es llegiran els clàssics clàssics? per què?

El senyor Estelrich vivia en una pensió del mateix carrer Pelayo en que jo tenia la casa de dispeses, cèntrica, desordenada i magra. En aquest carrer la riada humana és fabulosa. La casa era a tocar d’una travessia curta i ràpida que va al carrer de Tallers. La casa era més amunt del carrer. Molt a prop de la plaça de la Universitat, i semblava un establiment petit i agradable. En definitiva érem veïns de carrer i un dia o altre ens havíem de trobar.

De vista, ja el coneixia. No era pas un jove d’una alçada desmesurada. No era no eixarreït ni excessivament gras. Era el que els italians en diuen un angelotto, de carnalitat més aviat intensa però sense res excessiu. No portava mai barret: cabells curts però esborrifats. Coll curt. Vestia sempre de fosc: corbata assegurada. Faccions rialleres sempre comprensives. Parlava sempre el llenguatge, però de vegades deixava anar una paraula mallorquina més exacta. Sabia tan bé el mallorquí, que fins i tot hi sabia renegar –de broma, naturalment, però amb eficàcia. Renegar, en mallorquí, és complicat. Sabates enllustrades. Tot això, ho hauria de posar després d’haver-lo conegut. Ho he posat així perquè m’ha semblat de més resultats.

...

Josep Pla: “El carrer de Pelayo”, dins Darrers escrits.

Deixo només el principi d’aquest escrit de Pla sense cap interès remarcable, però no dubteu que continuaré transcrivint la resta, encara que segurament ho faré en lliuraments a Planisferis. I aquí és quan algú es podria preguntar per què em sembla interessant parlar d’Estelrich...

He deixat aquests punts suspensius per veure si ho endevinàveu. Doncs sí, aquesta setmana acaba de sortir als quioscos el primer volum d’una tria de cinquanta dels clàssics de la Bernat Metge. Jo no hagués triat Sòfocles per començar, perquè pot espantar el personal, sinó alguna altra obra que presentés reflexions diverses a petites dosis, però no he estat consultat i tampoc no sé els criteris editorials. De tota manera em sembla una notícia excel·lent aquest intent d’apropar els clàssics a tothom, en edició bilingüe i a uns 13 euros. Ja es veurà com funciona aquesta iniciativa: si es veu molta gent pel metro, en les sales d’espera, en els bancs dels parcs, en els autobusos, aquí i allà, passant pàgines. Ja es veurà si els comentaristes blocaires –els dels diaris i revistes no ho faran- parlen dels seus descobriments llatins, de com tot canvia i res no canvia. Ja es veurà...

Ah, sí, Estelrich! A part d’aquest text, que jo sàpiga Pla li va dedicar un Homenot de la primera sèrie amb moltíssims més clars que obscurs, cosa que tractant-se de Pla ja és dir. Com sabeu, Estelrich havia nascut a Felanitx el 1896, el seu pare era guàrdia civil... Bé, anem al cas, Pla diu que la seva primera entrevista periodística la va fer a aquest personatge, i aquest personatge va ser el primer director de la Fundació Bernat Metge. L’entrevista de Pla va ser una exclusiva que parlava de la fundació i de la funció dels clàssics abans que es publiqués la primera obra: De la natura, de Lucreci. El text de Pla que es publicà als Darrers escrits és més extens, més detallat, més íntim, i ideològicament força interessant. Així doncs, de pròxima transcripció.

clàssics populars

Gairebé cada nit, abans de dormir , escolto fins a mitja hora de notícies de Catalunya Informació. Ahir l’única informació cultural era l’acord de la Bernat Metge amb Edicions 62 per popularitzar alguns dels seus clàssics grecs i llatins. Avui he pogut llegir la informació ampliada i en lloc preferent en quasi tots els diaris.

La Catalunya institucional presenta una efervescència literària espectacular; un té la sensació que a partir d’aquest moment o llegeixes o no existeixes com a ciutadà de ple dret; o llegeixes o se t’ha acabat la crescuda. A TV3, per exemple, és la setmana de la lectura, i qui no llegeixi és mort; qualsevol programa s’adequa per encabir-hi en la mesura que es pugui, amb calçador o sense, un contingut adequat a la celebració. En fi, que és possible que entre una cosa o una altra s’aconsegueixi algun nou lector. I si la lectura li fa oblidar els maldecaps de la realitat quotidiana –que també és aquesta una de les finalitats de la lectura- en una època de crisis diverses i creixents, algunes inesperades –com la riuda de l’Ebre a Miravet-, millor que millor. La Catalunya privada, subvencionada o no, crec que passa també per un bon moment: nous escriptors alguns força interessants-, noves editorials, algunes amb llibres a la carta, premis literaris petits i grans, recitals i recitats diversos, celebracions importants o no tant...; de lectors, no sé com va el cens, però suposo que sempre ens en queixarem.

Tornat a la Bernat Metge, com sabeu la proposta es presenta en tres fronts complementaris:

Una cinquantena de títols sense especificar, del total de més de 365 que té la col·lecció actualment, es vendran als quioscos a través de Planeta-Altaya i a un preu d’entre 12 i 15 euros. Els volums que es publiquen actualment costen 36 euros. Les edicions seran facsímil de les publicades per la Fundació, és a dir, en llatí o grec i la traducció, més les notes i les introduccions. Els responsables pensen que una venda de 5000 exemplars per títol estaria força bé; jo crec que per poc que la publicitat directa i indirecta es faci bé se’n vendran molts més: el territori està a punt –i ara no argumentaré els motius- per deixar-se seduir per aquesta iniciativa. La informació que he llegit em fa pensar que aquests 50 títols –hi haurà els meus preferits i en faré de nous?- apareixerien a principis del 2009. No ho dec haver entès bé, perquè una invasió tan massiva de grecs i llatins de cop no l’acabo de veure clara, em sembla excessiva.

Edicions 62 serà l’encarregada d’editar fins una selecció de trenta títols només en català. Entenc que traduccions i introduccions noves sense la versió original. Edicions de butxaca i escolars (suposo que escolars no vol dir per a primària). Es repetiran alguns títols dels quioscos i el preu, de moment, està al voltant dels 20 euros.

Per últim, Enciclopèdia Catalana s’encarregaria de la venda a termini, no sé si de tota la col·lecció o d’una tria a gust del consumidor. En aquest tipus de venda l’Enciclopèdia té ja una xarxa important de subscriptors que facilitaria la col·locació de la col·lecció. També es podria fer una edició de bibliòfil. Dels preus, inclosos descomptes promocionals, tampoc no en sé res.

Tot plegat em sembla una bona notícia, una excel·lent notícia. Que la gent llegeixi és bo, però que llegeixi els clàssics és fonamental. Sobretot ara, en un país en què bona part dels habitants passen per una crisi important d’autoestima -per raons de pes i sense raons clares- i d’altres estan emprenyats –per les mateixes raons que els anteriors-, alguns clàssics assaborits a poc a poc, reflexivament, poden aconseguir el distanciament necessari i la sabiduria suficient per esperar temps millors o per decidir d’una vegada que cal actuar i exigir actuacions amb més fermesa, dues actituds que semblen antagòniques però que no necessàriament ho són. I si els que ens governen o ens volen governar s’afegeixen a la lectura, tot això que tindran guanyat i que, potser, tindrem guanyat.