encara una mica més de poesia de Hermann Hesse

Els poemes de Hesse són poc coneguts, segurament per la dificultat d'encabir-los en un estàndard de l'època, però sobretot per l'èxit, a partir d'un moment determinat, de la seua prosa. De la prosa de Hesse he llegit, fa no fa, el mateix que la majoria, de la poesia (unes cinc-centes pàgines de versos, per dir-ho amb un numeral), a penes una trentena de poemes, sempre traduïts per la manca d'un do de llengües que ara m'amoïna.

Ahir llegia al diari un article de Carles Barba que començava així: Hermann Hesse va morir demà fa 50 anys a la seva casa de Montagnola, als 85 anys, d'una hemorràgia cerebral i mentre dormia. El dia abans va voler arrencar una branca podrida de robínia (per fer foc al jardí), i no va poder. Abans de ficar-se al llit va compondre un poema a aquella branca que resistia tot i morta...Desconec detalls biogràfics -i molts altres detalls- de Hesse, i com que Barba no esmenta el títol del poema, no tenia una idea clara de quin podia ser. Segurament es tracta de Knarren eines geknickten Astes (Cruixit d'una branca trencada). Com que el temps d'estiu -quina calor a fora!- es presta a la dilatació de les aficions, he buscat el poema. Imagino que Barba es refereix a la darrera versió de les que copio i que agrairia que algú amb domini de l'alemany i cansat de la placidesa excessiva de les vacances ens traduís.

Geknickter Ast, an Splittersträngen
Noch schaukelnd, ohne Laub noch Rinde,
Ich seh ihn Jahr um Jahr so hängen,
Sein Knarren klagt bei jedem Winde.

So knarrt und klagt es in den Knochen
Von Menschen, die zu lang gelebt,
Man ist geknickt, noch nicht gebrochen,
Man knarrt, sobald ein Windhauch bebt.

Ich lausche deinem Liede lange,
Dem fasrig trocknen, alten Ast,
Verdrossen klingts und etwas bange,
Was du gleich mir zu knarren hast.




Splittrig geknickter Ast,
Hangend schon Jahr um Jahr,
Trocken knarrt er im Wind sein Lied,
Ohne Laub, ohne Rinde,
Kahl, fahl, zu langen Lebens,
Zu langen Sterbens müd.
Hart klingt und zäh sein Gesang,
Klingt trotzig, klingt heimlich bang,
Noch einen Sommer,
Noch einen Winter lang.

gris de llop vell

És inútil voler aproximar-se amb precisió a través de la traducció d'una traducció, encara que intueixes que ha respectat mots i sentit, però  veus que no ha pogut, o volgut, reproduir la música que, més enllà de la lletra, sempre t'atreu dels poemes. I malgrat tot, readaptes els mots i, com que és el mes d'agost i les visites escassegen, no et fa gaire vergonya publicar el poema amb les teues escasses reinterpretacions a les palpentes. Si convingués, diries que la llum era escassa i els mots es difuminaven, i a més, feia calor. I encara, per si de cas, que era tard.

Sales, creuades tímidament,
un centenar de cares que desconeixem...
Un rere l'altre, lentament,
empal·lideixen els llums.
Allí, quan el resplendor es fa gris
i es confon amb el crepuscle,
crec reconèixer una cara,
la memòria de l'amor troba
propers els rostres
que foren estranys abans.
Escolto nom de pares,
germans, companys,
també d'herois, dones i poetes,
que vaig venerar quan era jove.
Però ni tan sols un
em dirigeix una mirada.
Com les flames d'una espelma
que s'esvaeix en el no-res,
entristeixen el cor
-sons de poemes oblidats-,
foscor i lamentacions
a l'entorn dels dies ja endinsats
en somni i en llegenda
d'una llum gaudida algun cop.

Hermann Hesse: "Un somni" (Ein traum)