s/n

Acabo de llegir que l'ajuntament retirarà l'estàtua eqüestre de Franco decapitat. La barbàrie torna a guanyar. I jo que no en volia parlar.

diàspores

A qui deixaràs els llibres quan desapareguis? Sabia que la Joana no posaria cap impediment en la meua tria i anava pensant noms. En primera instància potser algun amic, però ja massa grans, els farien més nosa que servei, tret que tinguessin necessitats econòmiques i arribessin a treure alguna recompensa migrada per uns pocs exemplars de valor relatiu. Parents més joves? Mai no s'han entretingut gaire amb els meus llibres ni tampoc amb els seus. Buscar algun receptor desconegut? Feina inútil. Tinc clar, doncs, que els llibres es dispersaran al vent -m'agrada que sigui així-  i, com una llavor, algun trobarà un lloc per fructificar i d'altres, la majoria, no trobaran terra adequada i s'aniran podrint, estèrils. Els meus papers? Els meus papers no tenen cap importància i ja serà prou que es converteixin amb pasta per transformar-se en altres papers que algú omplirà o en pàgines de llibres que ignoraran que abans hi havia hagut uns altres signes.

Em sap greu la diàspora del llegat -ja irrecuperable com a unitat- de Ràfols-Casamada i de Maria Girona, encara explicada a mitges a la premsa o per particulars, corredisses institucionals de darrera hora incloses; però no em sorprèn, és la història de cada dia, dels passat, del present i del futur. De tot plegat, només em queda una curiositat que dubto que arribi ser satisfeta: com és que tot el material va anar a parar als Encants i no a alguna llibreria de vell amb més tradició? També les pintures? No ho acabo d'entendre. Curiositat petita, també, per saber qui eren els hereus.

roda la roda: clònics i singulars

Hi ha qui pensa que les elegies que alguns fem quan van desapareixen determinades botigues de la ciutat es poden entendre a partir de l'edat que tenim, que ja comencem a estar d'esquena al progrés, al ritme dels temps. No ho negaré, alguna cosa hi deu haver de cert, però qualsevol, per tanoca que sigui, s'adona que també, i sobretot, és una protesta contra la uniformitat, contra la monotonia, contra la clonicitat, contra la vulgaritat, en alguns casos vestida de glamour que ens envaeix (em rellegeixo i em sento rusiñolesc, jo, que em considero més aviat noucentista), contra la grisor vestida de colors, contra el conformisme, contra l'avorriment, contra la manca de curiositat,  etc.

A final d'any tancara una altra de les botigues de tota la vida, bé, de la vida meua i la dels meus pares i la dels avis, i la dels besavis, perquè es va fundar l'any 1838. Potser encara hi ha algú que no coneix “El Ingenio”, que es troba al carrer Rauric, un carrer curt entre el de Ferran i el de la Boqueria, que passaria desapercebut si no fos perquè en horari de feina es pot veure a la porta de la botiga un capgròs de Picasso. “El Ingenio” plegarà per jubilació de la propietària, no per cap contratemps econòmic i segur que el seu lloc no l'ocuparà cap franquícia d'una cadena peninsular o internacional; potser un magatzem o un restaurant o alguna botiga d'obrir i tancar? Adéu capgrossos, adéu gegants i gegantes, adéu titelles i màscares, adéu jocs de màgia i malabars, adéu articles de broma... Adéu Brossa. O no, potser quedarà com a museu, però els museus sovint maten.

Abans d'ahir vaig parlar una estoneta amb la Rosa. Continuen molt atrafegats, potser no tant com en altres temps, però la cosa rutlla, tenen comandes, tenen compradors dels articles dels prestatges. Em va invitar a entrar a l'obrador, on en un caos organitzat continua treballant l'Agustín. Miro, faig fotos; després em passejo per la botiga i m'acabo enamorant d'una negreta d'ulls ametllats, me l'emporto (amb descompte) cap a casa. La Rosa, abans de marxar em torna a dir que fa quatre anys i mig que busca substitut o substituta; no parlem de les condicions, esclar, però m'acaba dient: No hi ha valents! Deu tenir raó, però potser tampoc no hi ha temeraris. No tinc prou elements per opinar.

