es llegiran els clàssics clàssics? per què?

El senyor Estelrich vivia en una pensió del mateix carrer Pelayo en que jo tenia la casa de dispeses, cèntrica, desordenada i magra. En aquest carrer la riada humana és fabulosa. La casa era a tocar d’una travessia curta i ràpida que va al carrer de Tallers. La casa era més amunt del carrer. Molt a prop de la plaça de la Universitat, i semblava un establiment petit i agradable. En definitiva érem veïns de carrer i un dia o altre ens havíem de trobar.

De vista, ja el coneixia. No era pas un jove d’una alçada desmesurada. No era no eixarreït ni excessivament gras. Era el que els italians en diuen un angelotto, de carnalitat més aviat intensa però sense res excessiu. No portava mai barret: cabells curts però esborrifats. Coll curt. Vestia sempre de fosc: corbata assegurada. Faccions rialleres sempre comprensives. Parlava sempre el llenguatge, però de vegades deixava anar una paraula mallorquina més exacta. Sabia tan bé el mallorquí, que fins i tot hi sabia renegar –de broma, naturalment, però amb eficàcia. Renegar, en mallorquí, és complicat. Sabates enllustrades. Tot això, ho hauria de posar després d’haver-lo conegut. Ho he posat així perquè m’ha semblat de més resultats.

...

Josep Pla: “El carrer de Pelayo”, dins Darrers escrits.

Deixo només el principi d’aquest escrit de Pla sense cap interès remarcable, però no dubteu que continuaré transcrivint la resta, encara que segurament ho faré en lliuraments a Planisferis. I aquí és quan algú es podria preguntar per què em sembla interessant parlar d’Estelrich...

He deixat aquests punts suspensius per veure si ho endevinàveu. Doncs sí, aquesta setmana acaba de sortir als quioscos el primer volum d’una tria de cinquanta dels clàssics de la Bernat Metge. Jo no hagués triat Sòfocles per començar, perquè pot espantar el personal, sinó alguna altra obra que presentés reflexions diverses a petites dosis, però no he estat consultat i tampoc no sé els criteris editorials. De tota manera em sembla una notícia excel·lent aquest intent d’apropar els clàssics a tothom, en edició bilingüe i a uns 13 euros. Ja es veurà com funciona aquesta iniciativa: si es veu molta gent pel metro, en les sales d’espera, en els bancs dels parcs, en els autobusos, aquí i allà, passant pàgines. Ja es veurà si els comentaristes blocaires –els dels diaris i revistes no ho faran- parlen dels seus descobriments llatins, de com tot canvia i res no canvia. Ja es veurà...

Ah, sí, Estelrich! A part d’aquest text, que jo sàpiga Pla li va dedicar un Homenot de la primera sèrie amb moltíssims més clars que obscurs, cosa que tractant-se de Pla ja és dir. Com sabeu, Estelrich havia nascut a Felanitx el 1896, el seu pare era guàrdia civil... Bé, anem al cas, Pla diu que la seva primera entrevista periodística la va fer a aquest personatge, i aquest personatge va ser el primer director de la Fundació Bernat Metge. L’entrevista de Pla va ser una exclusiva que parlava de la fundació i de la funció dels clàssics abans que es publiqués la primera obra: De la natura, de Lucreci. El text de Pla que es publicà als Darrers escrits és més extens, més detallat, més íntim, i ideològicament força interessant. Així doncs, de pròxima transcripció.