la impossibilitat dels "homes" artificials

Fa uns quants dies vaig esmentar Homes artificials, de Frederic Pujulà, que celebrava -és un dir- el centè aniversari de la seua publicació i que, oh miracle!, encara es pot trobar en una edició del 2009 a les llibreries. Pujulà és un personatge característic del modernisme, del vessant regeneracionista, vitalista, nietzschià, que, com altres autors, va ser desplaçat pel noucentisme, no només el literari, sinó també el polític, i a penes apareix en les històries oficials del país. En Homes artificials (tres apunts dedicats al llibre a partir d'aquest), una novel·la a la qual li hagués anat bé una revisió, s'explica com el doctor Pericard, decideix crear uns homes que siguin l'origen d'una nova societat i com prospera la seua idea. Aquest és l'origen de la pensada:

Deu fer uns deu anys, vaig ésser pres, com tots els homes d'estudi, de les idees radicals. Amic de la veritat, no em feia por, portés el que portés en el seu si, i l'acceptava així que es presentava als meus ulls. Pels llibres, per les revistes, per la premsa en general i per les meves observacions particulars, havia conclòs que la societat moderna no tenia raó d'ésser.

El 1912, el doctor Pericard pensava doncs, com alguns de nosaltres actualment, que calia un canvi radical, però ell tenia la possibilitat de transformar la societat. Res de reformés, res de revolucions que no deixen de ser reformes, sinó començar de zero:

“No pas per la reforma vers la perfecció, sinó per la creació”, vaig escriure amb lletres d'or a la paret del meu laboratori.

Va començar una tasca que ens pot recordar la del doctor Frankenstein, amb la diferència que els seus homes no partien de la matèria humana morta, és a dir, de la recreació, sinó d'una veritable creació. No m'entretindré a descriure la part científica, esperpèntica i divertida (Pompeu Gener , per exemple, li dissenya la incubadora) , sinó que copiaré alguns fragments ideològics de l'experiment, que és el que realment importa, perquè la novel·la, evidentment, és una reflexió filosòfica sobre la humanitat, especialment sobre l'occidental i, si volem filar prim, sobre la catalana, que encara té alguns elements vigents.

Imprescindible fer els humans per separat:

Hauria pogut fer un sol aparell general per als dotze individus que pensava produir, però vaig preferir treballar per unitats, individualment, car el meu intent era produir homes lliures. Produir-los col·lectivament hauria pogut influir en el cervell dels nous éssers i fer dels dotze éssers nous una societat de caràcter comunista semblant a la d'aquells pobles que van al darrere de tota civilització encara que vagin al davant de tot orgull i de tota fatxanderia.

El plaer del creador quan veu les seues criatures no és el que havia esperat per múltiples raons, entre altres precisament perquè tenen llibertat i són imprevisibles. Malgrat tot, el doctor Pericard és un déu benigne i amb paciència:

Vaig necessitar tota la fredor del meu juí per a trobar natural i bell llur gest superb que em deia ben clarament que, si haguessin sabut enraonar, m'haurien preguntat qui era jo, i què volia, i amb quin dret els havia fet desenrotllar. Vaig comprendre la indignació del Creador, en el fons de la seva bonhomia, enfront de l'àngel rebec; el que no vaig comprendre és que no li hagués passat encara l'empipada. A mi em passà tot seguit; encara més: vaig estar satisfet d'aquella mirada interrogativa i superba que van dirigir-me. Bé és cert que el Creador s'havia proposat només fer éssers a imatge d'ell, mentre que jo em proposava de fer-los superiors a mi mateix...!

[...]

Vaig decidir ensenyar-los un dels idiomes artificials dels mil que hi ha inventats, i hauria triat l'esperanto, si no hagués estat tan fàcil, tan conegut, i si ja no hagués tingut una ànima pròpia.

