bestiari semiil·lustrat

Trobo, en les primeres pàgines de la novel·la, un sonet i se'm demana si el conec. No el recordo, com no recordo tants versos i tants textos com he llegit. Em diuen que potser és de ... Podria ser, hi veig unes quantes pistes. Consulto la traducció de Llovet i no el trobo. És possible que la censura de l'època el fes oblidar? Després de tants anys encara no s'ha recuperat? Trobo la solució finalment.

Tradueixo des de la versió castellana procurant apropar-me una mica als alexandrins que imagino en la versió original francesa. M'agraden les novel·les, sense importar la seua qualitat, que em fan deixar la lectura per un moment per anar a altres fonts. Ara, en un exercici de complicitat, no sé si fàcil o difícil, podria demanar a qui passi per aquí, quin és el títol del poema -m'encanta aromes de vainilla i de vi- del qual deixo el primer quartet del sonet, però em conformaria si diguessin a quin poeta es poden atribuir aquests versos:

Quan buida la meva ànima bellesa, divinitat,
els cors harmoniosos i la dona més pura,
la duc amb el meu ímpetu per la drecera obscura
fins al clos on hi ha aromes de vainilla i de vi.


P. S. Per raons que no exposaré perquè crec que és una obvietat, em sembla lamentable -molt menys lamentable que les paraules d'alguns que l'han fet servir- una part del fragment del vídeo de més avall, talment con un joc expressiu primitiu dels meus exalumnes d'ESO als quals procurava raonar els aspectes positius i millorables dels seus treballs. El que mai no vaig fer és impedir-los que mostressin la seua feina, encara que que els insinués que hi havia millors maneres, i més efectives, de presentar el seu pensament.

Em sento en una mena d'obligació moral de pujar aquest vídeo sobre elefants– sembla que el volen fer desaparèixer- que m'interessa molt menys que el poema mig copiat més amunt. Només acabar-lo de pujar a YouTube rebo al següent correu: Hola, saragatonabloc: Tu vídeo "Bestiari il·lustrat: trets" puede incluir contenido cuya propiedad o licencia corresponde a CCMA, pero sigue estando disponible en YouTube. En algunos casos, se podrán mostrar anuncios junto a él.  Vaja, home!

poesia xinesocatalana: poema de la porta tancada

Alguns matins em trobo la S. quan surt de casa i anem plegats fins a l'institut. No l'he tinguda mai d'alumna, però sí a la seva germana gran, i ella, la petita, no sé ben bé per què, sempre em dóna conversa i jo li corresponc fins que travessem la porta i cadascú va a l'aula que li pertoca.

La germana gran va posar-se a treballar en el basar familiar quan va acabar quart i suposo que la petita farà el mateix. Tant una com l'altra parlen millor en castellà que en català, però enguany la S. ha presentat per primera vegada un poema en català al concurs de Sant Jordi. Avui, quan hem repartit els premis, la S. ha pujat a l'escenari a recollir la seva rosa i els seu diploma, i un membre del jurat ha recitat el seu poema. No sé que farà la S. amb la seva rosa i el seu diploma, ni amb la seva vida... I si escriu poemes? Jo, sense que ell ho sàpiga i sabent que no ho hauria de fer, deixo aquí el seu poema -ella el titula “Davant de la porta-, senzill, delicat, d'accepatció, el de la primera alumna xinesa que puja a l'escenari per Sant Jordi:

atmosferes

Vaig recordar ja tard que avui volia fer arròs per a dinar i com estava a la vora del Corte Inglés de la plaça de Catalunya, vaig entrar a comprar-ne un paquet i poca cosa més. I del subsòl a la vuitena planta –em sembla-, a veure l’exposició itinerant d’Star Wars. Érem poca gent, no sé si per l’hora o per algun altre motiu: sobretot gent sola, també alguna parella. En una paret amb fons estel·lar, posava una noia mentre el seu xicot li feia una foto. Vaig seguir una estona una senyora (noia?) potser de cinquanta anys tota vestida de negre i amb el cabell blanc que anava voltant a poc a poc les maquetes de personatges, naus i objectes i somreia lleument de tant en tant. Per un moment em va semblar que desapareixia tot vestigi de la nostra terra i el nostre temps.

Aquest matí m’arribava i s’esvaïa ràpidament el so dels motors d’algun avió que participava en la festa del mar mentre m’acabava de llegir una novel·la que m’havia deixat una amiga. Abans de tancar el llibre he passat les darreres pàgines. A la penúltima, a la cara senar, hi ha un poema escrit en llapis, potser de quan va acabar el llibre o perquè era el paper que tenia més a mà, que no sé si ella recorda:

Brilla la luna
un poquito más cerca
con tanto aire
entre el suelo
i mis pies.

M’agrada. Jo, tants diumenges viscuts!, encara no sé si avui és el dia de la setmana que toco més de peus a terra o és tot el contrari.