 

 

P.S. : Al carrer Bailén, una mica més avall i a l'altra banda d'on va reobrir el Texas -beneït sigui!-, una sabateria s'ha convertit en microteatre -vejats miracle!. Obres d' aproximadament 15 minuts -tu, sí, tu, en pots escriure una i presentar-la-, sales petitíssimes, sessions golfes... En parlarem un altre dia si convé.

 

ciclització

Llegia ahir al blog de la Clarissa un text de Luís Antonio de Villena –a penes ens portem uns mesos- que em va semblar que s'acostava molt al meu pensament, i així ho vaig deixar escrit en un comentari. Després, rellegit el text amb més calma, vaig pensar que l'article contenia unes quantes trampes, generals i particulars; algunes són les mateixes que jo em faig a vegades per justificar un estat d'ànim, un cansament, que depèn més de mi que del meu entorn. No cal que vagi espigolant i matisant, que cadascú trobi en la densitat del text de Villena, perfectament desenvolupat, motius de discussió i de controvèrsia. De tota manera, el que em va sorprendre quan vaig tornar a passar pel blog de la Clarissa, és que només hi hagués el meu comentari i la seua resposta de cortesia. Potser és que tant ella com jo tenim pocs lectors, potser és que el textos de Villena -coses de quasivells- ja no exciten (m'estalvio d'afegir complements directes al verb excitar).

«Tal vez yo sea casi ya un viejo. No le temo a la palabra. Camino este año hacia los 64, pero mi madre (casi mi único familiar vivo) está al filo de los 91 y muy lúcida, pero no le envidio y se lo digo: En absoluto aspiro a llegar a tu edad. La vejez -incluso la mejor- está llena de límites y de carencias. Es duro pero el terrible Céline tenía un punto de razón. “La vejez es lo que sobra de la vida.” Duro, sí, pero la realidad lo es a menudo. Todo esto es válido siempre (creo)  pero lo es más ahora mismo, cuando los que hemos vivido otras épocas -mejores y peores como es normal- sentimos una crisis no sólo económica o de corrupción, casi lógica en un mundo envilecido donde sólo cuenta el dinero. Estamos ante un fin de época, y diría más ante un cambio de civilización, a mi entender (salvo los avances técnicos) claramente para peor. La gente vive la terrible esclavitud de la ignorancia. Inculta, mal educada, sin lecturas, sin modelos, vive una época gregaria y sórdida dominada (significativamente) por la palabra “basura”. Comida basura, televisión basura, viajes basura a basureros turísticos, democracia basura… ¿Es eso la felicidad? En la ignorancia acaso sí. Cuando no se lee no se puede pensar y tragas todo, te crees libre y eres un bárbaro esclavo. Además el civismo, la urbanidad están por los suelos. La mayoría (salvas pertinentes excepciones) es hirsuta, tosca, bruta… Gritan, ponen los pies en las mesas, hacen ruido, jamás ceden el paso… Es una época de bárbaros. Y como en España (no sólo) pero hablemos de aquí, la cultura y la urbanidad yacen por los suelos, todo nos dice que una época más ilustrada toca  a su fin. Hallar vecinos toscos o bestias es lo más sencillo.  Como decía Pasolini, verás a tus hijos fascistas (sin saberlo) navegar falsamente felices hacia los mundos de la Nueva Prehistoria. ¡Cuánta lucidez en ese hombre espléndido! Por mi parte, me siento cada vez más ajeno a mi entorno ignaro. Creo que los algo cultos estamos llamados a la extinción y me veo (digamos) como Severino Boecio entre los ostrogodos. “Vltimvs romanorum” El último romano. ¿Qué le importaba a Alarico el humanismo, la sabiduría? En este final de época donde el poder te dice que tienes derecho a todo lo peor, regalo mi cuota de basura y reivindico (como lobo estepario) un razonable elitismo. “Si omnes, ego non”. Si todos siguen el trillado camino, yo no. No me reconozco en este híspido, brutal mundo o época nueva. En este reino zafio de las distintas basuras. No me gusta. No es lo mío. Lo dijo Gil de Biedma: “De la vida me acuerdo, pero ¿dónde está? ” Fin de mundo, fin de época, incultura, burricie, barbarie. ¿Adónde ir? ¿La vieja Tebaida está en el bello Egipto, no sé si ahora mismo recomendable… (“Quedé estremecido por lo limitado que tiene que experimentar el mundo quien se priva del libro” Stefan Zweig.)»

