M’acosto a l’esbarzer i agafo una móra entre porpra i morada-negra; la primera de la temporada. La desgrano a poc a poc amb les dents i assaboreixo la seva acidesa; em queden uns granets als queixals. Després, una altra de ben fosca, massa dolça. I encara una tercera, aspra, sense a penes suc, com la primera. Se m’acumulen els granets, em molesten, no m’importa gaire. Es va fent fosc.Més tard, ja a l’altre dia, escric tres intents de poemes de tres versos, inanitats absolutes. L’endemà m’adonaré que no els vaig guardar. És inútil intentar reproduir-los, recomençar, tornar a les impressions encara vives de l’instant. Escric altres coses, llegeixo. Diu Pla:
La literatura és sempre una fugida del tedi, i jo he combatut l'avorriment omplint paper. A vuitanta anys hom s'adona que la vida ha estat llarguíssima i que calia distreure’s fent alguna cosa.
Josep Pla. El viatge s'acaba.
Cap a les cinc de la matinada em desperta el soroll de la pluja a la claraboia del sostre, just sobre el meu cap. Tanco, gairebé d’esma, la porta del terrat perquè no entri l’aigua. No tinc consciència del moment en què m’he tornat a adormir.
Que curiós que a l’article del “magatzine” d’avui Monzó parli del mateix tema que Pla, sense tant temps pel mig,i expliqui l’anècdota de Eric Clapton, que va escriure Wonderful Tonight mentre esperava que Pattie Boyd s’acabés d’emprovar els vestits. Deu ser això, la literatura, la música, la pintura...?
8 comentaris:
M’encanta el Eric, fa cosa d’un mes que tinc posat un Cd d’ell i no paro d’escoltar-lo.
Que bones les mores oi? m’ha vingut aquell gust dels estius de quan era petita i tornava a casa tota plena d’esgarrinxades...
Una abraçada,
Estimat Amic Pere; ja he vingut de vacances, però encara les continue... així que promet distreure'm novament amb els teus articles.
Avui he pujat a la Serralada d'Espadà ,a Aín i falten dues setmanes perquè les móres maduren... Com tots els anys puja tota la família i fem mermelada
Voldries tastar-la?
Una abraçada del príncep...
Potser sí. Això, i les mores.
Pere, jo quan menjava móres, em quedaven les llavors clavades entre els queixals i no hi havia manera de treure-les. Ara ja ni ho intento.
A mi quan m'arriben moments d'avorriment o eternes esperes, em dóna per dormir. Sóc així d'improductiva. Però molt sovint el tedi passa bé llegint-te o escoltant l'Eric Clapton, és clar.
Segurament serà això, la literatura, la música, la pintura...
Petonets.
si, llegint un llibre o mirant una pelí que enganxin molt i et facin anar ben lluny, o llegint-te els post, com diu la violeta, o escribint-ne. això sermpre quje no hi hagi res illor a fer, com entretenir-se pensant en el gust de cada mora... quin luxe! :-)
M'ha agradat el teu post, Pere, però personalment crec que l'Eric Clapton no va escriure la seva cançó per avorriment, sinó perquè tenia la música al cap a tota hora. El mateix li devia passar a en Pla amb la seva dèria d'escriure.
El secret per a que no se't clavin els pinyolets és no mastegar-les. S'han d'agafar ben madures..., tant que fairebé se'ns quedin als dits i després, entre la llengua i el paladar se'ls va treient tota la dolçor i així, pam! cap a dins toquen! i sense molèsties entre queixals ;)
Quan veig esbarzers amb móres no puc evitar anar uns quants anys (bastants ja) cap enrera i recordar com ma cosina i jo ens vam atracar de menjar-ne, al Rossell, camí de Sant Marc.
Jaka, el meu preferit és "eric clapton unplugged".
Sí, les móres sempre són gust d'infantesa i d'estiu... i de vitalitta.
Una abraçada.
Gràcies, benvolgut príncep, per convidar-me a la teva melmelada de móres i per fer-me partícip de la teva vitalitat física que a mi, ai!, ja em falta.
Una abraçada.
Jo també ho crec -potser-, Albert. I si no és aixíí, tampoc no importa gaire.
La trini ens dóna un remei a les llavors als queixals, Violeta. Li farem cas...? Sigui com sigui, no és bo deixar de menjar móres.
No, no, no dormis més del compte: se't farà el cap gros, ho dic per experiència. Llegeix (gràcies per la floreta), escriu, escolta, interpreta, bada... Segurament és això.
Petonets.
Quin luxe, kika, tenir un cervell que ens pot portar allà on volem o allà on vol, encara quede vegades desconfiem de les seves possibilitats :)
No dic que no, Teresa, per fer música i per escrire s'ha de tenir temps. N'hi ha que aprofiten el temps per avorrir-se.
Ah, Trini, no puc fer més que donar-te la raó, però a mi m'agraden les móres verdes, quan encara tenen aquella acidesa que et fa tancar els ulls (potser exagero)... i aquí la llengua, sempre mòbil, té també la seva funció.
Sempre les vivències de la infantesa amb les móres :-)
Publica un comentari a l'entrada