comença la dansa

La lluna venia, la lluna rodava,
la lluna d’avui serà lluna blava:
la lluna fa el ple, segona vegada.
Desembre lunar, desembre s’acaba,
un any que se’n va i un altre fa entrada:
la vida també comença manyaga,
però quan es fon no hi ha retornada.
La lluna, que ho veu, fa trista la cara.

Olga Xirinacs: “Lluna d’avui”

No sabria dir amb precisió quina hora devia ser la de la matinada de l’u de gener d’aquest any tot just acabat de començar, però el cel era serè i les veus del carrer estret del nord on visc –i treballo poc- s’havien esvaït definitivament. Vaig sortir al tarradet a veure aquesta lluna desembral que per segona vegada feia el ple. Per un moment –ja sabeu que aquesta nit de canvi d’any és procliu a aquests tipus de pensaments- vaig imaginar la lluna mirall de la nostra infantesa o de la nostra adolescència, aquella que crèiem que reflectia la imatge i potser el cor de l’altre que també la contemplava en l’hora precisa prèviament acordada. Com que m’he fet gran, no vaig veure cap reflex amic, ni de cap tipus, però no descarto que hi fos i que el meu moderat escepticisme m’impedís la visió. Per si de cas, vaig fer una foto de la lluna que comparteixo amb vosaltres, per si algun dia –una lluna com aquesta no solca el cel cada dia- ens ve bé de fer-la servir de mirall. És el meu regal, desinteressat i no, del nou any, useu-lo lliurement.






















Més tard, tampoc no sabria dir-vos l’hora, el cel es va anar ennuvolant i la lluna, sempre generosa, va cedir el seu protagonisme abans d’amagar-se d’incògnit per acabar de fer el seu volt quotidià. Són tant pomposos els núvols i la lluna tan humil...
















En començar la pluja, vaig témer que la teranyina del fanal del meu carrer estret desaparegués definitivament...























L’aranya, que era tota bonassa, s’entristia entre el fred i la soledat. Una nit, la pluja esqueixà la meravellosa randa dels seus fils subtilíssims.

Josep Carner: Deu rondalles de Jesús infant.


Home de poca fe, em vaig adormir amb la cançó de les gotes sobre la claraboia del sostre de l'habitació. L’endemà, la lluna va tornar a sortir, una mica més tard, certament, i la teranyina continuava al fanal. L’aranya –cal que expliqui la seva història? No l’heu llegida ja?- dedueixo que encara no s’havia convertit en estel, però ja estava a punt pel canvi.

P.S. D’aquest cap d’any, només em sap greu no haver trobat les meves sabates de claqué per intentar la dansa que ens proposava la Violette. De tota manera, entenc que el claqué no és el ball que s’esqueia. Procuraré estar més al cas l’any vinent.

rondalla per als rondinaires (i els altres)

En aquestes dates, i des de fa poc, em trobo amb Deu rondalles de Jesús Infant, un llibret deliciós de Josep Carner publicat per primera vegada l’any 1904 i ara ja descatalogat per l’Abadia de Montserrat, que va ser el seu darrer editor. Afegiria que sovint és un misteri el motiu pel qual no és reediten alguns llibres, però és evident que els meus coneixements del món editorial són nuls i que si jo m’atrevís a muntar un negoci de llibres m’arruïnaria abans d’arribar al segon títol.

Recordo que ja he esmentat alguna vegada aquesta obra, però no buscaré quan i com i simplement deixaré una de les rondalles que pot servir com a colofó d’aquests dies en què l’esperit nadalenc, aquest altre misteri que toca, encara que sigui suaument, les voluntats més escèptiques i rondinaires, comença a allunyar-se fins a l’any que ve. No penseu que la transcripció de la rondalla té cap intenció propagandística, més enllà de la interpretació que qualsevol de vosaltres hi vulgui veure. I si la veieu, ja m’ho direu.