reduccionisme del vol de les papallones

Les paraules denoten, connoten, fixen, són lloses que pesen i papallones que volen en ziga-zaga i que sempre hi ha algú que s'entesta a capturar i a fixar en una capseta amb una agulla de cap, mentre una altra papallona, idèntica a la travessada per l'acer, vola i vola i es transforma en paloma o parpallol o papiola o papillota o senyoreta o voliana... És bonic que les coses i les idees tinguin noms diversos i volin i es transformin i s'ajuntin i se separin.

Malament quan els individus de l'espècie humana, en un afany reduccionista i interessat, contemplem extasiats les papallones que hem travessat com un trofeu i, entomòlegs de nosaltres mateixos, ens neguem a contemplar els vols de les palomes, les volaines, etc., o, encara més, oblidem que hi ha papallones que són capaces de nadar o de metamorfosar-se en qui sap què. I les transformacions que encara es veuran i ara són només intuïcions.

La cultura sóc jo, que diu un que escriu o que pinta o que s'inventa melodies. I va un altre i en fa publicitat. I ja tenim la cultura enganxada a la paret. I poca cosa es pot fer per recordar que la cultura també són els altres, molts. Com a mínim, i de moment, els qui queden fixats en l'ortodòxia del DIEC. Etc.

1 1 f. [LC] Acció de cultivar; l’efecte.
1 2 f. [LC] [PE] Conjunt de les coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit de l’estudi, de les lectures, de viatges, d’experiència, etc.
2 1 f. [LC] [AN] [PE] Conjunt dels símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc., que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble.
2 2  [CO] [LC] cultura de massa Cultura que, difosa pels mitjans de comunicació de massa, pretén aconseguir l’acceptació de la major part de la societat.

les coartades

A les nits, passades les deu, o encara abans, pels carrers del poble camina poca gent, no perquè ara sigui hivern i fa fred, que també, sinó perquè els costums han canviat i tothom té coses a fer a casa seua o en altres interiors. Pels carrers corren africans, del nord o del mig, potser del sud, sols o acompanyats. Alguns s'aturen en una cantonada i fan tertúlia en llengües exòtiques, alguns riuen. Hi ha joves i grans, vestits com aquí o com allà. Els seus fills petits o adolescents no es veuen en aquestes hores, ja fan com els d'aquí: el mòbil, l'ordinador...

No sé si avui, que ja sóc a casa i no els veig, també s'han trobat al carrer, s'han saludat i han parlat de tot una mica. Potser han parlat de Charlie? Tenen por? Una por diferent a la d'aquí, més assumida, però igualment trasbalsadora? La mateixa desconfiança?

Tots tan iguals i tots tan diferents. I les coartades culturals i religioses... Déu meu, les coartades religioses! Que terribles! Les altres també, esclar, però són més subtils i, a la fi, estem a casa nostra. I tantes altres coses.

Espriu i Soler, i els grans i els petits

Tinc un compte a You Tube des del mes d'abril de 2007 en què pujo vídeos que majoritàriament em serveixen de complement a algun post, encara que a vegades tenen vida pròpia, independent. La majoria de vídeos són muntatges meus, sovint amb algun fons musical. Avui, en la meua darrera consulta, he vist que tinc 266 vídeos que han rebut un total de 474.089 visites, més del doble que al blog; hi tinc 137 subscriptors, nou més que al blog.

Com tothom sap, la meua relació amb internet a través del blog no té cap ànim de lucre, sinó que més aviat consisteix en un testimoniatge del meu pensament o de la meua immediatesa, o la d'altres. Algunes vegades, tant des dels vídeos com des dels textos, al·ludeixo a tercers, sovint -sobretot en els vídeos- en una mostra dels meus gustos o disgustos o de la meua admiració i sempre en un context raonat.

