matinada de juny: síntesis i no (i esperant matinades de juliol)

Nit de finestres obertes i d'aire quiet. Atuïment. Lluny, una música incerta. Sons apagats dels fluxos dels cotxes, i una moto accelerada. Soroll de motors d'aires condicionats. De tant en tant, la veu d'un ocell inquiet, inidentificable. Certesa que els llençols -tant se val si el de baix o el de dalt- seran massa tebis al cap d'un moment.

Des de la terrassa -el mateix aire invisible i humit-, la lluna a penes minvant que busca l'horitzó. Llum en algunes cases: és divendres, o dissabte. En un balconet, il·luminat per una bombeta de llum somorta, una noia immòbil en un seient de plàstic blanc, les mans, juntes, sobre la taula també de plàstic, la mirada perduda, potser en un somni o en una espera.

Desig de fruita fresca, sucosa. Gairebé ja és demà.

Massa paraules per tan poca cosa o, més ben dit, el convenciment que tot el conjunt es pot condensar en un instant, en una imatge o, encara millor, saber captar i expressar l'essència i deixar fora totes les noses. Al final, la certesa de la meua impossibilitat -de la meua ineficàcia- d'acostar-me als mestres japonesos -i tampoc és això-, cosa que no m'impedeix la diversió (o multiplicitats de versions)

Entre dos dies,

la noia en la cadira,
fruita madura


L'aire que crema
desperta les mirades:
balcons, finestres.


Encara és jove
la matinada càlida
que espera el somni


Just entre llums
-potser avui, o ja demà-
blanca la lluna

Nit emboirada,

calitja ciutadana,
la boca seca.


Passen les hores,
de sobte descobreixes
un somni immòbil.

I ja cansat d'imatges antigues i de desencerts, tiro pel dret:

No se sap des d'on,

l'ocella-metralladora
refila bales.

condensació

M'amoïna adornar-me que a vegades escric molt per dir poca cosa. Aquests paràgrafs que se succeeixen per concretar únicament una idea, o dos, i que em costen tant d'escurçar. Envejo els poetes, que amb pocs versos aconsegueixen una condensació expressiva impensable en la meua prosa balbucejant. Si pogués, em faria poeta, però no m'ha estat concedit el do, encara que algunes vegades -fora tota humilitat- intenti alguns versets amb models llunyans per ser menys castigat.

Lentes les hores

de les llargues esperes,

però les altres,

les que porten el goig,

només instants efímers.

Escric les línies anteriors i penso que no estan malament, tot i que no em faci goig el goig del quart vers. He aconseguit dir el que volia? Segur que sí. Experiència vital fàcil de compartir s'estigui o no d'acord. Després, com passa amb tot poema, hi ha qui busca l'origen o les transcendències, qui vol esbrinar d'on surten les hores llargues o les de goig. Experiència existencial en general? Experiència amorosa concreta? Etc. No té cap importància: les paraules que s'amollen ja no pertanyen a qui les diu, sinó que corren lliures en la ment de qui les escolta o les llegeix.

Però jo, que no sóc poeta, i encara em pesa el meu pòsit professoral, tinc mala consciència i m'adono de la necessitat d'explicar. Els meus versos sorgeixen -i em sap greu la vulgaritat- d'aquí (la H és muda):

Viatjant amb Verdaguer

Ja sé que s’ha dit moltes vegades, però jo reincideixo: Verdaguer també va escriure prosa. I a mi m’agrada llegir la prosa de Verdaguer. No només per ella mateixa, pel que explica Verdaguer, per la possibilitat de conèixer la seva visió d’una època, sinó perquè la seva prosa també l’explica a ell, en molts casos –i no em refereixo a En defensa pròpia- millor que la seva poesia.

Deia que el dissabte, en passar pel costat de la Sagrada Família, vaig pensar en un fragment seu. El copio aquí. És del seu viatge per Europa, fins arribar a Rússia.

MONTMARTRE

Lo dia 8 de juny, festa de la Trinitat, a l'hora de la tarda en què, plovent i tot, París se despoblava per a anar a veure l'afortunat cavall que guanyaria el grand prix en la carrera, tot solet me dirigí a Montmartre, desitjós de visitar lo naixent monument nacional de la França al Sagrat Cor de Jesús. A mitja pujada, sota unes grans escales de pedra que hi condueixen, trobí uns noiets que em demanaren una estampa; petició que no se m'havia fet, des d'Espanya, en tota l'Europa que acabo d'atravessar. És que el Cor de Jesús, abans de prendre per trono aquell turó, que deu son nom als màrtirs i bona part de sa celebritat a nostre gran sant Ignasi, ja comença a vessar-hi sos dons.

