el sexe dels àngels o tot queda a casa

“Serem el vostre infern”, llegeixo, a través de la televisió, en la pancarta d'una manifestant que tallava la N-340 (o era l'autopista?). No sé a quin vosaltres es refereix la inscripció, però la distància no em permet fe la pregunta a qui la brandava i molt em temo que la resposta tampoc m'hagués convençut perquè em sembla que els que haurien d'estar a l'infern queden lluny de les flames.

“Els carrers seran sempre nostres”, es cridava, es crida i es cridarà a les manifestacions. Suposo que l'eslògan el subvenciona el gremi de l'hostaleria en constant reivindicació per aconseguir terrasses amb més taules i més cadires, perquè sinó no ho entenc. El carrer, al menys les voreres, serà seu, i de les bicis, els patinets, les motos aparcades o en moviment (com faciliten la circulació les motos! És una cosa admirable!), els gossos que es pixen i es caguen (també en les boniques zones enjardinades per adobar-les), etc.; i el centre dels carrers..., doncs com sempre. Jo, la veritat, amb tres o quatre hores de carrer al dia en tinc prou i, si no em queda més remei, continuaré cridant: El carrer serà sempre vostre!

I els polítics del país, mirall dels seus votants o viceversa? Jocs malabars, focs d'encenalls, encastellaments inútils, mediocritats de discurs reiteratiu en ziga-zagues i de pobríssima volada que, com gairebé sempre: la culpa és dels altres. D'acord, molt bé, i què?

I jo que voldria pensar i parlar de sexe dels àngels o de l'esclat de la primavera (a casa, als carrers, a la natura) em trobo escrivint aquests textos absurds, caòtics, esperpèntics... Però la culpa no és meua, esclar.

Carnaval, carnaval... fora la quaresma i el judici final!

No recordo si vaig arribar a combregar els nous primers divendres de cada mes durant nou mesos seguits, però tenint en compte que vaig passar set cursos escolars (el darrer no compta gaire, que, com qui diu, estava en règim d'hotel) en un internat regit per capellans diocesans és molt possible que sí. Com se sap, el comportament anterior assegura morir en la gràcia de Déu i, en conseqüència, arribar al Paradís, purgatori a l'entremig si s'escau.

M'han vingut aquestes històries passades al cap en llegir que Urdangarín s'haurà de presentar cada principi de mes des del seu paradís suís -el seu soci des del paradís espanyol- a no sé ben bé qui i, segons com, té possibilitats de no passar pel purgatori de la presó, que ja ha patit prou i es presenta puntualment quan li demanen. La justícia, els jutges, els fiscals, cada cop són més comprensius, això m'agrada, em reconforta, em torna a fer recuperar -una mica- la fe en els humans. He pensat també que Urdangarín -ja sabeu com en són de religiosos els bascos- segur que devia fer els nou primers divendres de mes, de manera que no dubto que passarà del paradís al Paradís.

Mentrestant, a les presons... Fora, fora, no continuo, que són temps d'alegria. Al·leluia, al·leluia!

P. S. : Segona querella de la fiscalia contra Forcadell, aquesta vegada acompanyada de Lluís Corominas, Anna Simó i Ramona Barrufet, per permetre un debat i la votació subsegüent. Joan Josep Nuet no entra en la querella malgrat que va actuar igual que els anteriors perquè: la falta de voluntad de sumar al proyecto político de ruptura unilateral con el sistema constitucional se infiere de su trayectoria política como diputado. Al·leluia, al·leluia que som al Carnaval!

I el fiscal -exfiscal- de Múrcia, mentrestant... Apa, alegria, alegria!

temps a la taula de pòquer

Habitualment, els moviments polítics, tant de persones, de fets, com d'idees, són lents. Els mesos, els anys, els lustres, les dècades -no m'atreveixo a anar més enllà en les consideracions temporals-..., ofereixen poques novetats. Ara puja un i baixa un o altre; ara evolucionem i adés involucionem... Iceta puja, Navarro baixa, el partit inamovible i Ros ...

Les darreres europees han portant una mica de vida al panorama polític; res que no quedi de moment equilibrat en el panorama general, i amb uns esforços sorprenentment desmesurats per enfonsar Pablo Iglesias i el seu verb col·lectiu...