M'admira, i em sorprèn, les vegades que des de You Tube m'han advertit sobre alguna música o algun fragment de pel·lícula: “se han encontrado coincidencias con contenido de terceros” o “este video se ha bloqueado en algunos paises” (escena de Ser o no ser, de Lubitsch; "Vals de aniversario", de Gil de Biedma; final d'Scoop, de Woody Allen...). Només en un cas, els creadors del material original o els seus hereus han tingut inconvenients en la reproducció dels meus fragments; en alguns casos, els creadors, o els seus parents, han trobat adequada la meua aportació. Qui m'adverteix, doncs, que la meua activitat pot vorejar la il·legalitat? Les productores, les companyies de distribució, les empreses que no creen però que representen.

Fa tres dies vaig rebre el segon advertiment greu de You Tube, el que m'amenaçava que a la tercera va la vençuda, que si persistia en el meu propòsit de pujar vídeos amb copyright m'esborrarien tot el que tinc. La demanda la feia Egeda sobre un fragment de la entrevista de Joaquín Soler Serrano a Salvador Espriu, en un d'aquells magnífics A fondo. Les meus al·legacions no van servir de res, l'amenaça és en ferm: no tant perquè, ignorant com sóc, m'atrevís a pujar el fragment, sinó perquè vaig gosar al·legar.

A partir de l'inevitable, vaig voler investigar una mica com anava la cosa. A la contraportada del DVD -comprat a ONA- del qual vaig extreure el fragment d'Espriu, hi ha diverses companyies implicades en la distribució de la producció de TVE: Trasbals, SA, Gran Via Musical (totes dues sembla que creades per Gonzalo Herralde) i Impulso Records, que té la seu a les Canàries i no li conec relació amb les anteriors. Com passa la distribució o la gestió  fins a Egeda? No ho sé. Per la seua banda, Egeda (entitat de gestió de drets dels productors audiovisuals), fundada l'any 1990, està dirigida des de 1998 per Enrique Cerezo, Agustín Almodóvar (el germà del director de cinema) n'és el vicepresident. Cal dir, per als qui no són aficionats al futbol, que Enrique Cerezo va ser vicepresident de l'Atlético de Madrid amb Jesús Gil i que quan aquest va haver de dimitir, Cerezo va ocupar la presidència, fins avui... Les històries són llargues i avorrides.

He seguit una mica més el fil de la teranyina, dels personatges i dels contactes amb institucions i companyies públiques i privades, però he decidit que no és cosa meua, que segur que algun periodista d'investigació escriurà algun dia, a fons, una sèrie de reportatges sucosos sobre Egeda, la seua gent, les sues connexions i la seua activitat, que tant se sembla a la de la SGAE.

L'únic dubte interesant, més enllà del que implica el control de la informació, que voldria resoldre i que sé que no podré satisfer, és la quantitat que perceben cada any els hereus de Joaquín Soler i Salvador Espriu per les preguntes que un dia l'un va fer i l'altre va respondre en un programa que avui és pràcticament impossible de trobar, encara que a Internet es pot veure aquí i aquí, i a casa meua o a la de qui vulgui que li deixi el DVD amb l'entrevista, també, a la Mercè Rodoreda.

Tinc un altre dubte, però la hipòtesi em sembla massa complicada, encara que actuacions més estranyes s'han vist en els darrers temps.

Ah, i al web de l'Any Espriu, l'entrevista sencera:

Llibreria Canuda o Barcelona agonitzant

Vam entrar a la llibreria Canuda (o Cervantes) sense més intenció que la de fer una de les darreres visites. Després d'expressar el meu condol al propietari, que encara no sap si tancarà aquest any o el que ve i que m'ensenyés des de la porta quines altres botigues del carrer aviat seran magatzem de roba d'uniforme de temporada, vam anar recorrent les verticalitats i horitzontalitats de llibres. No vam baixar al soterrani ni vam obrir portes amb encara més llibres on potser algú estava enllestint comandes d'internet.

