temps obscurs (no m'atreveixo a escriure'ls en la modalitat lingüística d'ús predominant en l'àrea oriental...)

La ripollesa Maria Dolores Serrat, consellera d'Educación, Universidad, Cultura y Deporte del govern aragonès ha presentat l'avantprojecte de la Llei d'ús, protecció etc. de les llengües i modalitats(?) lingüístiques pròpies d'Aragó. No sé si heu escoltat la seua presentació o n'heu llegit alguna informació; ho podeu fer aquí. Es tracta d'un conjunt tan gran de despropòsits que em nego a argumentar el que resulta evident a qualsevol persona normal. Entenc que la barbàrie només admet l'argumentació del combat amb totes les armes que es puguin aconseguir.

Desterrats l'aragonès i el català del llenguatge oficial, tinc curiositat per saber com se suggerirà que es denominin aquestes llengües, perquè no crec que pretenguin que el parlants de la Franja a partir d'ara diguin, si algú els ho pregunta, que ells es comuniquen en “la modalitat lingüística d'ús predominant a l'àrea oriental de l'Aragó”. El “moliuspraor” -sense pronunciar la erra- , potser?

Avui he passat la tarda i he sopat amb un amic de sempre i hem dedicat una part de les converses a recordar-nos que el feixisme ja no té possibilitats de triomfar en cap país occidental perquè fa temps que les dictadures s'hi han establert amb formes més subtils, de manera que ja és impossible descobrir amb facilitat els dictadors i ens hem de conformar a visualitzar-los a través dels governs i governants titelles que administren part del poder. Ell, més agosarat que jo, creu en el caos a curt termini com a únic principi de solució. Jo em mostro escèptics sobre els terminis. Després hem anat parlant de les nostres coses i del preu del quilo d'olives: 20 cèntims.

En arribar a casa, un correu del Grup 62 m'assabenta de la mort d'Emili Teixidor.

la poesia és un moment

Fa unes quantes “hores del lector” feien broma els dos escriptors consagrats amb els novells i no sé com va anar ni recordo si es dirigia al públic en general, que l’Emili Teixidor, referint-se a aquells que llegeixen poc o gens amb l’excusa de la falta de temps, deia: “La poesia és un moment”.

Vaig pensar que sí, però que no, que per a mi el conte és un moment; la novel·la és un moment: la puc deixar i recomençar quan vull; d’altres gèneres literaris són un moment, però la poesia... És clar, és un moment si em trobo amb una infàmia com aquesta:

Sempre visc en un neguit,
ni un descans en tot el dia.
Del matí fins a la nit,
em pregunto si podria,
descansar el cap al teu pit.

pere palau. provisionals.

I en aquest cas encara li donaria voltes a la possible intenció eròtica del poema. Però la concentració expressiva de la poesia, les imatges personals que a mi tant em costen de desxifrar, els ritmes que a vegades se m’escapen en una primera lectura, i en una segona... Uf, com em costa a vegades arribar a alguns poemes. Algun cop fins i tot penso que el poeta ha construït un galimaties només per fotre’m, o potser li ha sortit el galimaties sense cap mala intenció, que a vegades la passió, la pressa i l’intent d’originalitat porten al caos. D’acord, és possible que el que calgui és no pensar gaire què vol dir l’autor i si el camí per a dir-ho era el més adequat (i sobretot no haver llegit determinats tractats de poesia). Potser el que cal es deixar-se portar per la música de les paraules, per la melodia del vers, per la subjectivitat del poeta vista a través de la meva subjectivitat, per la complicitat d’un concepte, per la sorpresa d’una imatge... A la fi, cada lector refà el text que llegeix. Però jo en vull més; aspiració sovint inútil, ho sé. Agafo un poema curtet, per exemple aquest:

DISCIPLINA

Mentre per la finestra
entra la fresca alba
una follia dolcíssima
l’impregna d’ira.
Val la pena tanta calma?
Val la pena tanta ombra?

Hèctor B. Moret: Camp clos.

Molt bé, crec que hi he entrat. M’he deixat portar per les paraules, pel ritme, pels contrastos. Gaudeixo, entenc, ¿entenc? Sigui com sigui, l'estímul ha arribat al meu cervell. És un poema que puc arribar a fer meu, cosa que tampoc calia. Però, quant de temps m’ha acostat adonar-me que és un poema que de la mateixa manera que es pot llegir en català es pot llegir també en italià, amb significats diferents, evidentment. Quan i com m’he adonat finalment que parla de Cesare Pavese, potser del dia 27 d’agost de 1950 –aviat farà seixanta anys justos- que és quan va decidir suïcidar-se, potser mentre per la finestra de l’hotel l’aire de la matinada aconseguia refrescar una nit càlida en aquella habitació de l’hotel de Torí. Era fàcil adonar-se de tot això? Calia? Potser no, però es troba en el poema. I després d’aquesta relectura, em vénen ganes de llegir Pavese?

-La poesia és un moment.
-Home, no sé què dir-te. En el meu cas ja ho veus, porto més de mitja hora escrivint i a penes he parlat de les voltes que li he donat al poema. Però, sí, jo sempre tinc algun moment per llegir poemes, encara que després pensi que hauria d’haver estat fent alguna altra cosa, llegint, per exemple, tres o quatre pàgines d’una novel·la, o un microconte (uf!). També hi ha dies que prefereixo escriure sobre poesia.