El doctor de seguida s'adona que l'acte creatiu tal com ell l'havia imaginat és impossible i que els seus homes artificials, que ja han nascut amb uns condicionaments que no cal explicar -tots tenen algun tipus de defecte- , necessiten una educació que necessàriament ha de donar-los algú, encara que sigui només el doctor, que pel fet d'haver viscut en una societat amb uns determinats valors, els els transmetrà. Inútil, doncs, voler arribar a la perfecció des de la imperfecció, com mostra aquest petit fragment en què el doctor reflexiona sobre l'humà (?) que li ha sortit comerciant:

Aquest comerç esquifit, fet a còpia de privacions i de dejunis, que, malgrat la cobdícia que l'alimentava, no arribava a fer que Gamma s'arrisqués a cap gran especulació, em féu sospitar que en veritat potser no havia estat el jueu alemany que li havia inoculat el virus de trafiqueig, sinó jo mateix, el fill de Barcelona que tantes vegades havia tingut ocasió de posar-se en contacta amb els honorables botiguers de la Ciutat Comtal, i dels quals, sens dubte, havia conservat algunes resquícies.

Arriba un moment que el doctor, en adonar-se que el seu experiment ha estat un fracàs, vol tornar a començar, tot evitant els errors comesos en el procés anterior, però un incendi del laboratori, provocat, sense cap malícia, pels homínids, li impedeix recuperar les notes i el material que durant molts anys havia anat desenvolupant. Una simple excusa literària, perquè Pujulà, el lector, i el mateix doctor Pericard saben que la societat no té remeis radicals i que només és possible anar trampejant a l'espera d'una societat més perfecta que encara no som capaços de concebre no només en el temps, sinó, encara menys en el com, perquè de moment no se sap de cap artifici que hi pugui conduir.

un llistat, i un altre centenari

L'altre dia, en parlar de Bradbury, se'm va acudir de mirar quines altres obres de ciència-ficció s'havien publicat el mateix any de les dues que citava de l'escriptor. Vaig trobar, entre les que considero que tenen algun relleu, les següents:

1950:
Ray Bradbury: Còniques marcianes
Isaac Asimov: Jo, Robot
Fritz Leiber: ¡Hágase la oscuridad!


1953:
Ray Bradbury: Fahrenheit 451
Fred Pohl i Cyril K. Kornbluth: Mercaderes del espacio
Isaac Asimov: Bóvedas de acero
Arthur C. Clarke: El fin de la infancia
Henry Kuttner: Mutante
Theodore Sturgeon: Más que humano
Clifford D. Simak: Un anillo alrededor del Sol
Alfred Bester: El hombre demolido
Charles L. Harness: Los hombres paradójicos
Ward More: Lo que el tiempo se llevó


Les copio en castellà perquè és la llengua en què les vaig llegir, malgrat que és possible que alguna, no crec que totes, s'hagi traduït al català. Ara estic molt desvinculat de la lectura de ciència-ficció, però crec que la publicació d'obres d'aquest gènere en la nostra llengua, que ha tingut etapes de certa esplendor -remarco “certa”- és escassa. Per cert, no sé si ara, després de tants anys d'existència del gènere, tot els entesos s'acabarien de posar d'acord en la definició de ciència-ficció; jo crec que el concepte era més clar fa unes quantes dècades.

El que sí que tothom acceptaria és que Homes artificials, de Frederic Pujulà, és una novel·la de ciència-ficció i la majoria dirien que aquesta obra, publicada el 1912, és la primera novel·la del gènere escrita en català. Vet aquí, doncs, que aquest any aquesta novel·la fa cent anys i que potser se'n parlarà si realment tira endavant la proposta d'organitzar l'aniversari que va fer l'Antoni Munné-Jordà en l'assemblea de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia el novembre de l'any passat.

Normalment no recomano llibres des d'aquí, només en parlo, però en aquest cas, tenint en compte la distància temporal que no compromet a res, penso que qualsevol lector pot passar una bona estona llegint Homes artificials; anar més enllà, en la valoració de les tesis filosòfiques que presenta l'autor, amb una bona dosi d'humor, ja és cosa de cadascú. Cal dir, a més, que és un llibre que es pot trobar a les llibreries per només 12 euros publicat per Pagès editors l'any 2009.

