pausa i tanko

M'agafa el canvi d'any mig despistat, cinc minuts endarrerit -o cinc minuts avançat, que la inconsistència del temps encara em supera-, mentre miro de tancar el vell i d'entrar en el nou. Faig provatures d'aspirant a poeta casolà:

Un any que passa,
ja som al 2015:
corre la vida. (així és la vida)
Agafa cada dia
i fes teues les hores (i omple'l de desitjos)

Decididament, els dos darrers versos m'han sortit un pèl eròtics, o potser només el darrer, amb certa tendència a la promiscuïtat. La meua relació amb el temps, en qualsevol de les seues manifestacions, no és senzilla. Continuo la pausa.

recapitulació sense imaginació

Des les interminables festes de Nadal -hi ha qui s'ha engreixat tres quilos i alguna excepció n'ha perdut un-, m'interessa, o encara m'agrada, el primer pack, el que comprèn els dies 25 i 26 i els immediatament anteriors i posteriors. Els descobriments dels pessebres, institucionals o particulars, amb novetats totals o parcials. Al del Museu de la Mediterrània d'aquest any -tempesta a hores prefixades- se suggeria una activitat que, entre altres coses, consistia a descobrir els caganers distribuïts per la seua geografia; sembla que un dels caganers (caganera) era la marededéu de Montserrat, ideat i distribuït des de la població, i encara que el (la) vaig descobrir, la seua posició feia impossible detectar una hipotètica deposició, cosa que no va impedir que en el llibre de visites on tothom podia apuntar les seues impressions, hi hagués una pàgina sencera escrita per algú que començava expressant la il·lusió amb què s'havia acostat al pessebre i la decepció en veure la insòlita desviació de la marededéu; jo, si hagués portat un boli i hagués vist bé el darrere de la montserratina, hagués firmat a la mateixa pàgina, no per la pèrdua de la il·lusió, sinó per la niciesa de la provocació.

M'agrada, també, assistir al concert de Sant Esteve, i encara m'agradava més quan el feien a l'església, però entenc que s'hagi triat l'auditori recent estrenat. L'endemà vaig escoltar a TV3 el concert del Palau de la Música de Barcelona, que va acabar amb El cant de la senyera, estelades esteses a tots els nivells i eslògans reivindicatius. Ja em va estar bé, encara que hagués preferit més banderes sense estels, però el meu esperit es debatia entre aquest final i l'Imagine que va cloure el concert de Torroella que, esclar, no va sortir a cap televisió; i és que cada cosa té el seu temps, encara que hi hagi qui opini que tots els temps són bons.

També m'agrada fer un vol pels canals de televisió per veure la missa del gall. Aquest any va ser decebedor, ben poca cosa. Al final em vaig estar una estona amb la que es retransmetia des de la Seu; El cant de la Sibil·la, magnífic. És curiós com en els darrers temps s'ha estès aquest apocalíptic drama litúrgic prohibit en el concili de Trento i no fa gaire declarat patrimoni immaterial de la humanitat (al menys el mallorquí). Entenc que tant El cant de la Sibil·la com les nadales o els pessebres han perdut la seua càrrega religiosa entre la majoria de la gent i s'han convertit únicament en elements del folklore popular, en tradicions culturals que, en tot cas, conserven un pòsit religiós genèric i naïf, potser com el dels inicis. Això està bé.

Dels dies de Nadal, també m'agraden les passejades d'abans de sopar -jo continuo sopant, malgrat els dinars. Anar voltant els carrers del poble en la solitud més intensa de tot l'any, amb els sorolls somorts que arriben de darrere la parets -són vius o són morts?-, amb a penes una silueta incerta inidentificable de tant en tant, és una sensació inimaginable els altres dies de l'any.

En fi, Cap d'any també deu tenir la seua gràcia. Aquest 2014, el munt de felicitacions d'any nou que tenien com a motiu la propera consulta, en les quals jo mateix vaig participar a través de WhatsApp enviant i rebent les darreres creacions de la imatgeria popular. Fa anys, però, que el canvi d'any en ple hivern em produeix més fred que calor. Desitjo, i espero, que quan Catalunya sigui independent i sobirana, els anys comencin quan comença la vida a la natura, quan la sang s'escalfa, quan els dies s'allarguen, quan la constel·lació d'Orió és només un record d'un cel sever i, no obstant, acollidor.

