M’acosto a l’esbarzer i agafo una móra entre porpra i morada-negra; la primera de la temporada. La desgrano a poc a poc amb les dents i assaboreixo la seva acidesa; em queden uns granets als queixals. Després, una altra de ben fosca, massa dolça. I encara una tercera, aspra, sense a penes suc, com la primera. Se m’acumulen els granets, em molesten, no m’importa gaire. Es va fent fosc.Més tard, ja a l’altre dia, escric tres intents de poemes de tres versos, inanitats absolutes. L’endemà m’adonaré que no els vaig guardar. És inútil intentar reproduir-los, recomençar, tornar a les impressions encara vives de l’instant. Escric altres coses, llegeixo. Diu Pla:
La literatura és sempre una fugida del tedi, i jo he combatut l'avorriment omplint paper. A vuitanta anys hom s'adona que la vida ha estat llarguíssima i que calia distreure’s fent alguna cosa.
Josep Pla. El viatge s'acaba.
Cap a les cinc de la matinada em desperta el soroll de la pluja a la claraboia del sostre, just sobre el meu cap. Tanco, gairebé d’esma, la porta del terrat perquè no entri l’aigua. No tinc consciència del moment en què m’he tornat a adormir.
Que curiós que a l’article del “magatzine” d’avui Monzó parli del mateix tema que Pla, sense tant temps pel mig,i expliqui l’anècdota de Eric Clapton, que va escriure Wonderful Tonight mentre esperava que Pattie Boyd s’acabés d’emprovar els vestits. Deu ser això, la literatura, la música, la pintura...?