Més amuntet, en la reduïda capella provisional, m'agreguí a la pelegrinació de Sant Roc, la parròquia de París on dic missa eixos dies. L'esglesieta estava plena com un ou, estenent-se la gent fora el cancell; los càntics i l'encens l'acabaven d'omplir, vessant per les portes, finestrals i claraboies, com vessa per ses adorables ferides l'amor de nostre Jesús crucificat. Sortiren los pelegrins, i entre la petita capella i la gran basílica s'organitzaren en devota i llarga processó. Les filles de Maria de la parròquia, vestides de blanc, portaven en un airós tabernacle una preciosa imatge de la Verge del Roser, darrera de la qual tocava escollides peces de música la cobla de Sant Roc, composta d'uns 60 nois músics, dirigits per un jove germà de la Doctrina Cristiana. Dóna plaer veure-li manejar la batuta des del cim d'una rastellera de pedra picada, amb lo barret de tres becs a la mà i atrossat son gambeto, que tremolava, semblant més negre sota son rabat blanc, que l'aire feia voleiar.

Al mateix temps que mestre de capella, era el tambor major de 16 timbalers que rompien la marxa d'aquell petit regiment de la fe, fent redoblar aquell eixordador instrument, tan grat a les orelles infantils.
Darrera la fanfare seguien uns 200 homes joves i vells, pobres i rics, paisans i soldats, omplint de càntics devots i entusiastes los intermedis de les tocates. La processó entrà per un cantó de la fonda, obscura i llarga cripta, desenrotllant-se de capella en capella per l'interminable corredor que volta els fonaments de lo que ha de formar la nau interior del temple. L'himne era dedicat al Sagrat Cor, i la resposta, la tan sabuda com sempre bella:

Dieu de clémence,
Dieu protecteur,
sauvez, sauvez la France
au nom du Sacré-Cœur.

¡Com ressonava per aquelles voltes i soterranis aqueix cant d'esperança d'aquell poble catòlic, que ha sofert tant i que, si Déu no fa un miracle, tant li resta de sofrir! Jo em figurava veure l'església de França captiva i encadenada en les catacumbes, aixecant sos ulls a l'escassa llum que entra per aquells finestrals bizantins, i plorant, plorant sa llibertat perduda, son Déu tret ignominiosament de les escoles, dels llibres i de l'ànima de la novella generació; plorant sos amadíssims religiosos llançats de llur mística celda, les germanes de la Caritat tretes del peu del malalt, que mor sens un consol i una esperança; la indiferència del vell, la llicència del jove i escàndol dels petits, aqueixos àngels de la terra a qui no es deixa aixecar los ulls al cel, que s'emmiralla en sos ulls i en ses ànimes pures. Lo cel, que estava plujós i ple de núvols negres, regatejava la llum amb finestrals de la cripta, per fer-la més ombrívola i misteriosa. No trigà a sortir-ne la doble filera de la processó per a entrar en lo temple del Cor de Jesús.

Jo, que acabava de visitar per primera vegada, a París, la Babilònia de l'Apocalipsis, amb la copa del plaer a la mà convidant a tots los passants, no sabia donar-me compte de lo que veien mos ulls; aquella gent que sortia de sota terra, orant i cantant, me feia l'efecte de gent d'altre país i d'altra època; dels màrtirs companys de sant Dionís, que sortissen de llurs sepulcres; dels fills de Clovis, de Carlomagne i de sant Lluís, que, obrint ses parpelles a l'enderrocament del santuari, rompessen les lloses de ses tombes i vinguessen a acabar en eixa França desventurada l'obra salvadora que hi començaren, i a encendre-li de nou la flama de l'amor de Jesucrist, que s'hi apaga.

La grandiosa basílica està encara no a mig fer. Se construeix amb tanta pena! Cada parròquia de París paga un pilar; cada associació religiosa, de les poques que suren en aqueix diluvi de materialisme, costeja una columna; cada família religiosa, un bocí de paret o d'arcada; cada devot, una pedra, que quan s'ha arrencat, escalabornat, dut ací dalt, picat i col·locat, val un pesant d'or. Per altra part, per assentar com cal els fonaments, s'ha tingut que cavar molt fondo, i atravessar los sediments de runa, argila i pedregam, de la mateixa manera que per a trobar la roca de la vera glòria francesa cal cavar i atravessar totes les capes d'argila i totes les runes d'un segle de revolucions, segons imatge d'un autor.

L'església, doncs, creix poc a poc, com un gros arbre en terra mal assaonada; mes ella creix; no està encara mig feta, mes se farà, tard o d'hora, com Déu ajudi a sos zelosos e incansables iniciadors; i un dia, que no sabem si és lluny o prop, la París revolucionària, desvetllant-se al so de campanes mal sentides, obrirà els ulls i veurà en sa muntanya més alta una basílica major que totes ses basíliques; més alta que el panteon i l'església dels Invàlids; més que el superb edifici de l'Òpera i l'Hôtel de Ville; un campanar més alt que el monolit egipci de la plaça de la Concòrdia; més que la columna de Vendôme; un edifici més alt que tots sos edificis, i al bell de la creu, que dominarà la París antiga i la moderna, la ciutat i les afores, les cases, los boscos, los camps i les muntanyes; i aixecant al cel sos braços, rosats amb la sang d'un Déu, demanarà perdó per la ciutat culpable.

