i el 2100?

Dies enrere uns quants vam recordar Salgari en el centenari de la seva mort i fins i tot alguna televisió va passar Sandokans. Per als que tenim una edat, la lectura dels llibres d'aventures de Salgari pot ser un exercici de nostàlgia, un retorn a una innocència impossible -mai tan innocent com alguns diuen i altres creuen-, i poca cosa més, com ja va quedar dit. D'entre tota la seva producció, només hi ha, que jo sàpiga, una novel·la que es podria qualificar, si som benèvols, de ciència-ficció a l'estil de Verne, és dir de fantasia i aventures a partir d'un plantejament pretesament científic. El llibre tracta un dels desitjos, de vegades inconfessat, de part de la humanitat, la consecució de la immortalitat, desig que, segons les meves notícies, actualment només s'obté a través de les religions. Al principi de la novel·la ( Le meraviglie del Duemila, publicat en italià el 1907 i en espanyol el 1910), un personatge jove, milionari, cansat ja de viure perquè la vida li presenta poques novetats i estímuls, es troba amb un científic conegut seu que davant la manca d'interès del noi , li fa una proposta interessant, veure com serà el món cent anys després:

"Avevo già deciso di fare un bel salto dal faro della Libertà e di sfracellarmi sul molo."
"Una brutta sciocchezza, mio caro James. A ventisei anni, con un milione di dollari..."
"E cento milioni di noia che mi fa sbadigliare da mattina a sera" disse il giovine, interrompendolo. "La vita diventa ogni giorno più insopportabile e finirò per sopprimermi. Un viaggio all'altro mondo non mi dispiacerebbe. Forse là m'annoierò meno."
"Viaggia in questo mondo, amico."
"Dove vuoi che vada, Toby?" disse Brandok. "Ho visitato l'Australia, l'Asia, l'Africa, l'Europa e mezza America. Che cosa vuoi che vada a vedere?"
Il dottore s'era messo a passeggiare per la stanza, con le mani dietro al dorso, la testa bassa, come se un profondo pensiero lo preoccupasse. Ad un tratto si fermò dinanzi al coniglio, dicendo:
"James, ti piacerebbe vedere come camminerà il mondo fra cent'anni?".
Il giovane Brandok aveva alzato la testa che teneva inclinata su una spalla, interrogando il dottore collo sguardo.
"Sì," riprese Toby "io voglio vedere che cosa sarà l'America fra venti lustri. Chissà quali meraviglie avranno inventato allora gli uomini. Macchine straordinarie, navi colossali, palloni dirigibili e mille altre cose strabilianti. Ormai il genio umano non ha più freno e gl'inventori nascono come i funghi."
"Hai trovato finalmente il modo di prolungar la vita?" chiese Brandok, con tono leggermente ironico.
"Di fermarla, invece."
"Ah!"
"Ne vuoi una prova?"

No desvetllo el mètode per aconseguir veure com és el món futur i, sobretot, no mostrar-se impacient durant la llarga espera, però finalment els dos personatges aconsegueixen el seu propòsit i Salgari s'inventa un futur que en tot cas correspon al lector, que juga amb l'avantagge del coneixement, jutjar si és gaire imaginatiu. També ens podríem preguntar què trobaria interessant i que rebutjaria un personatge de principis del segle passat transplantat al 2011, però les seves possibles impressions formen igualment part, de moment, de la fantasia i el que digués no ho trobaríem als mitjans de comunicació durant més d'un mes.
I passa el temps i els protagonistes, després de veure les meravelles del 2000, emmalalteixen perquè no tenen defenses davant d'un fenomen creixent: l'electricitat. Una electricitat que a París és espectacular. El lector modern, arribat a aquest punt, pot fer un somriure condescendent i fins i tot comprensiu, però potser s'hauria de preguntar si aquesta impaciència, aquesta ansietat que es tradueix en descontent, aquesta pèrdua de concentració que en els nens i els joves s'observa més que en els grans, no està provocada per la nostra creixent i imparable electrificació. Els científics farien bé d'investigar-ho, si encara hi són a temps.

Quantunque io stenti a credere che questi uomini abbiano trovato il segreto di poter dormire un secolo intero," disse il medico "né io, né altri potranno salvarli. Sia l'elettricità intensa a cui non erano abituati o l'emozione prodotta dalle nostre meravigliose opere, il loro cervello ha subito una scossa tale da non guarire mai più. Conduceteli fra le montagne dell'Alvernia, nel sanatorio del mio amico Bandin. Chissà! Forse l'aria vivificante di quelle vette potrebbe operare un miracolo."
Lo stesso giorno, il signor Holker con due infermieri e i due pazzi saliva su un vascello volante noleggiato appositamente e partiva per l'Alvernia.
Un mese più tardi egli riprendeva solo e triste la ferrovia di Parigi per far ritorno in America. Ormai aveva perduta ogni speranza.
Brandok e Toby erano stati dichiarati pazzi, e per di più pazzi inguaribili.
"Tanto valeva che non si fossero risvegliati dal loro sonno secolare" mormorò il signor Holker con un lungo sospiro, prendendo posto nello scompartimento del carrozzone. "Io ora mi domando se aumentando la tensione elettrica, l'umanità intera, in un tempo più o meno lontano, non finirà per impazzire. Ecco un grande problema che dovrebbe preoccupare le menti dei nostri scienziati."