Títols i títols de tots els temps, de temps aturat i de temps que ningú sap cap on corre. Desitjos, lleus, de fer nit entre les taules en un llit de campanya quan la son es presenti i de retornar al viatge de mirades de lloms, de portades i de pàgines triades a l'atzar. Mentrestant, els qui entren i surten, els qui donen el condol i els nouvinguts, els qui fan una pausa i els qui busquen...

M'emporto un llibre que relliga exemplars de “La novel·la nova” del maig a l'agost de 1919: L'orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant (encara no tenia aquesta versió incompleta), L'esperit triomfa, de Joaquim Civera, una peça en un acte de títol poc adequat en els temps presents, Per les donzelles de color de rosa, de Joan Francesc Vidal (el rosa va de baixa o és massa rosa) i les magnífiques Cartes d'amor de la portuguesa Mariana Alcoforado, traduïdes per Ribera-Rovira.

En sortir, penso que potser aviat desapareixerà la llibreria Selvaggio, del carrer Freneria, que obre quan vol, perquè el fill es dedica a altres màgies i que quan l'Àngel Batlle, sense descendència, em sembla, decideixi que ja en té prou, algú trobarà llibres i llibres en cambres i pisos que... Què? I tants d'altres dels que encara queden.

No s'hi pot fer res. Què vol dir que no s'hi pot fer res? És que l'Ajuntament de Barcelona és incapaç de vetllar per la seua ciutat i pels seus ciutadans? És que l'ajuntament té un pla per convertir la ciutat en un desert de carrers uniformes i monòtons per a gaudi momentani i insubstancial dels d'ara vinc i ara me'n vaig? Renuncio a les voreres més amples de no sé on que costaran el manteniment de 50 llibreries en perill d'extinció. Que l'ajuntament compri els locals i els cedeixi als seus propietaris a un preu raonable. Que no s'estengui més aquesta taca d'inanitat cultural per la ciutat. Que els qui distribueixen els meus impostos vagin a les llibreries de vell i que no en surtin fins que tinguin idees noves. Que esforcin les seues ments petites fins que siguin grans o, si no pot ser, mitjanes. Que pensin, ells i nosaltres, que la riquesa material i cultural -no m'atreveixo a dir moral- d'un país s'enfonsa quan només hi ha una fórmula -o dues o tres- per mantenir-la.

Dos dies més tard de la visita a la Canuda, m'arriba un mail que anuncia el tancament definitiu de la botiga Etnomusic, del carrer Bonsuccés. El dia 21 d'aquest mes ens inviten, a partir de les set de la tarda, a un vi de comiat. S'accepten visitants amb guitarres i ampolles del que sigui, i a participar en la liquidació de discos, samarretes i fins i tot els prestatges. Les llibreries tenen molt menys ritme en els comiats. És comprensible.

la culpa no és del temps

Passo pel carrer del Carme i m'aturo un moment davant de l'antic Espai Mallorca, on altres vegades -poques- havia entrat a mirar els llibre que eren tan difícils de veure en altres llocs o a comprar qualque vi de Benissalem o, simplement, a gaudir, si s'esqueia, de la música dels mots de mar enllà. Quina pena, aquests aparadors buits, aquests blancs de pintura que amaguen l'interior, aquestes pintades massificades al costat de les reivindicatives, aquests noms que encara queden escrits al vidre i que aviat desapareixeran d'aquí: Ramon Llull, Llorenç Vilallonga... Quina pena la misèria del consell insular i del gremi d'editors...

Deien que per sant Jordi s'obriria el nou Espai a la plaça de Vicenç Martorell, a quatre passes de l'antiga ubicació. Potser ja s'ha obert, però encara no hi he passat. Sigui com sigui, quina pena que tants com diem que som deixem de fer i permetem. Això sí, després el crit al cel.

Em ve a la memòria un poema, només alguns versos dispersos, de Joan Alcover. El busco:

Pujam a la muntanya, i des del cim
als horitzons s'escampa la mirada,
i per record, abans de la baixada,
qualque floreta anònima collim.

I passen els hiverns, i quan obrim
el llibre on la flor jau oblidada,
del mirador de l'alta serralada
ella ens renova la visió sublim.

Guarda la tradició catalanesca
la cançó popular, flor de garriga
que al cim de l'avior s'obrí a la llum.

