden la unitat del dibuix. Potser aquest és el seu destí: que el pas inexorable del temps les esborri i quedi únicament la llegenda d’un temps passat corroborat per les imatges digitals que es conservin. No m’importaria que tallessin la pedra i la conservessin en lloc segur, però potser ja ho han fet i l’original el gaudeix algun vell milionari americà o els seus descendents. Tampoc descartaria, és clar, que en lloc de pintures neolítiques el que es pot veure siguin els traços d’un pintor excursionista modernista que un bon dia decidí deixar volar la imaginació.














Bé, sigui com sigui, us suggereixo una visita a l’indret, i no us atureu només a les pintures, recorreu el corriol fins a la cova de la Mallada, seieu les estones que us vingui bé, respireu, contempleu el paisatge, deixeu-vos emportar per la màgia del lloc, que no us importi perdre-us i perdre la civilització de vista.

Potser abans d’arribar a Cabra Feixet haureu volgut desviar-vos pel trencant de l’esquerra, perfectament senyalitzat, com el de les pintures, per arribar a una de les poblacions fantasmes més misterioses del país: Fullola. Sembla ser que Fullola fou una fortificació i, postser un poble, sense futur. Ramon de Montcada concedí carta de poblament a favor de Pere Nebot el 1208. Per la raó que fos, el poblament no degué reeixir i el mateix Montcada atorga una altra vegada la carta de poblament a Arnau de Figuerola l’any 1216:

Nos Raymundos de Montecanato per nos et omnes nostros damos vobis Arnaldo de Figuerola et populatoribus quos volueritis mittere, Fullolam cum omnibus terminis suis sicut dividit cum Mirabeto et sicut aque versantur a Cardó et sicut est a Pedra Mor usque ad bassam de Cavalls et egreditur in mare et dividit in Camarles et vadit usque ad collum Pereyo sicut dividit cum Tiviça dictam Fullola...

Del que allà hi hagué, en queden uns murs amb els esquelets d’unes voltes per on s’enfila la vegetació i una torre esquerdada: el paratge romàntic per excel·lència. Tampoc es pot fer res per conservar el que queda abans que caigui definitivament? Potser necessitaríem un altre Verdaguer que li dediques un cant.
















Espero no equivocar-me de gaire en dir que els dos lloc es troben agafant la carretera que va del Perelló a Rasquera desviant-se a l’esquerra entre el quilòmetre sis i set. Si us decidiu, a Google trobareu informació més precisa.

Entenc que si aneu de bon matí i acabeu l’excursió passat migdia tindreu força gana. Si és així i no porteu menjar, us suggereixo dos llocs en la mateixa carretera: Carpe Diem, un restaurant del qual ja he parlat en una altra ocasió, o el Mas d’en Curto. Tots dos agafant els camins corresponents a la meteixa carretera (una mica més amunt i una mica més avall), però a mà dreta. Si us voleu allargar a Rasquera, crec que us convindrà el restaurant de la Seu (truqueu abans), i ja posats, compreu pastissets –jo prefereixo els petits- i els excel·lents formatges, brossat i altres productes de llet de cabra de la Laura; en el cas dels formatges, si aneu a la tarda, és imprescindible trucar abans (977 409 067 o 648 255 535) per quedar, perquè és possible que la Laura se n’hagi anat a munyir les cabres. Bé, ja em direu.

història (provisional) de la vora de la mar

Em va sorprendre i em va fer gràcia una fita situada a la sortida de la urbanització les Oliveres, en el camí-carretera que va de l’Ampolla a la Cala i al Perelló, que podeu veure a la fotografia. No sé si se n’han col·locat altres d’iguals pel terme. Hi ha algun municipi que no sigui històric? Vaig suposar que la finalitat era donar al poble una respectabilitat, un prestigi i un atractiu basat més en el temps passat –com més remot millor- que en la realitat present; diferenciar-lo, potser, dels altres dos pobles esmentats, que sorgiren posteriorment i s’escindiren del nucli primitiu de l’interior, i que ja tenen, per al visitant, l’atractiu de la mar a tocar les cases i tot el que això comporta. El present, que tots els pobles proporcionen, és tangible, immediat, comptable, fàcil de vendre (si no hi ha crisi); el passat, la història, depèn d’allò que queda de les antigues construccions, de la memòria oral i escrita, de les interpretacions, sovint, de les invencions. El passat –la història- és un producte immaterial o volàtil, la seva venda freqüentment és difícil i per això mateix meritòria.

El Perelló és realment un poble amb història antiga, segurament poc investigada encara, per bé que d’un temps ença es multipliquen les iniciatives privades i institucionals, en aquest aspecte, una mostra és la revista, no sé si d’aparició anual o bianual, Memòria del Perelló.

