els avantatges dels turistes

Mentre la Joana s'està en un emprovador de la primera planta, faig una volta cronometrada, ni massa llarga ni passa curta, per estar a punt quan surti i em pregunti que em sembla el vestit. Uns rètols petits en tres idiomes (anglès, català i castellà, en aquest ordre) anuncien un descompte del 10 % “per Turistes” (sic) en “marques i boutiques”. Em situo davant de l'emprovador abans que la Joana surti amb el vestit i li pregunto a la dependenta -rossa i de pell blanca- que trasteja a la caixa el concepte de turistes. Em diu -ja m'ho temia- que fa referència als estrangers. Li dic si no es contempla el turisme interior, el que té lloc dins dels límits del propi país. Em diu que no. Li dic, i justifico, que em sembla molt malament. La dependenta, que es diu Àfrica, no sé si per allò que el client sempre té raó, es mostra d'acord amb els meus raonaments, però no crec que faci cap esforç perquè el percentatge s'apliqui als indígenes (ara alguns entrarien inútilment en la història de si un se sent més català que espanyol, tant català com espanyol, etc. Tot això, en aquest cas, no té cap importància).

Surt la Joana. Per la cara que fa dedueixo que el vestit no li acaba de fer el pes o que, segurament, dirà que s'ho pensarà. Em sap una mica de greu, perquè ja estava disposat a defensar la meva condició de turista, és a dir, de persona que viatja o recorre un país per sol gust de conèixer-lo. La meva incapacitat de conèixer realment el país i la gent que hi viu no fa més que confirmar la meva voluntat de perseverar indefinidament fent turisme, fins i tot en la meva pròpia ciutat.

Mentre baixem les escales mecàniques dubto si no hauria de demandar la botiga per incompetència lingüística. Però fins i tot si escrivissin la paraula estranger en el rètol crec que tothom tindria dret al descompte: ¿hi ha ningú que en algun moment no s'hagi sentit estranger en la seva pròpia terra, sobretot si aquesta terra és Barcelona?

Per un moment tinc la impressió que Barcelona és més una ciutat d'estrangers que de turistes, però com que és divendres aquests pensaments de seguida perden consistència. Estic segur que a mesura que passin els dies de campanya electoral s'incrementarà aquesta sensació.

atmosferes

Vaig recordar ja tard que avui volia fer arròs per a dinar i com estava a la vora del Corte Inglés de la plaça de Catalunya, vaig entrar a comprar-ne un paquet i poca cosa més. I del subsòl a la vuitena planta –em sembla-, a veure l’exposició itinerant d’Star Wars. Érem poca gent, no sé si per l’hora o per algun altre motiu: sobretot gent sola, també alguna parella. En una paret amb fons estel·lar, posava una noia mentre el seu xicot li feia una foto. Vaig seguir una estona una senyora (noia?) potser de cinquanta anys tota vestida de negre i amb el cabell blanc que anava voltant a poc a poc les maquetes de personatges, naus i objectes i somreia lleument de tant en tant. Per un moment em va semblar que desapareixia tot vestigi de la nostra terra i el nostre temps.

Aquest matí m’arribava i s’esvaïa ràpidament el so dels motors d’algun avió que participava en la festa del mar mentre m’acabava de llegir una novel·la que m’havia deixat una amiga. Abans de tancar el llibre he passat les darreres pàgines. A la penúltima, a la cara senar, hi ha un poema escrit en llapis, potser de quan va acabar el llibre o perquè era el paper que tenia més a mà, que no sé si ella recorda:

Brilla la luna
un poquito más cerca
con tanto aire
entre el suelo
i mis pies.

M’agrada. Jo, tants diumenges viscuts!, encara no sé si avui és el dia de la setmana que toco més de peus a terra o és tot el contrari.