La cantau, i de sobte se'n refresca
la dolça imatge de la pàtria antiga,
i sent de la seva ànima el perfum.

cultura també rima amb agricultura (segon esbós en prosa d'un futur poema monorim escrit el dia de la marededéu d'agost))

Tothom sap que cultura rima amb literatura. Alguns diuen que es la rima més perfecta i es decanten per la poesia o el teatre o la novel·la i altres proses, o per tot plegat. A vegades, sentim dir que també rima amb pintura o amb partitura, fins i tot amb escultura o arquitectura. M'agraden aquestes rimes.

Jo, però, confesso que aquestes rimes sovint em semblen una impostura dels àvids que tenen molta cintura a l'hora de presentar una candidatura amb confitura que només és plena de serradura, raspadura i corcadura de subcultura.

Jo, que abomino de qualsevol censura, demano que es creï una autocensura que acabi amb totes aquelles manifestacions de la cultura ínfima sense dretura perquè, també amb la rima fàcil de contracultura, ens passen factura no només econòmica, que ja hi estem acostumats, sinó sobretot intel·lectual i són una tortura que ens deixa sense carnadura i ens produeix baldadura.

Jo reivindico els poemes en què cultura rima també amb agricultura i, si convé, amb avicultura. Jo reivindico un país també de versos lliures en què no s'oblidi que la física, la química, les matemàtiques, la medicina... formen part de l'estructura necessària de la cultura de qualsevol territori -i persona- que vulgui gaudir d'una plenitud futura.

Per acabar, unes gotetes d'angostura.

el lleó de Florència

L'Ampolla és un dels petits municipis de la costa que segurament s'ha transformat més en els darrers anys, per a bé i per a mal. En el segon aspecte, el paradigma podria ser la monstruosa i recent construcció de no sé quants pisos a tocar de l'ajuntament, o l'hotel a la punta del Cap Roig que ignoro quines vicissituds va haver de passar per construir-se més enllà de tota lògica de conservació del paisatge. En l'aspecte positiu, considero que el seu llarguíssim, proporcionalment a la població, passeig marítim és modèlic.

A poc a poc, en aquest poble que abans no tenia cap referent cultural a la vista, s'han anat col·locant escultures relacionades amb la seua història. Una de les darreres és la del Papa Adrià VI, que jo vaig descobrir fa una mica més d'una setmana. L'estàtua, de mida natural, s'alça cap a la part final del passeig, on abans hi havia una depuradora de mariscos que trencava l'harmonia de la costa -co la trenca l'hotel del Cap Roig- i que s'ha traslladat a segona línia de mar. El primer que es deu preguntar qualsevol visitant -i qualsevol ampollero poc il·lustrat- és què cony hi fa un Papa a la vora de la mar del delta mirant cap a Roma. Qui era Adrià VI? Quina relació va mantenir un Papa del segle XVI amb un llogarret de pescadors del qual dubto que es tinguin gaires notícies en aquesta època i que, a més, era un apèndix marítim del municipi del Perelló situat a pocs quilòmetres a l'interior? Evidentment, com que cap dels més vells del lloc es recorda dels esdeveniments, al costat de la figura papal hi ha un text explicatiu.

En resum, i per als qui no han llegit el text, Adriaan Floriszoon va ser preceptor del futur rei Carles I (o Carles V, que amb els números romans sempre em faig un embolic) i quan aquest va arribar al tron d'Espanya se'l va emportar a la península on el va fer bisbe de Tortosa (el 48è de la diòcesi) i més tard, durant l'absència del monarca, es va convertir en regent en un període realment complicat (Comunitats castellanes, Germanies valencianes...). Essent regent, i encara bisbe de Tortosa, va ser elegit Papa de Roma el 9 de gener de 1522, tot i que no va prendre possessió del càrrec fins el darrer dia d'agost del mateix any. Com a curiositat a destacar, el manteniment del seu propi nom i el fet de ser un dels escassos papes no italians dels darrers segles. Adrià VI va ser un papa breu, menys d'un any a la seu pontifícia de Roma. Si jo fos un historiador desconfiat o un escriptor de novel·les històriques, em preguntaria com va ser que va morir tan aviat aquest Papa d'esperit reformista, però la meua curiositat no m'empeny a la investigació eclesiàstica que suggereixo.