Ara és quan em tocaria parlar de la novel·la, però com que he anat pensant a incloure algun fragment i el post s'allargaria excessivament, prefereixo deixar-ho per un altre dia. Tot i així no em sé estar de copiar unes línies d'una narració anterior de Frederic Pujulà, que de la mateixa manera que Guillem de Varoic va servir a Martorell per als primers capítols de Tirant lo Blanc -ei, la comparació!- Pujulà l'aprofita en els dos primers capítols d'Homes artificials. El protagonista de la narració, el doctor Pastetes (a la novel·la serà el doctor Pericard) necessita, per realitzar un experiment amb garantia d'èxit, una ciutat en què durant un temps no s'hi presenti ningú de l'exterior. Per tal d'aconseguir-ho, recorre a la premsa:

Vaig adoptar el procediment de la premsa, que cap codi no castiga: vaig enviar mil telegrames en què s'anunciava que s'havia declarat el còlera, la verola i el tifus a Girona: ningú no ho va dubtar, però seguí arribant-hi gent. En vaig enviar mil més en què es deia que en aquella ciutat feien anar a missa per força, i, sense dubtar-ho tampoc ningú, seguí arribant-hi gent. En vaig enviar una dotzena en què s'afirmava que en Franquet i Serra hi llegia versos a la plaça, i des d'aquell dia no hi va arribar ningú més.

Frederic Pujulà: “El Codi de la No-llei, o el radical doctor Pastetes i el sopar de la marquesa intel·lectual” . Revista “Joventut, núm. 207. Barcelona, 28 de gener de 1904.

No sé amb quin goig s'ho devia prendre Franquet i Serra. En fi, la novel·la, que té algun toc d'aquest tipus, és més seriosa.

i el 2100?

Dies enrere uns quants vam recordar Salgari en el centenari de la seva mort i fins i tot alguna televisió va passar Sandokans. Per als que tenim una edat, la lectura dels llibres d'aventures de Salgari pot ser un exercici de nostàlgia, un retorn a una innocència impossible -mai tan innocent com alguns diuen i altres creuen-, i poca cosa més, com ja va quedar dit. D'entre tota la seva producció, només hi ha, que jo sàpiga, una novel·la que es podria qualificar, si som benèvols, de ciència-ficció a l'estil de Verne, és dir de fantasia i aventures a partir d'un plantejament pretesament científic. El llibre tracta un dels desitjos, de vegades inconfessat, de part de la humanitat, la consecució de la immortalitat, desig que, segons les meves notícies, actualment només s'obté a través de les religions. Al principi de la novel·la ( Le meraviglie del Duemila, publicat en italià el 1907 i en espanyol el 1910), un personatge jove, milionari, cansat ja de viure perquè la vida li presenta poques novetats i estímuls, es troba amb un científic conegut seu que davant la manca d'interès del noi , li fa una proposta interessant, veure com serà el món cent anys després:

"Avevo già deciso di fare un bel salto dal faro della Libertà e di sfracellarmi sul molo."
"Una brutta sciocchezza, mio caro James. A ventisei anni, con un milione di dollari..."
"E cento milioni di noia che mi fa sbadigliare da mattina a sera" disse il giovine, interrompendolo. "La vita diventa ogni giorno più insopportabile e finirò per sopprimermi. Un viaggio all'altro mondo non mi dispiacerebbe. Forse là m'annoierò meno."
"Viaggia in questo mondo, amico."
"Dove vuoi che vada, Toby?" disse Brandok. "Ho visitato l'Australia, l'Asia, l'Africa, l'Europa e mezza America. Che cosa vuoi che vada a vedere?"
Il dottore s'era messo a passeggiare per la stanza, con le mani dietro al dorso, la testa bassa, come se un profondo pensiero lo preoccupasse. Ad un tratto si fermò dinanzi al coniglio, dicendo:
"James, ti piacerebbe vedere come camminerà il mondo fra cent'anni?".
Il giovane Brandok aveva alzato la testa che teneva inclinata su una spalla, interrogando il dottore collo sguardo.
"Sì," riprese Toby "io voglio vedere che cosa sarà l'America fra venti lustri. Chissà quali meraviglie avranno inventato allora gli uomini. Macchine straordinarie, navi colossali, palloni dirigibili e mille altre cose strabilianti. Ormai il genio umano non ha più freno e gl'inventori nascono come i funghi."
"Hai trovato finalmente il modo di prolungar la vita?" chiese Brandok, con tono leggermente ironico.
"Di fermarla, invece."
"Ah!"
"Ne vuoi una prova?"