Ara tocaria parlar dels Reis, però ja he escrit prou, i, a més, em temo que la meua innocència serà difícil de recuperar i els nens cada cop ho són menys i em queden més llunyans, que els de casa ja han crescut molt i en tenen prou amb algun sobre amb poca sorpresa. Però m'hi esforçaré.

sardana i fragment

(Als mateixos d’abans d’ahir, ara que ja ha passat un any. Continuen les músiques, les paraules i el passeigs. Em temo que avui es pot prescindir de les tres coses)

Encara sóc a temps de veure el final del concert de TV3 –a la Primera continuaran una estona més i acabaran, segons prediu Ferran amb la marxa Radetzky- i em quedo amb La santa espina, la sardana d’Enric Morera amb lletra d’Àngel Guimerà. És curiós com la versió que més recordo d’aquesta sardana és de la meva adolescència, de quan devia fer pocs dies que tenia setze anys i celebràvem la festa del col·legi a Tortosa. Va ser una versió que mai no es va interpretar. En l’acte central del dia, s’havia previst l’audició de la sardana, però, segons em van dir, a l’autoritat que presidia l’acte, un bisbe mallorquí, del qual recordo molt bé el nom, no li va semblar convenient aquella música identitàrtia. Potser va ser així o potser no; en aquella època, els meus contactes no eren del tot fiables.

Volem dinar en un restaurant prop de casa, però en passar-hi tenim clar que hauríem d’haver reservat taula, de manera que ens decidim per l’opció del passeig de Gràcia, una mica més avall del carrer d’Aragó. Quedem satisfets del menjar, ja conegut, i del preu. La major part de la gent que ens envolta són estrangers o forasters.

Anem baixant, en un recorregut que hem fet centenars de vegades. No sé si és aquest cel de plom o el fet que malgrat que ha passat un any des d’ahir no s’ha produït cap canvi espectacular, però la gent, i nosaltres mateixos, caminem d’esma, com una mica perduts, com si el primer dia de l’any fos un parèntesi de no se sap què. Continua la sensació que gairebé tothom és de fora: càmeres de fotografiar, mapes, pluralitat de llengües, badoqueries davant de fets i de llocs quotidians. Botigues tancades, que obriran demà, malgrat que és diumenge, perquè no s’aturi el consum i els reis blancs, rossos i negres, infinits, puguin carregar els seus sacs. En alguns aparadors encara queden figures immòbils amb roba interior vermella, com la que abans d’ahir es devia posar un percentatge indeterminat de la població del país o de fora.

A la Rambla, a les casetes que l’ajuntament acaba de crear i ja vol eliminar, hi ha uns fulls on es pot firmar per demanar que tornin les parades dels ocellaires. Les figures humanes continuen encerclades per admiradors amb càmera o sense. Arribo al que balla claqué, la meva dansa preferida, just al final de la seva enèsima actuació del dia, només a temps de veure com saluda...

Entro a casa de la mare cap a les sis. Avui falten alguns dels seus companys perquè fills, nebots o altres familiars se’ls han endut a dinar, però queda la N., que té un fill a Madrid i una filla que se n’ha anat a esquiar, i sempre somriu; i en F., amb qui, si no plou, anirem un dia d’aquests a collir prunes; i en P., que té problemes per respirar, però ara passa una bona temporada i va sense oxigen; i la E., que s’està bona part del dia en una cadira a la porta de la seva habitació, amb una nina de drap amb trenes agafada amb mans artítriques; al llit del seu costat, el gat de la casa, ros, capat i llustrós; i...

Som i serem gent catalana... Però no sé comptar ni repartir, i fa tant temps, tant!, que no ballo una sardana... Malgrat tot, que continuï la música i les anelles que s’agafen les mans.

vals i fragment

(Als que celebrareu l’entrada d’any en família, als que sortireu amb els amics, als que us trobareu sols, als que voldríeu ser tres i només sereu dos, als que imagineu combinacions possibles o impossibles, als que no celebreu res perquè no mesureu el temps com els altres... Va bé una mica de música? Llegir el que hi ha a continuació és completament innecessari, tot i que ha estat escrit escoltant aquesta música, o precisament per això, però si voleu seguir els passos...)