Tant escriure i m'adono que encara no he desvetllat la relació del pontífex amb l'Ampolla. Doncs resulta que segons diu un llibre que ara no sé citar, Adrià VI va embarcar a l'Ampolla per anar a Roma a prendre possessió del seu càrrec. Algú pot considerar que el fet no mereix un record en forma d'estàtua perquè el personatge simplement va ser un visitant accidental del poble, si és que l'Ampolla era un poble, i que fer una estàtua a cada famós que trepitja un poble... Deixem-ho estar. A mi em sembla magnífic que hi hagi la representació d'un personatge tan important en un passeig cada any més culturalitzat i que ara només caldria afegir una mena de lema als accessos de la població que, per contrastar amb els vulgars i reiteratius “Tal de mar, vila marinera i gastronòmica” de tants pobles de la costa, digués “L'Ampolla, vila papal”, un plus d'atracció ara que el turisme cultural comença a tenir un cert pes. I si cal es podria organitzar una setmana al·lusiva amb els actes pertinents que en aquest moment no sabria especificar, però que no dubto que comptarien amb una substanciosa contribució econòmica del Vaticà, més necessitat que mai de publicitat positiva.

aportacions culturals

Em sap greu no haver pogut assistir –potser tampoc no m’haguessin deixat entrar- a la investidura de Ferran Adrià com a doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona a proposta de la facultat de Química. M’hagués agradat veure aquella cara entre escèptica i sorneguera del cuiner-artista mentre l’acadèmic corresponent anava desglossant les qualitats de la seva cuina farmacofisicoquimicoapsicologicoantropologicoeconòmicoartística i del propi cuiner. M’agrada en Ferran Adria, més en persona que al Polònia, que ja és dir. M’agrada la capacitat que té de sortir triomfant de qualsevol situació per complicada que li posin; trobo que és un art que no està a l’abast de tothom. En Ferran Adrià és el paradigma del triomfador dels temps presents que potser serà el triomfador del futur. En Ferran Adrià desarma amb la seva sinceritat, amb la senzillesa de l’home que sap el que vol i sap com aconseguir-ho –i ho ha aconseguit-, sense dubtes, sense vacil·lacions. M’agrada aquest artista que quan Claudi Mans va insinuar la influència de Derrida en la seva obra, va dir que res de res, que en tot cas ell ha arribat a la seva art a través de intuïció i l’experimentació, és a dir, que més que un científic és un tècnic. M’imagino que va ser la seva perplexitat davant de tanta interpretació erudita la que va fer que finalment desistís de llegir el paper que portava escrits i improvisés un discurs que apuntava la seva realitat, una realitat feta al marge del món acadèmic que ara el vol fagocitar i explicar. Aquesta és una de les funcions del món universitari.

Com que el que escric es basa en la informació de la premsa, és possible que no sigui gaire rigorós amb alguna intervenció de l’acte o en la seva concreció en el paper. No em crec per exemple, que Ferran Adrià digués sense altre context: “He treballat tota la meva vida perquè la cuina fos considerada cultura”. És evident, que ell sap que, al menys des de la perspectiva antropològica, la cuina és un dels elements importants de la cultura dels pobles, un dels elements bàsics de les formes de vida de les comunitats que permet interpretacions interessants sobre passat, present i futur. És evident, doncs, que la cuina ha estat cultura des de temps immemorials. Segurament que el discurs de Ferran Adrià en aquest aspecte volia incidir en el fet que és possible que la cuina com a element distintiu territorial té els anys comptats i que cal una nova visió cultural de la gastronomia que tot just ara comença a funcionar i que és basarà més en els antropònims que en els topònims: temps al temps.


Ens resum, que si algú ha aconseguit el discurs de Ferran Adrià, que me’l passi. Els altres, no cal, que més o menys me’ls imagino.

















P. S. El comentari al segon paràgraf del post per part de Claudi Mans, aclaridor i necessari, fa que us suggereixi la lectura del seu discurs i del de Ferran Adrià.