Ja avui s'aixeca la creu en un altar provisionalment posat al mig del presbiteri per a conhort i símbol d'esperança dels devots i pelegrins.

les postres: Pla i Estellés

Manifesta Francesc Puigcarbó el seu desinterés per les commemoracions col·lectives blocaires-es refereix sobretot a la insistència temporal i al gregarisme-   amb motiu del naixement o mort d’algun escriptor. La Júlia, en el seu apunt darrer  , també sobre Estellés (i em disculpareu que no parli de més blocs, que n'he repassat uns quants, encara que no tants com Víctor), es recorda i ens recorda el seu “mai més” i la caiguda una altra vegada en el pecat (bell pecat). Jo mateix confesso que a vegades, quan apareix la primera invitació a una d’aquestes celebracions –recordeu que no fa gaire vaig fer una proposta, ai!- penso “ja hi tornem a ser, més que blocs acabarem sent calendaris d’efemèrides”. Hi ha vegades, com en el cas d’Estellés, escriptor dins de la meva òrbita literària, que l’ocasió em serveix per repassar amb goig els seus poemes des dels meus llibres o a través dels posts dels contribuents a l’homenatge. Alguns cops, com en el cas de Riba, conegut però distant, o Màrius Torres, que tinc molt poc llegit, l’homenatge em reconcilia amb l’escriptor –o potser no tant- o me’l fa descobrir en facetes que no coneixia. En tot cas, aquests estímuls externs dels blocaires sempre són una ocasió per llegir el que ha escrit el personatge o s’ha escrit sobre ell i en alguns casos aquestes espirals i ziga-zagues inacabables d’estímuls em porten cap a lectures que ja s’escapen a la intenció inicial. Benvinguts, doncs, els homenatges, encara que jo no hi participi directament i encara que sigui des de l’egoisme personal del lector solitari que no trobava, momentàniament, res per llegir.

En el cas d’Estellés, l’espiral m’ha fet arribar fins a Pla. Pobre Pla, tot i tenir pràcticament tota la seva obra en la casa del nord, al costat de quatre cosetes més - molt poques-, aquest estiu l’he tingut completament abandonat, no li he llegit ni una sola línia. En canvi, ahir, Estellés em va portar a les seves Notes del capvesprol, a un fragment que recordava vagament sobre el poeta valencià. Pla és un murri amb qui cal anar amb molt de compte perquè amb el parany d’una prosa entenedora a vegades no acabes de saber si ha fet un elogi o una desqualificació de la persona a qui al·ludeix; em temo que sovint són les dues coses en la mesura i l’equilibri que es vulgui. A la fi, el senyor Pla també, tots tenim virtuts i defectes.

En el núm 5 d’”Els Marges”, la revista que dirigeix el meu respectat professor Joaquim Molas, hi he llegit tretze poesies del senyor Vicent Andrés Estellés, titulades “Tancat a l’Alter”.
Són poesies molt bones que contenen –si es llegeixen amb calma –alguns elements d’intel·ligibilitat, que els que vindran deuran comprendre. Aquesta és una opinió particular, que no té altra importància que aquesta: vull dir d’un lector anònim, sense cap pes.
No són aquests versos las primera producció que he llegit dl senyor Estellés, considerat avui com el primer poeta valencià –o aproximadament. La impressió que m’ha fet sempre el senyor Estellés és que és un gran prosista, un considerable prosista, que escriu en vers. Tampoc aquesta afirmació és cap crítica. Cada u per allà on l’enfila.
[...]
Els senyor Estellés deu haver pujat de grau per allò que diuen –amb raó- que la poesia és més important que la prosa. També podria ésser que aquest senyor considerés que, en aquest país i en aquesta llengua i en aquest moment, el més convenient és escriure en vers. Tot això està admirablement bé. Ara, jo continuo creient que el senyor Estellés és un prosista prodigiós que escriu en vers.

A continuació vénen unes quantes pàgines en què Pla opina, seguint el fil de l’article de Francesc Parcerises d’”Els Marges” sobre la poesia –tot i transcrivint fragments de poemes- d’Estellés per acabar amb la tesi exposada inicialment:

Aparentment el senyor Estellés és un escriptor modern perquè porta a sobre l’ensulsiada del periodisme d’avui. Al meu entendre és un prosista de sempre, fascinat per la realitat i per la vida humana i per les enormes complicacions que implica. Quan Paul Valéry en els seus “Cahiers” afirma que el seu gust es decanta més cap a Restif que cap a Stendhal i Balzac, potser diu una cosa molt certa. També podria ser que el mateix es digués, un dia o altre, del prosista Estellés que escriu en vers.


Si no fos perquè això és un bloc –podria ser un blog- hagués copiat l’article sencer, la substància, que diria Pla. Si el llegiu, ja em direu. Jo l’he convertit en unes postres, però també podrien ser l’aperitiu. Ah, el pebrot, que ja tinc a punt, me’l menjaré avui..