lapao sigui amb vosaltres...

Que deu tindre la mulata amb eixos morros tan unflats? Alguna vespa que li ha picat -va dir el sagal.

Desideri Lombarte: Memòries d'una desmemoriada mula vella

Miro, a partir del mapa trobat al blog de la zel, la distribució de les llengües a l'Aragó. Podria fer-hi brometa. Podria dir que els del PP -adlàters i assimilats- són uns ignorants, però no seria veritat. Podria dir que a partir d'ara, els portuguesos ens admiraran perquè ja des de la més tendra infantesa els catalans parlarem no sé quantes llengües, però no seria veritat. Podria dir que el meu català d'infantesa se sembla més al lapao -si alguns volen que sigui així- de Mequinensa o de Fraga que al barceloní, però seria una evidència. Podria dir que haurien pogut triar millor la denominació per no tenir problemes de copyright amb la llengua homònima que es parla a la Xina, però als xinesos segur que se'ls en fot la duplicitat. Podria dir que és una mica trist que l'assumpte hagi provocar més enrenou als mitjans de comunicació de Catalunya que als de l'Aragó, però era previsible. Podria dir que els del PP són uns fills de puta, però no ho diré.

Podria dir que no sé si els de la Franja són la mula o la vespa, però espero que resisteixin com la mula.

No sé si l'Acadèmia aragonesa de..., de què?, ja té a punt una gramàtica del lapao; per si de cas podrien partir de Sobre la llengua de Mequinensa, d'Hèctor Moret, Institut d'Estudis del Baix Cinca-I.E.A. (amb la col·laboració de: Gobierno de Aragón. Departamento de Educación y Cultura).

Avui, no tinc gaires ganes de fer acudits. Em tanco en mi mateix i retorno a l'Hèctor:

TROBAR A FALTAR

Caldrà, potser,
deixar encendre les paraules,
de fer abric de les imatges
i les circumstàncies perilloses.
Caldrà deturar el pas altra volta
per mirar, sense destorbs,
com arriben els miratges
i entendre que no és fàcil
trobar a faltar el so
que ha de fer possible recórrer,
sense amargors,
l'estreta faula
que et permet treure profit
del vast descontrol.

la poesia és un moment

Fa unes quantes “hores del lector” feien broma els dos escriptors consagrats amb els novells i no sé com va anar ni recordo si es dirigia al públic en general, que l’Emili Teixidor, referint-se a aquells que llegeixen poc o gens amb l’excusa de la falta de temps, deia: “La poesia és un moment”.

Vaig pensar que sí, però que no, que per a mi el conte és un moment; la novel·la és un moment: la puc deixar i recomençar quan vull; d’altres gèneres literaris són un moment, però la poesia... És clar, és un moment si em trobo amb una infàmia com aquesta:

Sempre visc en un neguit,
ni un descans en tot el dia.
Del matí fins a la nit,
em pregunto si podria,
descansar el cap al teu pit.

pere palau. provisionals.

I en aquest cas encara li donaria voltes a la possible intenció eròtica del poema. Però la concentració expressiva de la poesia, les imatges personals que a mi tant em costen de desxifrar, els ritmes que a vegades se m’escapen en una primera lectura, i en una segona... Uf, com em costa a vegades arribar a alguns poemes. Algun cop fins i tot penso que el poeta ha construït un galimaties només per fotre’m, o potser li ha sortit el galimaties sense cap mala intenció, que a vegades la passió, la pressa i l’intent d’originalitat porten al caos. D’acord, és possible que el que calgui és no pensar gaire què vol dir l’autor i si el camí per a dir-ho era el més adequat (i sobretot no haver llegit determinats tractats de poesia). Potser el que cal es deixar-se portar per la música de les paraules, per la melodia del vers, per la subjectivitat del poeta vista a través de la meva subjectivitat, per la complicitat d’un concepte, per la sorpresa d’una imatge... A la fi, cada lector refà el text que llegeix. Però jo en vull més; aspiració sovint inútil, ho sé. Agafo un poema curtet, per exemple aquest:

DISCIPLINA

Mentre per la finestra
entra la fresca alba
una follia dolcíssima
l’impregna d’ira.
Val la pena tanta calma?
Val la pena tanta ombra?

Hèctor B. Moret: Camp clos.