No desvetllo el mètode per aconseguir veure com és el món futur i, sobretot, no mostrar-se impacient durant la llarga espera, però finalment els dos personatges aconsegueixen el seu propòsit i Salgari s'inventa un futur que en tot cas correspon al lector, que juga amb l'avantagge del coneixement, jutjar si és gaire imaginatiu. També ens podríem preguntar què trobaria interessant i que rebutjaria un personatge de principis del segle passat transplantat al 2011, però les seves possibles impressions formen igualment part, de moment, de la fantasia i el que digués no ho trobaríem als mitjans de comunicació durant més d'un mes.
I passa el temps i els protagonistes, després de veure les meravelles del 2000, emmalalteixen perquè no tenen defenses davant d'un fenomen creixent: l'electricitat. Una electricitat que a París és espectacular. El lector modern, arribat a aquest punt, pot fer un somriure condescendent i fins i tot comprensiu, però potser s'hauria de preguntar si aquesta impaciència, aquesta ansietat que es tradueix en descontent, aquesta pèrdua de concentració que en els nens i els joves s'observa més que en els grans, no està provocada per la nostra creixent i imparable electrificació. Els científics farien bé d'investigar-ho, si encara hi són a temps.

Quantunque io stenti a credere che questi uomini abbiano trovato il segreto di poter dormire un secolo intero," disse il medico "né io, né altri potranno salvarli. Sia l'elettricità intensa a cui non erano abituati o l'emozione prodotta dalle nostre meravigliose opere, il loro cervello ha subito una scossa tale da non guarire mai più. Conduceteli fra le montagne dell'Alvernia, nel sanatorio del mio amico Bandin. Chissà! Forse l'aria vivificante di quelle vette potrebbe operare un miracolo."
Lo stesso giorno, il signor Holker con due infermieri e i due pazzi saliva su un vascello volante noleggiato appositamente e partiva per l'Alvernia.
Un mese più tardi egli riprendeva solo e triste la ferrovia di Parigi per far ritorno in America. Ormai aveva perduta ogni speranza.
Brandok e Toby erano stati dichiarati pazzi, e per di più pazzi inguaribili.
"Tanto valeva che non si fossero risvegliati dal loro sonno secolare" mormorò il signor Holker con un lungo sospiro, prendendo posto nello scompartimento del carrozzone. "Io ora mi domando se aumentando la tensione elettrica, l'umanità intera, in un tempo più o meno lontano, non finirà per impazzire. Ecco un grande problema che dovrebbe preoccupare le menti dei nostri scienziati."

En fi, si algú vol saber els detalls de com va anar tot, ho pot trobar aquí en italià i aquí en espanyol. I si algú preveu com serà el 2100, que ho digui. Ja en parlarem.