Des de casa de la mare vaig caminant fins a la rambla de Catalunya. Estic especialment de bon humor, però dissimulo i no inicio cap pas d’una dansa que no sé. Sóc imbècil o potser imbecil? I què?

Entro a Muji a complir amb una encàrrec del rei ros. Com que l’encàrrec té una certa dificultat, li demano a la noia japonesa –i si fos xinesa?- que em faci una demostració. Ho entenc, i crec que el rei ros i la destinatària final quedaran satisfets.

Vaig baixant i, encara inusualment optimista, m’endinso a la llibreria Bertrand. Romancejo sense propòsits ni rumb fins que em fa gràcia un llibre que no té el preu marcat. La noia –aquesta del país- m’explica que en aquest precís moment no el puc comprar, que abans m’he de fer soci del Cercle de Lectors, que donar-me d’alta no em costarà res, que únicament em caldrà comprar set o vuit llibres a l’any i que els avantatges seran importants. “Què són set o vuit llibres?” A més, ara publiquen força en català, i me n'ensenya exemples. Com que he desat la meva misantropia a la butxaca esquerra de darrere dels pantalons, xerrem una estona de llibres, dels seus llibres, repartits en diverses cases, de les olors del paper, dels tactes, tot contraposant-los a la fredor dels readers, que em serveixen per provocar-la, només una mica. No em faig soci, no em compro el llibre que val tres euros més en una edició “lliure”: “M’ho pensaré”. Els altaveus deixen anar les ones del Danubi blau. Vaig sortint a poc a poc, fent veure que miro llibres, però seguint amb els peus el ritme que marca la música. Vaig movent el cap, espero que imperceptiblement. Davant de les caixes, la música sona força tènue i m’aturo perquè no vull perdre-me-la: volto, volto i no veig. M’acosto fins a la secció dels llibres en català on ja gairebé no sento el vals. Faig rodar una columna de llibres que roda, i rodo, ara a la dreta, ara a l’esquerra, tot clandestinament. La música és més imaginària que real i m’he d’ajudar amb un taral·lejar baixet, baixet, que continuo ja al carrer.

M’aturo davant d’un aparador i em pregunto si el rei ros no es deu haver equivocat, si no es referia a un Patek Philippe o a un Chaumet. De sobte, com si fos un senyal, va pujant de to la Redetski March. No sé d’on surt, però camino amb tot el pas marcial que em permet la gernació amb qui em creuo i les meves aptituds, fins que sóc conscient que és el meu mòbil, habilitat pel cap d’any, que insisteix en la marxa d’Strauss. Deixo que m’acompanyi una estona més abans de respondre.

Aviat em tocarà intentar complir amb els encàrrecs del rei blanc... I encara em quedarà el negre.

Un, dos, tres, un, dos, tres, quatre... I les músiques que continuen i es barregen.

comença la dansa

La lluna venia, la lluna rodava,
la lluna d’avui serà lluna blava:
la lluna fa el ple, segona vegada.
Desembre lunar, desembre s’acaba,
un any que se’n va i un altre fa entrada:
la vida també comença manyaga,
però quan es fon no hi ha retornada.
La lluna, que ho veu, fa trista la cara.

Olga Xirinacs: “Lluna d’avui”

No sabria dir amb precisió quina hora devia ser la de la matinada de l’u de gener d’aquest any tot just acabat de començar, però el cel era serè i les veus del carrer estret del nord on visc –i treballo poc- s’havien esvaït definitivament. Vaig sortir al tarradet a veure aquesta lluna desembral que per segona vegada feia el ple. Per un moment –ja sabeu que aquesta nit de canvi d’any és procliu a aquests tipus de pensaments- vaig imaginar la lluna mirall de la nostra infantesa o de la nostra adolescència, aquella que crèiem que reflectia la imatge i potser el cor de l’altre que també la contemplava en l’hora precisa prèviament acordada. Com que m’he fet gran, no vaig veure cap reflex amic, ni de cap tipus, però no descarto que hi fos i que el meu moderat escepticisme m’impedís la visió. Per si de cas, vaig fer una foto de la lluna que comparteixo amb vosaltres, per si algun dia –una lluna com aquesta no solca el cel cada dia- ens ve bé de fer-la servir de mirall. És el meu regal, desinteressat i no, del nou any, useu-lo lliurement.






