Molt bé, crec que hi he entrat. M’he deixat portar per les paraules, pel ritme, pels contrastos. Gaudeixo, entenc, ¿entenc? Sigui com sigui, l'estímul ha arribat al meu cervell. És un poema que puc arribar a fer meu, cosa que tampoc calia. Però, quant de temps m’ha acostat adonar-me que és un poema que de la mateixa manera que es pot llegir en català es pot llegir també en italià, amb significats diferents, evidentment. Quan i com m’he adonat finalment que parla de Cesare Pavese, potser del dia 27 d’agost de 1950 –aviat farà seixanta anys justos- que és quan va decidir suïcidar-se, potser mentre per la finestra de l’hotel l’aire de la matinada aconseguia refrescar una nit càlida en aquella habitació de l’hotel de Torí. Era fàcil adonar-se de tot això? Calia? Potser no, però es troba en el poema. I després d’aquesta relectura, em vénen ganes de llegir Pavese?

-La poesia és un moment.
-Home, no sé què dir-te. En el meu cas ja ho veus, porto més de mitja hora escrivint i a penes he parlat de les voltes que li he donat al poema. Però, sí, jo sempre tinc algun moment per llegir poemes, encara que després pensi que hauria d’haver estat fent alguna altra cosa, llegint, per exemple, tres o quatre pàgines d’una novel·la, o un microconte (uf!). També hi ha dies que prefereixo escriure sobre poesia.

garbí

Retrobament amb l'estiu de dies encara suportables i nits fresques de l'Empordanet, amb a penes notícies del món exterior per voluntat pròpia i per desconnexió de la xarxa per voluntat de la biblioteca que em forneix Internet en hores convingudes.

La nit s'allarga en grata companyia i complicitats velles. Des de la terrassa, on el temps passa al ritme que li pertoca, observem com turistes d'allà i d'aquí, i autòctons, van deixant el passeig per reentrar al seu clos petit o per buscar el lloc tancat on passaran la matinada. Recordem temps vells en què els carrers de la nit tenien transit fins a l'alba i l'aurora ens descobria al carrer. Transgredim assenyadament els límits alcohòlics per por que els mossos ens aturin a la rotonda. L'endemà, poc abans de la posta, anirem a veure si el Ter ha construït un nou delta i si el garbí ens ha deixat -dubtes raonables- missatges en alguna ampolla.

Llegeixo, més lentament que mai, Camp clos i, inevitablement, una mica de Pla, no per entendre sinó per constatar.

-Sí, sí, d'acord! Hi ha dies que parlar amb la gent d'aquest país no és gaire agradable. Semblen ofesos, reticents; tot el que els dieu és contestat oposant dificultats i displicències. De vegades sembla que les persones que hem fet tots els possibles per no ofendre mai ningú som els ofensors. ¿Ofensors de què, per què? De vegades no hem fet més que favors a l'interlocutor, i sembla ofès. Per què? Impossible d'explicar-ho. Ara, aquesta mateixa persona, dos dies després, es desfà en compliments i és com un guant. És estranyíssim...

Josep Pla. Notes del capvesprol.

Tinc el convenciment que Pla s'equivoca en atribuir la percepció anterior només als seus conveïns. A mi, sempre m'ha semblat que les seves paraules es podien generalitzar i que abasten, tret d'excepcions escadusseres que no vénen al cas, totes les gents de tots els països. De fet, potser és precisament això el que fa que Pla sigui un clàssic: les seves particularitzacions sobre pobles i persones solen ser -és difícil d'explicar- sovint obvietats universals.

reflexos dispersos de la pluja a l'AP-7

ANTÍDOT


S’atansen les romanceres bromes
a desfer l’apegalosa calor
d’aquesta apàtica tarda d’estiu.
Ara avien per regalls, barrancs i dreceres
el polsim cendrós dels records,
sadollen lentament la resseca garriga
i omplen de serenor els carrers de la vila.

Com que no vull ser vençut altra volta
per l’astuta melangia
no em fa perea anar-me’n a la Plana
a plegar caragols.

Agost 1989

........................


RESISTÈNCIA

És cert que vull presentar
destra resistència
però com més m’endinso
per viaranys fressats
amb més claredat m’adono
del poc encert
dels meus erms pensaments.
Si molt convé,
escriuré els renecs
a les parets.

...................




Abans tot era més senzill,
cada cosa tenia un nom
i cada passió una circumstància,
no calia descobrir cap fórmula estranya
ni triar cap moment precís.
Abans tot era més senzill,
no en sabia res de l’atzar.



Hèctor B. Moret, IN NUCE.