Un dels primers documents importants, el més consistent dels antics, sobre el poble és la seva carta de poblament, de l’any 1294, concedida pel batlle de Tortosa, Bernard de Llebià als vuitanta-quatre habitants del lloc seguint les instruccions de Jaume II. Comença a així:


Noverint universi presentes et posteri quod nos Bernardus de Libiano, bailus in Dertosa pro illustrissimo domino Iacobo, Dei gratia rege Aragonum, Sicilie, Maiorice, Valentie et comite Barchinone ac procurator eiusdem de mandato speciali dicti domini regis continetur per suam literam nobis iniunctam, donamus et concedimus donatione perpetua sicut in carta domini regis continetur, vobis omnibus octuaginta et quator populatoribus et habitatoribus et succesoribus vestris in perpetuam in popula Fontis del Pereylo...

Després vénen les concrecions d’edificacions, pastures, etc., drets, deures... Al final, els límits territorials: del coll de Balaguer al barranc de Fullola (de nord a sud), de Tivissa fins al mar (d’oest a est).

Queden encara descendents directes d’aquests primers pobladors? Us heu fixat en els títols de Jaume II: rei d’Aragó, Sicília, Mallorca i València, comte de Barcelona? I Catalunya? Quins temps aquells en què no calien referèndums! Devia passar pel poble Ramon Llull en aquelles dates durant algun dels seus múltiples viatges? S’hi va aturar algun joglar per fer més lleugera la fatiga de les construccions? Podem imaginat tot el com vulguem. Algú, fins i tot, pot començar una novel·la: segur que si ha fet els cursets corresponents de creació literària a l’Ateneu la podria convertir en un èxit.

Malgrat la destrucció pel bombardeig de la guerra civil, encara queden al poble o als seus voltants algunes edificacions antigues. Si no vaig errat, una de les més apreciades és l’anomenada “torre dels moros”, que sempre s’havia dit que era un lloc de vigilància per advertir de possibles incursions per mar de pirates o similars. Des de la torre hi ha una vista magnífica que permet contemplar, per la part de la costa, des del delta de l’Ebre fins a Tarragona i, en dies claríssims, potser la “mallorquina nau”; a l’interior, les oliveres, els garrofers, les pinedes, les vinyes, els ametllers... En fi, un lloc fantàstic, de llegenda, per deixar volar la imaginació. Des de no fa gaire, però, resulta que se sap que l’origen medieval de la torre i la seva finalitat no eren tals, sinó que el lloc és “simplement” una torre de senyals construïda a meitat del segle XIX, com tantes altres a la península (veure aquí i aquí), i que potser ni tan sols va arribar a funcionar. Em resulta curiós com una construcció tan recent es convertís en una llegenda que només es relaciona amb la realitat en l’aspecte dels senyals. ¿Potser els habitants de l’època, imbuïts de l’esperit romàntic del segle, es van conjurar per negar l’evidència d’una funció prosaica i per explicar als seus descendents un origen i una història més atractiva (gran pel·lícula)? Si va ser així, vam triomfar plenament durant dècades. M’abstindré d’exposar altres hipòtesis més versemblants però no tan boniques.

Ah, la història! Tantes certeses com inexactituds i mistificacions. De tota manera, importa gaire tot això a la majoria de la gent? La torre del Perelló, prescindint del seu origen, continua on la van plantar i continua ser un punt d’atracció històric i de gaudi per a indígenes i forasters; això sí, una mica menys romàntic si no es vol negar l’evidència. Res no és perfecte.

carpe diem, quam minimum credula postero (menja't el dia...)

No recordo qui, ja fa anys, va publicar un llibre que em sembla que es titulava El que hem menjat. Ara que, paradoxalment, la gent cuina menys que mai d'una manera regular –de vegades veritables aberracions- i és capaç de cruspir-se inimaginables porqueries, aquesta mateixa gent s’entesta a explicar-te les delícies que el seu paladar suposadament entrenat i selecte ha tastat dues vegades a la setmana, tres cops al mes o al llarg de l’any. Algunes vegades et narren experiències gairebé sobrenaturals que els farien vomitar si les hagués fet la cuinera del bar de la cantonada. Dit d’una altra manera, hi ha gent que encara que no ho expressi directament valora sobretot on han menjat i qui ha cuinat. No cal dir que a mi no em sembla malament i aprecio el lloc on es menja i qui ha preparat el plat, perquè la cuina és cada dia més un acte cultural, un fet artístic que sobrepassa la necessitat purament animal d’alimentar-se per sobreviure. Com en les altres arts, però, la literatura, per exemple, en què alguns lectors no tenen altre gust que el que dicta la moda –minoritària o majoritària- en la cuina, la restauració, la gastronomia, o com se li vulgui dir, tinc la sensació que hi ha molts degustadors que s’alimenten a través dels paladars dels altres i molts cuiners que subsisteixen en els primers llocs dels rànquings no per mèrits propis sinó per campanyes publicitàries i pel babauisme de crítics inconsistents i de clients sense criteri propi.

Bona part del que acabo d’exposar és pura especulació sense fonaments. Jo sóc de gustos senzills, fins i tot primitius, i, a més, per diverses raons, entre les quals no és la menys important l’econòmica, freqüento poquíssim els establiments que podrien figurar en un llibre titulat On hem menjat o Qui ha cuinat. De tant en tant, però, m’agrada “descobrir” o que em portin a llocs que, prescindint del menjar o , més ben dit, a més del menjar, tinguin un encant especial, que en el meu cas es pot centrar en la situació geogràfica, en el tracte, en la tranquil·litat, en la companyia...

