gris de llop vell

És inútil voler aproximar-se amb precisió a través de la traducció d'una traducció, encara que intueixes que ha respectat mots i sentit, però  veus que no ha pogut, o volgut, reproduir la música que, més enllà de la lletra, sempre t'atreu dels poemes. I malgrat tot, readaptes els mots i, com que és el mes d'agost i les visites escassegen, no et fa gaire vergonya publicar el poema amb les teues escasses reinterpretacions a les palpentes. Si convingués, diries que la llum era escassa i els mots es difuminaven, i a més, feia calor. I encara, per si de cas, que era tard.

Sales, creuades tímidament,
un centenar de cares que desconeixem...
Un rere l'altre, lentament,
empal·lideixen els llums.
Allí, quan el resplendor es fa gris
i es confon amb el crepuscle,
crec reconèixer una cara,
la memòria de l'amor troba
propers els rostres
que foren estranys abans.
Escolto nom de pares,
germans, companys,
també d'herois, dones i poetes,
que vaig venerar quan era jove.
Però ni tan sols un
em dirigeix una mirada.
Com les flames d'una espelma
que s'esvaeix en el no-res,
entristeixen el cor
-sons de poemes oblidats-,
foscor i lamentacions
a l'entorn dels dies ja endinsats
en somni i en llegenda
d'una llum gaudida algun cop.

Hermann Hesse: "Un somni" (Ein traum)