viatge en el temps en una nit de lluna creixent

Avui he anat seguint intermitentment aquesta lluna creixent que ara envermelleix i està a punt d’amagar-se. Avui, no sé per què, he fet memòria –textos en mà- de la narrativa de ciència-ficció, que fa temps que no llegeixo. El nom del gènere és de 1926 (1929?) i podríem dir que el seu inventor fou Hugo Gernsback, però tots considerem que l’inventor del gènere és H. G. Wells, encara que acordaríem que el més immediat precursor fou Jules Verne... Avui, dia de lluna creixent, agafo no sé com la màquina del temps de Wells i viatjo enrere. En un primer moment van apareixent noms i dates: Mary Shelley, Swift, Cyrano de Bergerac, Kepler... La màquina –com ja sabeu- accelera el seu ritme de forma incontrolada, els noms desapareixen i perdo momentàniament qualsevol consciència del temps i l’espai. Finalment –sóc incapaç de deduir el temps subjectiu que ha transcorregut-, els mecanismes alenteixen el moviment que m’ha portat per l’espiral i finalment s’aturen. L’esfera del calendari no és prou precisa. Em trobo entre els anys 125 i 180 de l’era cristiana. Una habitació petita de la casa d’un advocat –això i altres detalls els sabré més tard- que va néixer a la ciutat siriana de Samòsata a finals del regnat de Trajà o durant els primers anys d’Adrià.

Llucià no em pot veure. Està escrivint. Malgrat que la seva llengua materna fou un altra, fa servir el grec aticista. L’entenc amb escassa dificultat, entre altres coses perquè la seva intenció literària és sobretot la de distreure i no la de complicar. La història li surt fluïda, sense vacil·lacions. Permeteu-me la traducció d’algun fragment del que vaig llegint:

Cap al migdia, quan ja havíem perdut de vista l’illa, es formà sobtadament un tifó, que va fer giravoltar la nau, la va enlairar uns tres-cents estadis i ja no tornà a baixar al mar, perquè el vent, caient sobre les veles i inflant el drap. L’arrossegà per les altures celestes on havia quedat suspesa.

Durant set dies i set nits solcàrem el cel, i el vuitè vam albirar en l’aire una gran extensió de terra semblant a una illa, lluent i de forma esfèrica, que resplendia amb una llum intenssíssima . Ens hi vam aproximar i, després de tirar l’àncora, vam trepitjar terra. Exp0loràrem el territori i descobrírem que estava habitat i conreat. [...] A baix de toit hi havia una altra terra amb ciutats, rius, boscos i muntanyes; vam deduir que era el nostre món.
[...]
Decidírem avançar encara un tros més, però van sortir-nos al pas els que aqií anomenen hipovoltors i ens van capturar. Aquests hipovoltors són homes que munten voltors gegants i utilitzen aquestes aus com si fossin cavalls. Els voltors són molt grans i, per regla general, tenen tres caps. [...] I efectivament, ens van dur a la presència del rei. Aquest, quan ens hagué vist, fixant-se en la nostra roba, digué: “Vosaltres sou grecs, oi, estrangers” [...] Ens va dir que aquella terra era la que nosaltres allà baix coneixíem com la Lluna; ens ordenà que fóssim valents i que no tinguéssim cap por poerquè no ens faltaria de res.
[...]
“I si guanyo la guerra que tinc entaulada amb els habitants del Sol –afegí- viureu al meu costat com els homes més afortunats del món.” Nosaltres li vam preguntar qui eren els enemics i quina era la causa de la confrontació: “Faetont –digué, el rei dels habitants del Sol –perquè el Sol, igual que la Lluna, també és habitat-, ja fa molt de temps que ens fa la guerra. Comença per la raó següent: en certa ocasió vaig decidir reunir els meus súbdits més pobres i enviar-los a colonitzar l’Estel de l’Alba, que està desert i deshabitat. Faetont, però, consumit per l’enveja, va impedir la fundació de la colònia sortint-nos al pas, al capdavant dels seus hipoformigues, quan érem a mig camí.

Continuo llegint (alguns fets em semblen particularment moderns), però deixo la transcripció parcial i algunes valoracions per un altre dia. No sé si finalment em presentaré a Llucià per dir-li que actualment alguns consideren aquesta obra seva un antecedent llunyà de la ciència-ficció, malgrat que no té un dels requisits que la majoria consideren imprescindibles: l’especulació científica. Potser millor que calliu, perquè sense proposar-m’ho la meva interferència podria alterar el futur d’una manera inimaginable i qui sap si nefasta.
En aquest moment descriu els selenites. Sorprenent. I sorprenent que la lluna, fora de la seva cambra, gairebé a l’horitzó, també llueixi en quart creixent.