27.4.11

En el centenari de la mort d'Emilio Carlo Giuseppe Maria Salgàri

Una de las habitaciones estaba iluminada. En medio de ella había una mesa de ébano con botellas y vasos del cristal más puro; en las esquinas, grandes vitrinas medio rotas, repletas de anillos, brazaletes de oro, medallones, preciosos objetos sagrados, perlas, esmeraldas, rubíes y diamantes que brillaban como soles bajo los rayos de una lámpara dorada que colgaba del techo.
En indescriptible confusión, se veían obras de pintores famosos, carabinas indias, sables, cimitarras, puñales y pistolas.
Sentado en una poltrona coja había un hombre. Era de alta estatura, musculoso, de facciones enérgicas de extraña belleza. Sobre los hombros le caían los largos cabellos negros y una barba oscura enmarcaba su rostro de color ligeramente bronceado. Tenía la frente amplia, un par de cejas enormes, boca pequeña y ojos muy negros, que obligaban a bajar la vista a quienquiera los mirase.
De pronto echó hacia atrás sus cabellos, se aseguró en la cabeza el turbante adornado con un espléndido diamante, y se levantó con una mirada tétrica y amenazadora.
—¡Es ya medianoche —murmuró— y todavía no vuelve!
Abrió la puerta, caminó con paso firme por entre las trincheras y se detuvo al borde de la gran roca, en cuya base rugía el mar. Permaneció allí durante algunos instantes con los brazos cruzados; al rato se retiró y volvió a entrar en la casa.
—¡Qué contraste! —exclamó—. ¡Fuera el huracán y yo acá dentro! ¿Cuál de las dos tempestades es más terrible?
Se quedó un rato escuchando por la puerta entreabierta, y por fin salió a toda prisa hacia el extremo de la roca.
A la rápida claridad de un relámpago vio un barco pequeño con las velas casi amainadas, que entraba en la bahía.
—¡Es él! —murmuró emocionado—. Ya era tiempo. Cinco minutos después, un hombre envuelto en una capa que estilaba se le acercó.
—¡Yáñez! —dijo el del turbante, abrazándolo.
—¡Sandokán! —exclamó el recién llegado, con marcadísimo acento extranjero—. ¡Qué noche infernal, hermano mío!
Entraron en la habitación. Sandokán llenó dos vasos.
—¡Bebe, mi buen Yáñez!
—¡A tu salud, Sandokán!

Em sembla que aquesta, en la segona novel·la de la sèrie, és la primera vegada que es descriu Sandokán, el personatge més famós d'Emilio Salgari. Vaig llegir unes quantes novel·les de Salgari ja tard, després d'haver llegit, per exemple, força Verne i força Karl May, però estan, és clar, entre les que em porten bon records de l'època d'infantesa i d'adolescència , de devorador indiscriminat de llibres, i no em podria estar d'esmentar, en agraïment per aquelles bones estones, que el dia 25 d'aquest mes fa just cent anys que va morir Salgari, un dels referents literaris de molts de la meva generació, no sé si també dels joves d'ara, ho dubto.

En aquella època no sabia res de l'autor, de la seva constància per viure de la literatura, de les dificultats econòmiques, de la bogeria de la seva dona, del suïcidi del seu pare i de dos fills, del seu propi suïcidi amb una navalla d'afaitar amb què es va tallar el coll i es va obrir el ventre, de la terrible nota final als editors que l'escanyaven econòmicament...:


 A voi che vi siete arricchiti con la mia pelle, mantenendo me e la mia famiglia in una continua semi-miseria od anche di più, chiedo solo che per compenso dei guadagni che vi ho dati pensiate ai miei funerali. Vi saluto spezzando la penna.

 
Fins quin punt importa qui hi ha darrera d'una ficció? Segurament, tant per ell com pels seus lectors, el món que va crear, les seves fantasies, eren una forma de viure millor. No sé si ell va aconseguir evadir-se dels problemes quotidians amb la seva escriptura, problemes produïts, en bona part, per la seva literatura, estic segur que amb la seva lectura, nosaltres sí.

8 comentaris:

Allau ha dit...

Què està passant, que el suïcidi de Salgari m'ataca tres vegades en pocs dies? I jo que no l'havia llegit mai. Pere, val la pena?

pere ha dit...

Allau, em sembla que ara ja no val la pena, t'ha passat el temps. A la meva edat seria una lectura nostàlgica decebedora; en el teu cas, simplement decebedora. Fa un temps em va pasar amb Karl May, el meu preferit durant unes vacances d'estiu en que m'arribava l'alba mentre el llegia.

Júlia ha dit...

Òndia, Allau, jo també anava a escriure sobre ell i sobre la seva encarnació de fa anys, Kabir Bedi.

No sé si ara em decebria, però crec que l'aventura sempre pot revifar en estat de gràcia, ho probaré en tot cas.

Pais secret ha dit...

Una tia meva m´explicava històries de Salgari igualment com feien amb ella quan era petita a la vora del foc. No recordo gaire res, només que s´esdevenien en països exòtics i tòrrids, com les flames del foc que ens acompanyaven.Aquesta és la sensació que m´ha quedat.
Més tard vaig veure Sandokan i només en puc recordar els ulls magnètics de Kabir bedi i la daga que portava lligada a la cintura.
Bells records, gràcies.

( la vida i el suïcidi de l´autor ha sigut un afegitó trist però interessant, no la coneixia)

Barbollaire ha dit...

El pare els tenia en llibrets d'en Calleja. El tigres de Mompracem, el Corsari Negre, Roig...
Vaig cercar en les enciclopèdies que eren parangs, kampilang, kriss, thugs, prahos,...

També vaig llegir Karl May. I malgrat les aventures d'Old Shatterhand eren encisadores, em van agradar més unes que passaven a Sud Amèrica... El gran Chaco?.

I les que més me va doldre perdre son les aventures que passaven a l'Orient. On l'acompanyava l'Hachi Halef Omar, i tenia un cavall que es deia Rih. I on vaig conèixer els dervix balladors, etc...

Devorava aquest llibres enormes amb 14 anys. Jo ja vivia fora de BCN, però baixava al cole en tren i era la meva lectura...

Verne, s'intercalava entre ells... I la Sombra, i Doc Savage...

Suposo que, quan vaig descobrir el Corto Maltés, m'enganxes de la mateixa manera...

(Perdona el rollo...)
;¬)

Barbollaire ha dit...

Volia dir:
Suposo que, quan vaig descobrir el Corto Maltés, no va ser estrany que m'enganxes de la mateixa manera...

pere ha dit...

Júlia, si emprens l'aventura, ja ens explicaràs els resultats.

Que bé, A., com en els temps antics: a la màgia de la vora del foc escoltant i participant en les aventures de Sandokán. En el meu cas, ja ho veus, va ser un plaer més solitari. I jo també vaig gaudir de les pelis
No creguis, no sé gaire res de la vida de Salgari i deu ser impossible rastrejar les seves sensacions, la seva vida entre prosaica i heroïca.

Cap rotllo, barbollaire, al contrari, és un plaer participar en la teva experiència lectora, que segurament recordes millor que jo la meva. Experiències que són irrepetibles, em sembla a mi, al menys quant a la constància i la il·lusió (i la innocència)
Sí, sí, el Gran Chaco. Jo recordo, a més de les novel·les de l'oest (el llano estacado, uf!), un altre protagonista exòtic: Kara Ben Nemsi.
I és clar, tota la resta que a poc a poc va anar desapareixent

Júlia ha dit...

http://caracteresocultos.blogspot.com/2011/04/salgari-sandokan-y-kabir-bedi.html