M'amoïna adornar-me que a vegades
escric molt per dir poca cosa. Aquests paràgrafs que se succeeixen
per concretar únicament una idea, o dos, i que em costen tant
d'escurçar. Envejo els poetes, que amb pocs versos aconsegueixen una
condensació expressiva impensable en la meua prosa balbucejant. Si
pogués, em faria poeta, però no m'ha estat concedit el do, encara
que algunes vegades -fora tota humilitat- intenti alguns versets amb
models llunyans per ser menys castigat.
Lentes les hores
de les llargues esperes,
però les altres,
les que porten el goig,
només instants efímers.
Escric les línies anteriors i penso que no estan malament, tot i que no em faci goig el goig del quart vers. He aconseguit dir el que volia? Segur que sí. Experiència vital fàcil de compartir s'estigui o no d'acord. Després, com passa amb tot poema, hi ha qui busca l'origen o les transcendències, qui vol esbrinar d'on surten les hores llargues o les de goig. Experiència existencial en general? Experiència amorosa concreta? Etc. No té cap importància: les paraules que s'amollen ja no pertanyen a qui les diu, sinó que corren lliures en la ment de qui les escolta o les llegeix.
Però jo, que no sóc poeta, i encara em pesa el meu pòsit professoral, tinc mala consciència i m'adono de la necessitat d'explicar. Els meus versos sorgeixen -i em sap greu la vulgaritat- d'aquí (la H és muda):