En fi, si algú vol saber els detalls de com va anar tot, ho pot trobar aquí en italià i aquí en espanyol. I si algú preveu com serà el 2100, que ho digui. Ja en parlarem.

En el centenari de la mort d'Emilio Carlo Giuseppe Maria Salgàri

Una de las habitaciones estaba iluminada. En medio de ella había una mesa de ébano con botellas y vasos del cristal más puro; en las esquinas, grandes vitrinas medio rotas, repletas de anillos, brazaletes de oro, medallones, preciosos objetos sagrados, perlas, esmeraldas, rubíes y diamantes que brillaban como soles bajo los rayos de una lámpara dorada que colgaba del techo.
En indescriptible confusión, se veían obras de pintores famosos, carabinas indias, sables, cimitarras, puñales y pistolas.
Sentado en una poltrona coja había un hombre. Era de alta estatura, musculoso, de facciones enérgicas de extraña belleza. Sobre los hombros le caían los largos cabellos negros y una barba oscura enmarcaba su rostro de color ligeramente bronceado. Tenía la frente amplia, un par de cejas enormes, boca pequeña y ojos muy negros, que obligaban a bajar la vista a quienquiera los mirase.
De pronto echó hacia atrás sus cabellos, se aseguró en la cabeza el turbante adornado con un espléndido diamante, y se levantó con una mirada tétrica y amenazadora.
—¡Es ya medianoche —murmuró— y todavía no vuelve!
Abrió la puerta, caminó con paso firme por entre las trincheras y se detuvo al borde de la gran roca, en cuya base rugía el mar. Permaneció allí durante algunos instantes con los brazos cruzados; al rato se retiró y volvió a entrar en la casa.
—¡Qué contraste! —exclamó—. ¡Fuera el huracán y yo acá dentro! ¿Cuál de las dos tempestades es más terrible?
Se quedó un rato escuchando por la puerta entreabierta, y por fin salió a toda prisa hacia el extremo de la roca.
A la rápida claridad de un relámpago vio un barco pequeño con las velas casi amainadas, que entraba en la bahía.
—¡Es él! —murmuró emocionado—. Ya era tiempo. Cinco minutos después, un hombre envuelto en una capa que estilaba se le acercó.
—¡Yáñez! —dijo el del turbante, abrazándolo.
—¡Sandokán! —exclamó el recién llegado, con marcadísimo acento extranjero—. ¡Qué noche infernal, hermano mío!
Entraron en la habitación. Sandokán llenó dos vasos.
—¡Bebe, mi buen Yáñez!
—¡A tu salud, Sandokán!

Em sembla que aquesta, en la segona novel·la de la sèrie, és la primera vegada que es descriu Sandokán, el personatge més famós d'Emilio Salgari. Vaig llegir unes quantes novel·les de Salgari ja tard, després d'haver llegit, per exemple, força Verne i força Karl May, però estan, és clar, entre les que em porten bon records de l'època d'infantesa i d'adolescència , de devorador indiscriminat de llibres, i no em podria estar d'esmentar, en agraïment per aquelles bones estones, que el dia 25 d'aquest mes fa just cent anys que va morir Salgari, un dels referents literaris de molts de la meva generació, no sé si també dels joves d'ara, ho dubto.

En aquella època no sabia res de l'autor, de la seva constància per viure de la literatura, de les dificultats econòmiques, de la bogeria de la seva dona, del suïcidi del seu pare i de dos fills, del seu propi suïcidi amb una navalla d'afaitar amb què es va tallar el coll i es va obrir el ventre, de la terrible nota final als editors que l'escanyaven econòmicament...:


 A voi che vi siete arricchiti con la mia pelle, mantenendo me e la mia famiglia in una continua semi-miseria od anche di più, chiedo solo che per compenso dei guadagni che vi ho dati pensiate ai miei funerali. Vi saluto spezzando la penna.

 Fins quin punt importa qui hi ha darrera d'una ficció? Segurament, tant per ell com pels seus lectors, el món que va crear, les seves fantasies, eren una forma de viure millor. No sé si ell va aconseguir evadir-se dels problemes quotidians amb la seva escriptura, problemes produïts, en bona part, per la seva literatura, estic segur que amb la seva lectura, nosaltres sí.