Els poemes de Hesse són poc coneguts, segurament per la dificultat d'encabir-los en un estàndard de l'època, però sobretot per l'èxit, a partir d'un moment determinat, de la seua prosa. De la prosa de Hesse he llegit, fa no fa, el mateix que la majoria, de la poesia (unes cinc-centes pàgines de versos, per dir-ho amb un numeral), a penes una trentena de poemes, sempre traduïts per la manca d'un do de llengües que ara m'amoïna.
Ahir llegia al diari un article de Carles Barba que començava així: Hermann Hesse va morir demà fa 50 anys a la seva casa de Montagnola, als 85 anys, d'una hemorràgia cerebral i mentre dormia. El dia abans va voler arrencar una branca podrida de robínia (per fer foc al jardí), i no va poder. Abans de ficar-se al llit va compondre un poema a aquella branca que resistia tot i morta...Desconec detalls biogràfics -i molts altres detalls- de Hesse, i com que Barba no esmenta el títol del poema, no tenia una idea clara de quin podia ser. Segurament es tracta de Knarren eines geknickten Astes (Cruixit d'una branca trencada). Com que el temps d'estiu -quina calor a fora!- es presta a la dilatació de les aficions, he buscat el poema. Imagino que Barba es refereix a la darrera versió de les que copio i que agrairia que algú amb domini de l'alemany i cansat de la placidesa excessiva de les vacances ens traduís.
Geknickter Ast, an Splittersträngen
Noch schaukelnd, ohne Laub noch Rinde,
Ich seh ihn Jahr um Jahr so hängen,
Sein Knarren klagt bei jedem Winde.
So knarrt und klagt es in den Knochen
Von Menschen, die zu lang gelebt,
Man ist geknickt, noch nicht gebrochen,
Man knarrt, sobald ein Windhauch bebt.
Ich lausche deinem Liede lange,
Dem fasrig trocknen, alten Ast,
Verdrossen klingts und etwas bange,
Was du gleich mir zu knarren hast.
Splittrig geknickter Ast,
Hangend schon Jahr um Jahr,
Trocken knarrt er im Wind sein Lied,
Ohne Laub, ohne Rinde,
Kahl, fahl, zu langen Lebens,
Zu langen Sterbens müd.
Hart klingt und zäh sein Gesang,
Klingt trotzig, klingt heimlich bang,
Noch einen Sommer,
Noch einen Winter lang.
«Ànimes mortes», de Nikolai Gógol
Fa 2 hores
7 comentaris:
Branca abatuda, sense escorça ni fulles,
encara es gronxa enganxada per les estelles,
la veig penjant any rere any,
el seu cruixit sona a cada vent.
Així escruixen els ossos i es queixen
els homes que han viscut llargament,
abatuts, però encara no trencats,
cruixint tan aviat com una ventada els sacseja.
Escolto les seves cançons,
la fibrosa, seca i vella branca
sona malhumorada i un xic temorenca,
Què em fa escruixir igual que tu?
Abatuda branca estellada,
que penja fa anys i panys,
escruix secament la seva cançó en el vent,
sense escorça, sense fulles,
nua, pàl·lida, cap a la llarga vida,
cap a la llarga mort, esgotada.
El seu cant sona rígid i resistent,
obstinat, calladament temorenc,
encara un altre estiu,
encara un altre hivern
que bé trobar esta traducció,eh miquel? gràcies, tangata manu.
m'agrada imaginar que és cert això que dius que explicava el carles barba, i més després de poder llegir el poema.
devia ser un consol per a ell poder com a mínim trencar-se a si mateix després de voler trencar aquella branca i no poder fer-ho.
"encara un altre estiu,
encara un altre hivern",
en tot cas per a la branca,
ja no per a ell.
per si no ho estàs mirant, al 33, "la muñeca del espacio". encara queden 20 minuts. me sembla que et pot agradar.
Moltes gràcies, Toni.
Precisament, quan m'amoïnava la meua ignorància, pensava que tu ets un dels plocs blocaires (blogaires) que freqüento que dominava la llengua alemanya.
Quina llàstima que s'hagi traduït tan poc la poesia de Hesse.
I tant, iruna, és una sort que en Toni hagi passat per aquí i hagi tingut ganes de fer la traducció.
Bé, iruna, en realitat en Barba ens enganya una mica, en realitat Hesse va fer la nit abans de morir la quarta versió del poema, jo m'he saltat la segona i la tercera.
Segur que va ser un consol tornar a trencar el poema i morir encara creatiu i aquí, nosltres, recordant la seua creativitat en un estiu que esperem que ens porti encara la tardor i l'hivern que ell ja no va poder veure.
Ei, iruna, al 33 fan "Tradicionarius". Ho gravo.
Fa temps que tinc l'edició de butxaca en dos volums de les Gedichte de HH (Suhrkamp Verlag)on es troben aplegats en ordre cronòlogic els 500 poemes que va escriure al llarg de la seva vida. És cert que se n'han fet poques traduccions. En conec alguna al castellà i ara dubto si n'hi ha en català. Potser la raó sigui que Hesse és, al meu parer, un poeta mediocre. Les seves novel·les, en canvi, són estratosfèriques (per posar un símil còsmic, ara que ja som marcians). De vegades, per a entretenir-me, em dedico a traduir-ne algun, així el meu alemany rovellat no s'acaba de rovellar del tot. Ja saps que el meu poema preferit és Stufen. A hores d'ara, en dec tenir una trentena llarga de traduïts. El poema que ens ocupa peca de moltes coses, però sobretot em resulta poc adient la repetició obsessiva que fa d'alguns mots i la fixació en la rima. De totes maneres, he passat una bona estona. Salutacions cordials des de Cap de Venus.
Repeteixo les gràcies, Toni. Ara també per les consideracions que fas sobre la poesia de Hesse i que aquí ens ha estat impossible de conèixer de segona mà (tampoc no sé de traduccions al català).De tota manera, tan de bo els que som poc multilingües haguéssim tingut l'oportunitat d'esbrinar fins quin punt la trajectòria en prosa de Hesse s'adiu amb la seu poesia.
Quant al poema en concret, suposo que té, més enllà de les mancances que expliques, l'interès, des del punt de vista biogràfic, de ser el darrer que va voler, i poder, retocar.
Dintre d'una setmana, per cert, passaré uns dies a la vora del teu cap i de l'hotel que ara t'allotja. Qui sap si ens veurem en terra salvatge o urbanitzada :-)
Publica un comentari a l'entrada