El panorama polític a Catalunya -ai si entrés ERC al govern! Una altra cosa seria, i tants vots nous com recollirien- em sembla absolutament avorrit. Com una partida de pòquer allargassada encara als inicis en què els jugadors van fent apostes i n'accepten dels espectadors- sovint més interessats en el joc que els jugadors-, però no queda clar si tenen una bona mà o els seus moviments són una catxa, ni tan sols si saben si és una o altra cosa. La fi de la primera mà, diuen, al novembre; després, el joc continuarà.

Darrerament, però, comencen a aparèixer unes veus que diuen que potser el mes de novembre és una data optimista. Diuen que és possible que Rajoy avanci les eleccions generals perquè encara en aquest moment podria obtenir un resultat acceptable; els raonaments per justificar el moviment serien diversos. Si fos així, la consulta catalana, suposant que s'hagués arribat a un sistema més o menys legal de celebrar-la, s'hauria d'endarrerir per llei. Aquesta treva és possible que fos interessant no només per Rajoy, sinó també per Mas, que imagino que no promouria protestes gaire convincents. Els altres jugadors, compten menys a l'hora de la veritat.

Ja ho anirem veient. Mentrestant, continuarà l'excitació d'uns espectadors que ja voldríem veure acabada la primera mà, sigui amb guanys o amb pèrdues, i estaríem disposats a pagar per continuar la partida i, més endavant, a veure quins nous jugadors s'asseuen a la taula.

parlar costa poc

Copio el text per no perdre'l de vista mentre vaig escrivint:

Vol que Catalunya esdevingui un Estat? Sí o no. En el cas de resposta afirmativa, Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent?

Qualsevol novetat substancial en el panorama polític -en els altres panorames, inclòs el legislatiu, les novetats són constants- em sembla inicialment estimulant i escolto les veus que se'n deriven, i la meua pròpia. Veus desordenades, divergents, de primer pensament o de pensament antic.

Les preguntes, malgrat que alguns, procedents de la política i del periodisme, diran que comporten ambigüitat o complexitat, són diàfanes. És veritat que el que importa, més que les preguntes, són les respostes, traduïdes no només en paraules, sinó en fets. Si la resposta a la segona pregunta és no, la situació no es complica, simplement s'allarga.

Com a filòleg aficionat, jugo amb la possibilitat que enlloc de “vol” s'hagués proposat “voleu”. En el primer cas, la forma verbal, evidentment, fa referència a vostè, però també a la tercera persona; en el segon, la forma verbal es podria referir a vós, l'equivalent més antic de la fórmula de respecte en català, però també a vosaltres, és a dir, que implícitament es referiria a la col·lectivitat. No sé si aquesta distinció s'entendria fàcilment sense explicacions prèvies, suposo que no. A més, vós ja queda obsolet.

Feta la (les) pregunta (preguntes) s'obre un procés de reflexió, de debat, de diàleg, de joc democràtic i demagògic. Perdó, de diàleg poc, almenys en les properes setmanes, que tothom continuarà amb la seua, amb els matisos que calgui... De reflexió o de debat...? Cap novetat substancial, després de la presentació de la pregunta: La democràcia, la Constitució, què volen aquesta gent...

Ara bé, en aquest moment la pregunta ja és el tractament que el govern central farà a la pregunta d'aquí. Podria dir que m'interessa veure les reaccions de la gent, però em sembla que, immediatament, no presentaran cap sorpresa.

Em sembla que per avui no em cal continuar, tot i que parlar més em costaria poc, per dir, per exemple, que a vegades les preguntes no troben resposta per qüestions tècniques. Però esperarem canvis essencials i llegirem els uns i els altres fins que hi hagi novetats. Demanar contenció verbal i precisió a la majoria dels polítics (i dels periodistes) és inútil; llàstima que se'ns hagin encomanat els seus defectes.

Avui he vist la foto de Rajoy i Van Rompuy, com dues òlibes i m'ha semblat que podia acabar amb un haiku (adaptat) d'aquest flamenc de centredreta:

En la nit fosca

udol ben fort de l'òliba.

Molt pocs l'escolten.

I com que encara no tinc ganes de llegir la premsa d'aquí, passaré per la belga.

temps obscurs (no m'atreveixo a escriure'ls en la modalitat lingüística d'ús predominant en l'àrea oriental...)

