comença la dansa

La lluna venia, la lluna rodava,
la lluna d’avui serà lluna blava:
la lluna fa el ple, segona vegada.
Desembre lunar, desembre s’acaba,
un any que se’n va i un altre fa entrada:
la vida també comença manyaga,
però quan es fon no hi ha retornada.
La lluna, que ho veu, fa trista la cara.

Olga Xirinacs: “Lluna d’avui”

No sabria dir amb precisió quina hora devia ser la de la matinada de l’u de gener d’aquest any tot just acabat de començar, però el cel era serè i les veus del carrer estret del nord on visc –i treballo poc- s’havien esvaït definitivament. Vaig sortir al tarradet a veure aquesta lluna desembral que per segona vegada feia el ple. Per un moment –ja sabeu que aquesta nit de canvi d’any és procliu a aquests tipus de pensaments- vaig imaginar la lluna mirall de la nostra infantesa o de la nostra adolescència, aquella que crèiem que reflectia la imatge i potser el cor de l’altre que també la contemplava en l’hora precisa prèviament acordada. Com que m’he fet gran, no vaig veure cap reflex amic, ni de cap tipus, però no descarto que hi fos i que el meu moderat escepticisme m’impedís la visió. Per si de cas, vaig fer una foto de la lluna que comparteixo amb vosaltres, per si algun dia –una lluna com aquesta no solca el cel cada dia- ens ve bé de fer-la servir de mirall. És el meu regal, desinteressat i no, del nou any, useu-lo lliurement.






















Més tard, tampoc no sabria dir-vos l’hora, el cel es va anar ennuvolant i la lluna, sempre generosa, va cedir el seu protagonisme abans d’amagar-se d’incògnit per acabar de fer el seu volt quotidià. Són tant pomposos els núvols i la lluna tan humil...
















En començar la pluja, vaig témer que la teranyina del fanal del meu carrer estret desaparegués definitivament...























L’aranya, que era tota bonassa, s’entristia entre el fred i la soledat. Una nit, la pluja esqueixà la meravellosa randa dels seus fils subtilíssims.

Josep Carner: Deu rondalles de Jesús infant.


Home de poca fe, em vaig adormir amb la cançó de les gotes sobre la claraboia del sostre de l'habitació. L’endemà, la lluna va tornar a sortir, una mica més tard, certament, i la teranyina continuava al fanal. L’aranya –cal que expliqui la seva història? No l’heu llegida ja?- dedueixo que encara no s’havia convertit en estel, però ja estava a punt pel canvi.

P.S. D’aquest cap d’any, només em sap greu no haver trobat les meves sabates de claqué per intentar la dansa que ens proposava la Violette. De tota manera, entenc que el claqué no és el ball que s’esqueia. Procuraré estar més al cas l’any vinent.