No sé si m'han entrat ganes de fer
vacances o si les vacances m'han trobat encara a casa; sigui el que
sigui o qualsevol altra cosa, noto un sobtat canvi de ritme que m'agafa mig desprevingut,
però que em veig obligat a acceptar: algunes coses que imagino
escrites però que em fa mandra formalitzar, pensaments més en
imatges que en lletres, olor llunyana de mar, de pins, cansament
prematur de sol, nits estelades, amics antics...
Hauria de fer una llista petita de llibres de companyia per aquests dies, potser algun de vell i uns quants de nous. Vaig una mica perdut: gairebé tots els llibres que m'interessaven més immediatament ja els tinc llegits i no he estat prou previsor darrerament per saber què em podria interessar; sí que hi ha lectures de fa temps pendents, però crec que continuaran esperant un moment millor. Ara, en aquest instant, vull coses lleugeres, demà, no ho sé. Tinc dos dies per decidir, després les oportunitats seran més escasses.
De moment només tinc a mà un títol prometedor: A la comisaria no le gustan los clubs de vacaciones, de Georges Flipo. Sé que m'hauria d'haver guardat La verdad sobre elcaso Harry Quebert (el tinc en castellà, però La Campana ja va per la segona edició en català), del suís Joël Dicker. El vaig començar amb una mica de desinterès (uf, això dels fenòmens editorials!) i m'hi vaig enganxar irremissiblement. És curiosa la quantitat relativament important de novel·les que en els darrers anys fan metaliteratura. Aquesta és una de les gràcies del llibre de Dicker, però en té algunes altres: el ritme (variat), la complexitat i la simplicitat, el creuament d'històries que inicialment semblen inversemblants i que es tornen perfectament plausibles, els subtils canvis de registre, les reflexions sobre el sentit de la vida i la condició humana (per als més filosòfics), les trampes dels protagonistes i del mateix escriptor, que el lector, al menys jo, no pot deixar d'acceptar amb un somriure, per què no ho són del tot...i la intriga, i la Nola, esclar. En fi, llibre enllestit, no cal donar-li més voltes. Però que no es digui que no comparteixo un petit fragment de la lectura que trobo molt adient per a reflexions i controvèrsies:
“Me gustaría enseñarle a escribir, Marcus, no para que sepa escribir, sino para convertirle en escritor. Porque escribir libros no es nada: todo el mundo sabe escribir, pero no todo el mundo es escritor.
-Y cómo sabe uno que es
escritor, Harry?
-Nadie sabe que es
escritor. Son los demás los que se lo dicen.”