Una vegada hi havia una somera
L’àvia de la somera li havia contat sempre rondalles meravelloses dels països desconeguts; rondalles on sempre es parlava d’estables d’or i pedreria, d’esmorralles de setí blanc –com les xinel·les de les princesetes quan s’enamoren dels patges rossos-, de cantors que bramaven amb dolços cascadeigs d’harmonia, i de pastures de bells jardins, alegrats per fontanes clares.
Era joveneta i plena d’il·lusions que la comprà un pobre fuster per fer un viatge a països llunyans.
La somera, molt contenta, no dubtà que anant per aquells països trobaria el de les morralles de setí blanc.
Res d’això no trobà la pobra somera en els països per on viatjà. L’Home la guiava; la seva Dona i el Noi la muntaven; feien les jornades llargues, i la somera ja començava a impacientar-se. No hauria cedit tan de bon grat a les exigències d’altres amos, però la somera coneixia bé que l’Home era bo, la Dona era formosa i el Noi era rosat i somrient. Per això la somera s’havia resignat fins aleshores. Sentia certa benevolència envers els seus amos. Com sempre callaven i somreien, la somera arribà a creure que es tractava d’una bona gent, sense gaire món; amb ben poca experiència de la vida; gent provinciana. Aquest era el criteri de la somera.
Un vespre, quan ja era nit –i fosca com una gola de llop-, l’Home féu aturar la somera; la Dona i el Noi baixaren, i com tothom estava cansat, ben aviat dormiren els tres viadors.
Mentrestant la somera movia el cap amb aire de protecció i brandava la cua amb certa ironia.
I, lentament, aparegué en el cel l’esplèndida lluna que s’havia amagat darrere un núvol jugant a fet amb les estrelles, car la lluna és una bonassa molt condescendent amb la quitxalla.
Llavors la somera guaità al davant seu. Tot el pèl se li eriçà; se li recargolà la cua de terror i se li redreçaren les enormes orelles. Havia vist l’Esfinx. La por de la somera cresqué en sentir-se interrogada per la terrible veu d’aquell monstre esgarrifador.
I així s’entaulà el diàleg:
L’Esfinx. Ep, tu, bestiola! D’on véns?
La Somera. –De Judea.
L’Esfinx. –Qui venia amb tu? Perquè segons qui sigui s’esvanirà com el fum, es perdrà d’albir com la pols i morirà sense deixar rastre com els plaers fugitius de l’existència humana.
La Somera. –Mare de Déu Santíssima! I qui és vostè?
L’Esfinx. –Què n’has de fer, àtom invisible? Calla i escolta. Només et diré, perquè sàpigues el meu poder, que de tant en tant bufo per allunyar una mosca, i aixeco el simun; que cada any faig un esternut a distància i el Nil es desborda.
La Somera. –Jo em quedo de pedra.
L’Esfinx. –La misèria de les teves exclamacions de por arriba fina a mi com una remor imperceptible. Jo sóc gran, i regina d’aquestes terres. Podria engolir-te, però sóc magnànima, sempre ha estat característica dels reis la magnanimitat amb les someres. Em digno a escoltar la teva feblesa, la teva misèria i el teu degradament. M’han dit que un dia o altre passaria davant meu un gran Rei a dalt d’una somera, un Rei que serà Rei de tot i que trossejarà els déus d’Egipte. Digues qui duies al damunt teu, oh filla del no-res, plena d’enviliment i d’estultícia.
La Somera. –Són la família d’un fuster de poblet.
L’Esfinx. –I quants anys té l’Infant?
La Somera. –Ca, si és petitet! Encara no el feien anar a estudi.
L’Esfinx. –És valent aquest Infant?
La Somera. -No ho crec; plora molt sovint.
L’Esfinx. –És fort?
La Somera. –Té les mans i els peuets tan delicats que qualsevulga cosa el punxa,
L’Esfinx. –El Fuster i la seva Dona, tenen riquesa estalviada?
La somera. –Ni una malla.
L’Esfinx. –Tan malament els va?
La Somera. –Si són tan especials! No dormen. No parlen. No mengen. Només guaiten l’Infant i somriuen, i sempre igual. Si algú altre passa pel seu costat, no el veuen. Si algú altre els parla, no el senten. Només guaiten l’Infant i somriuen.
L’Esfinx. –Però una hora o altra se’n deuen cansar. ¿Què fan al cap de quatre dies, de cinc, de vint?
La Somera. –Sempre igual. Guaiten l’Infant i somriuen.
L’Esfinx. –Va es veu que són una pobra gent. Que passin en pau.