La ripollesa Maria Dolores Serrat, consellera d'Educación, Universidad, Cultura y Deporte del govern aragonès ha presentat l'avantprojecte de la Llei d'ús, protecció etc. de les llengües i modalitats(?) lingüístiques pròpies d'Aragó. No sé si heu escoltat la seua presentació o n'heu llegit alguna informació; ho podeu fer aquí. Es tracta d'un conjunt tan gran de despropòsits que em nego a argumentar el que resulta evident a qualsevol persona normal. Entenc que la barbàrie només admet l'argumentació del combat amb totes les armes que es puguin aconseguir.

Desterrats l'aragonès i el català del llenguatge oficial, tinc curiositat per saber com se suggerirà que es denominin aquestes llengües, perquè no crec que pretenguin que el parlants de la Franja a partir d'ara diguin, si algú els ho pregunta, que ells es comuniquen en “la modalitat lingüística d'ús predominant a l'àrea oriental de l'Aragó”. El “moliuspraor” -sense pronunciar la erra- , potser?

Avui he passat la tarda i he sopat amb un amic de sempre i hem dedicat una part de les converses a recordar-nos que el feixisme ja no té possibilitats de triomfar en cap país occidental perquè fa temps que les dictadures s'hi han establert amb formes més subtils, de manera que ja és impossible descobrir amb facilitat els dictadors i ens hem de conformar a visualitzar-los a través dels governs i governants titelles que administren part del poder. Ell, més agosarat que jo, creu en el caos a curt termini com a únic principi de solució. Jo em mostro escèptics sobre els terminis. Després hem anat parlant de les nostres coses i del preu del quilo d'olives: 20 cèntims.

En arribar a casa, un correu del Grup 62 m'assabenta de la mort d'Emili Teixidor.

la teranyina (i un altre dia de retallades)

M'he acostat aquests dos darrers dies a la plaça de Catalunya -ni comparació amb l'efervescència de l'any passat- i he anat escoltant alguns dels parlaments dels cercles tancats que sardanejaven l'espai. M'ha semblat que tenien raó en molt del que deien. L´únic detall que em produïa un cert avorriment és que ja ho tenia sentit tot, fins i tot jo mateix havia moderat classes amb continguts similars a l'ESO, i arribava a ser estimulat la primera descoberta del món que feien alguns; després tocava el programa oficial, el de cada dia.

Qui sap si algun dia trobarem el sistema de canviar el sistema. Mentrestant, recordarem que estem sotmesos -i deixo de banda els misteris de la globalització- a sistemes polítics regionals que estan construïts a través d'una misteriosa teranyina de lleis, decrets, ordenances, etc. pràcticament impenetrables i que cap partit polític amb representació parlamentària té la més mínima intenció de destruir-la, al menys en un percentatge significatiu, si no és per teixir un pedaç que enforteixi aquesta mateixa teranyina en un altre punt o en un altre aspecte.

Aquesta xarxa en què vivim no és cosa de dies o de pocs anys, sinó que forma part d'un llarguíssim procés que anomenem civilització i que en els països més dinàmics i progressistes (sic) ha evolucionat en un sistema de govern que anomenem democràcia (del tipus que sigui) en què la voluntat dels que hi viuen es recollida i representada per una casta d'aranyes, per posar un símil adequat, que tenen com a principal preparació i mèrit (o demèrit) la seua voluntat (sic) de representar i servir la majoria dels insectes. El curiós del cas és que hi ha una paradoxa inicial del sistema que consisteix en el fet que gairebé ningú ha tingut cap conversa directa amb els seus representants, de manera que aquests actuen com intèrprets i obren segons inefables revelacions que només ells coneixen. I si en algun moment reben un senyal terrenal de milers, potser milions, d'individus que pensen que ells, els representants, s'equivoquen, difícilment els fan cas, perquè saben que no són més que opinions d'individus que casualment coincideixen, però que rarament constitueix el que convé a la col·lectivitat -sempre per sobre de milions d'individus- i sobretot a una abstracció molt real que s'anomena estat o qualsevol cosa semblant. I si aquesta casta accepta que els individus tenen una certa raó, és possible que els facin entendre que molt bé, però que no és el moment. I no hi ha transgressió més gran que la que afecta els fils mestres de la teranyina, que en certs racons s'anomena Constitució... Tot i que hi ha transgressions constitucionals com la del dret a l'habitatge digne que mai no es castiguen perquè és impossible trobar el culpable; mentre que per localitzar els que vulneren la unitat d'España no cal buscar gaire...