Durant aquestes passades vacances poc planificades, d’atzars o de decisions preses d’un dia per l’altre o el mateix dia, vam decidir, seguint el nostre estat d’ànim, anar a un restaurant que s’anunciava així en la primera pàgina del seu fullet informatiu:

Even as we speak, envious time
is running away from us.
Seize the day and trust
as little as possible in the future.
(també en altres llengües)

Si agafeu la carretera que va del Perelló a Rasquera, aproximadament al quilòmetre 8,5, a la plana del Burgà, veureu a mà esquerra una inscripció en blau en una roca que posa Carpe Diem i una fletxa, just a la dreta, que indica el camí que haureu de seguir per arribar al restaurant. Bona part del trajecte, de poc més d’un quilòmetre, està asfaltat i la resta no presenta dificultats per cap tipus de vehicle. Si aneu a sopar, és aconsellable arribar quan encara és de dia per poder gaudir una mica de l’entorn d’oliveres, ametllers, vinya i algun garrofer, però sobretot, per poder contemplar el muntatge que han fet els propietaris al voltant de la caseta de camp ara ampliada: gàbies amb ocells més o menys exòtics, ponis que conviuen amb conills d’orelles llargues i caigudes i cangurs..., la decoració eclèctica i diversa dels espais a l’aire lliure...

No em feu del tot cas perquè potser hi haurà algun error tècnic, però si no m’equivoco, el restaurant és propietat de dos nois, un anglès i un madrileny amb ascendència materna mequinensana, que es van instal·lar en l’indret deu fer tres anys i han anat ampliant el local, inicialment amb cabuda per a una trentena de comensals, fins a poder donar servei actualment a un centenar. L’interior el formem dos menjadors i hi ha també unes quantes taules sota un porxo. Crec que tenen algunes –poques- habitacions. La decoració és sorprenent, recarregada, eclèctica com a l’exterior: desenes d’objectes del terra al sostre omplen tots els racons. Les taules, diferents, són espaioses, com els seients, i la distància entre elles és notable, de manera que la sensació d’espai és absolutament agradable; en alguns casos, entre les taules encara hi ha algun sofà, més decoratiu que amb altres funcions (encara que jo vaig agafar-ne dos coixins per afegir al respatller del meu seient). La il·luminació la proporcionen llums de diversos estils, però en la pròpia taula la base lumínica són les espelmes (poca llum, pel meu gust). El dia que van anar, els cambrers eren sobretot estrangers, com bona part dels clients.

Anem al gra, perquè ja veig que el que voleu saber és el que es menja. Es podria dir que es tracta d’una carta-menú de cuina de mercat que es canvia cada setmana i que, quan vaig anar jo constava de 10 entrants, 9 segons i 8 postres, suficientment variada perquè tothom pogués sentir-se satisfet. Els plats, com tot en l’establiment, abasten una àmplia gamma d’estils, des del conegut carpaccio de vedella (un fix) a l’exotisme del cangur amb salsa de pebre o la tonyina a l’estil asiàtic (no dono més detalls de la carta perquè al final podeu veure-la sencera si cliqueu sobre ella). Tot plegat, mengeu el que mengeu, 25 euros sense les begudes Els tres plats que vaig triar em van semblar excel·lents, sobretot l’amanida amb tartar dos salmons i la mousse de mango, gelat de banana i salsa de fruites de la passió a la presó. Potser algú pot trobar les salses i els especiats un pèl peculiars, però també es tracta de tastar alguna novetat, oi? Si a l’entorn i al menjar (pica-pica previ i “xupito” final per gentilesa de la casa), afegim el ritme en el servei, el tracte correcte dels cambrers i la cordialitat de Joan, el madrileny una mica mequinensà, em sembla que no hi ha dubte que el Carpe Diem (bonica pàgina a Internet: passegeu-vos-hi) és un lloc adequat per anar a deixar que passi el temps sense preocupar-se per res més. Compte, si hi voleu que us agafin és imprescindible fer una reserva, entre altres coses perquè no obren tots els dies de la setmana i perquè en algunes dates la demanda sobrepassa l’oferta. Així que: 678 477 700.

Ah, un retret tècnic al Joan. Potser seria bo que la mateixa cura amb tot el que fan, l’haurien de tenir a l’hora d’escriure la versió catalana de la carta, i més tenint en compte que aquesta cura semblava evident en els altres idiomes: doneu temps al temps. No ho vaig fer en el seu moment, però des d’aquí m’ofereixo a dedicar una horeta setmanal a fer les correccions (deixem de banda les contraprestacions en espècies).

P. D. Si us sobra el temps (durant les vacances se suposa que sí) i us el voleu menjar, us proposo anar, després de fer la migdiada i abans de sopar, a fer una petita excursió fins a les pintures rupestres de Cabra-Feixet, per la mateixa carretera, però tombant a l’esquerra una mica abans del camí del restaurant. Aquells pintors sí que sabien què era això del carpe diem, abans que en parlés Horaci.