Més tard, tampoc no sabria dir-vos l’hora, el cel es va anar ennuvolant i la lluna, sempre generosa, va cedir el seu protagonisme abans d’amagar-se d’incògnit per acabar de fer el seu volt quotidià. Són tant pomposos els núvols i la lluna tan humil...
















En començar la pluja, vaig témer que la teranyina del fanal del meu carrer estret desaparegués definitivament...























L’aranya, que era tota bonassa, s’entristia entre el fred i la soledat. Una nit, la pluja esqueixà la meravellosa randa dels seus fils subtilíssims.

Josep Carner: Deu rondalles de Jesús infant.


Home de poca fe, em vaig adormir amb la cançó de les gotes sobre la claraboia del sostre de l'habitació. L’endemà, la lluna va tornar a sortir, una mica més tard, certament, i la teranyina continuava al fanal. L’aranya –cal que expliqui la seva història? No l’heu llegida ja?- dedueixo que encara no s’havia convertit en estel, però ja estava a punt pel canvi.

P.S. D’aquest cap d’any, només em sap greu no haver trobat les meves sabates de claqué per intentar la dansa que ens proposava la Violette. De tota manera, entenc que el claqué no és el ball que s’esqueia. Procuraré estar més al cas l’any vinent.

ball

Darrer dia de l’any, primer dia de l’any. Què ens ha deixat? Què ens portarà? Què volem? Encara demanem les estrelles a les estrelles? Lluna plena esplèndida –la segona del mes- si no la tapen els núvols. Per què els núvols, sempre tan baixos, tenen tendència a amagar les llunes i els sols? Em desapareixeran les boniques imatges del firmament que em proporcionava no sé qui amb l’excusa de l’any de l’astronomia?

Contemplador del cel com sóc –quan puc i me’n recordo-, he pensat que avui estaria bé compartir aquest poema de Pierre Painbéni. No és que sigui un gran poema ni que la meva adaptació sigui gaire reeixida, però avui, com tots els caps d’anys, no puc deixar de sentir-me malenconiós i optimista, perquè, moderadament amant del passat, sé el present i crec, moderadament, en el futur; i crec, que, encara que no ho sembli, aquest és el sentit del poema.

Si sabés col·locar les paraules una darrere l’altra
fins que el pes les fes caure
a l’altra línia,
faria versos.

Si els mots fossin màgics i ben triats,
amb cadències precises de ritme i melodia,
escriuria poemes.

Llavors, només llavors,
parlaria d’astronomia.

Diria dels planetes que es veuen a la nit
i solquen mars de malenconia.
Comptaria estrelles, incloses les fugaces,
i, potser, les classificaria:
del blanc intens al vermell juganer,
també el daurat vell del nostre sol.
Exploraria forats negres, constel·lacions, galàxies...
Orió m’avisaria que ha arribat l’hivern,
les Perseides vindrien a l’estiu...

I arribaria un dia que,
a poc a poc,
m’allunyaria.

A tots, totes, vosaltres, als qui balleu amb sabates negres o vermelles tots just estrenades o recuperades del fons de l’armari, als qui no balleu perquè no sabeu quines sabates us heu de calçar o perquè encara no n’heu après, als qui teniu parella, als qui no en teniu, als qui heu menjat raïm, als qui heu fet l’àpat de sempre, als qui arribeu tard i als qui arribeu d’hora –algú arriba quan cal?-, als visionaris celestials o als amants de la terra... La lletania podria ser interminable. A tots, a totes, vosaltres, que el cel o la terra us porti una mica del que voleu durant aquest any 2010 que ara comença.

Val aquesta cançó com a comiat o benvinguda? Me l’he trobada inesperadament.