Sempre que intento parlar d'aquests tems em trobo enganxat en els fils d'una teranyina de la qual em costa sortir. Ho deixo ara que encara en sóc a temps.

Va, per desenganxar-se. Avui he llegit les següents declaracions d'un sociòleg alemany, és a dir d'un que se suposa que sap com funciona -i si surt als diaris més- la teranyina.

Que proposa?
Garantir un salari universal de subsistència tothom. El mercat de treball tindrà portes giratòries i hi entrarem i en sortirem diverses vegades a la vida per formar-nos i ser més competitius.
Uns quants guanyaran molt sempre.
Només els més formats en cada moment. Jo ja vaig anticipar per a l'OCDE que els anys sabàtics acabarien sent ineludibles?
Amb minisalaris també ineludibles.
Compensarem la retallada salarial amb més temps lliure. Al cap i a la fi, el temps lliure també és un bé. I no hi ha més remei.

Marededéu senyor! Sense comentaris. Com a mínim espero que els qui tenen quaranta anys i continuen fent postsgraus i màsters que els costen un colló tinguin ja suficient seny a tenir un criteri propi i comencin a indignar-se per no trobar feina d'acord amb la seua preparació. Encara que segurament quan actualment es parla de preparació no deu ser precisament de màsters i postgraus.

en parlarem al juny

Sembla que en Zapatero no ha acabat d’entendre el que la inspiració de les altures li havia suggerit, però per fi ha concretat la seva interpretació en una sèrie de mesures per sortir d’una crisi, que primer no existia, de la qual, segons ens deien –quin tip de riure!-, ja anàvem sortint. Veurem ara la independència –quin tip de riure!- del govern de Catalunya- a l’hora de dur a terme mesures pròpies. Suposo que a Barcelona, l’Hereu aturarà la fantasmada de la Diagonal, seguint l’exemple de contenció del seu cap suprem, encara que no sembla que l’Hereu tingui ni faci cas a cap cap.

Jo, que tinc unes despeses fixes moderades i només mitja hipoteca d’anar per casa, he procurat contribuir al redreçament de l’economia pública–el de la moralitat m’és impossible- a través de la manca d’estalvi, que no l’endeutament: més tabac, més alcohol (menys anys de vida, doncs, i que s’estalviïn així la meva pensió), més música, més fotografia, més llibres, més restaurants, més se... (no, això no). Si hagués tingut carnet de conduir m’hagués comprat un cotxe dels que paguen més impostos i gasten més gasolina. En fi, que he procurat contribuir des de la meva modèstia financera al moviment del diner. Ara Zapatero –Montilla m’ho confirmarà si no ho ha fet ja-, em diu que no he actuat bé, que tinc massa diners, que a partir del juny em rebaixarà com a mínim un 5 % del sou. Bé, em sap greu, lamento la manca de confiança en les meves mesures particulars per sortir de la crisi. Però no passa res, els polítics són així: avui això i demà allò. A partir del juny aniré baixant les meves dosis de tabac, em convertiré en un aiguader (no espero que l’allargament de la meva esperança de vida els suposi cap despesa en pensions), prou de visitar el carrer Tallers, deixaré d’anar a Salvador Serra, definitivament, no em trauré el carnet de conduir, miraré els aparadors de les llibreries, però llegiré als blocs de què van els llibres, em portaré una carmanyola a la feina amb continguts equilibrats, tindré més se... (no, tampoc no toca).

Ep, tot aixà a partir del juny. De fet encara confio que a Catalunya, on s’han fet molt millor els deures, les mesures anticrisi em siguin lleus. I si no és així, qui em diu que els presidents del juny no seran ja Rajoy i Mas, i tornaran a confiar en les meves modestes mesures de redreçament del país, i no tan sols això, sinó que potser pensin que cal estimular-les amb un augment del meu sou de, per exemple, el 15 %. Ja es veurà.