A les nits, passades les deu, o encara
abans, pels carrers del poble camina poca gent, no perquè ara sigui
hivern i fa fred, que també, sinó perquè els costums han canviat i
tothom té coses a fer a casa seua o en altres interiors. Pels
carrers corren africans, del nord o del mig, potser del sud, sols o
acompanyats. Alguns s'aturen en una cantonada i fan tertúlia en
llengües exòtiques, alguns riuen. Hi ha joves i grans, vestits com
aquí o com allà. Els seus fills petits o adolescents no es veuen en
aquestes hores, ja fan com els d'aquí: el mòbil, l'ordinador...
No sé si avui, que ja sóc a casa i no els veig, també s'han trobat al carrer, s'han saludat i han parlat de tot una mica. Potser han parlat de Charlie? Tenen por? Una por diferent a la d'aquí, més assumida, però igualment trasbalsadora? La mateixa desconfiança?
Tots tan iguals i tots tan diferents. I les coartades culturals i religioses... Déu meu, les coartades religioses! Que terribles! Les altres també, esclar, però són més subtils i, a la fi, estem a casa nostra. I tantes altres coses.
