lectures de vacances?

No sé si m'han entrat ganes de fer vacances o si les vacances m'han trobat encara a casa; sigui el que sigui o qualsevol altra cosa, noto un sobtat canvi de ritme que m'agafa mig desprevingut, però que em veig obligat a acceptar: algunes coses que imagino escrites però que em fa mandra formalitzar, pensaments més en imatges que en lletres, olor llunyana de mar, de pins, cansament prematur de sol, nits estelades, amics antics...

Hauria de fer una llista petita de llibres de companyia per aquests dies, potser algun de vell i uns quants de nous. Vaig una mica perdut: gairebé tots els llibres que m'interessaven més immediatament ja els tinc llegits i no he estat prou previsor darrerament per saber què em podria interessar; sí que hi ha lectures de fa temps pendents, però crec que continuaran esperant un moment millor. Ara, en aquest instant, vull coses lleugeres, demà, no ho sé. Tinc dos dies per decidir, després les oportunitats seran més escasses.

De moment només tinc a mà un títol prometedor: A la comisaria no le gustan los clubs de vacaciones, de Georges Flipo. Sé que m'hauria d'haver guardat La verdad sobre elcaso Harry Quebert (el tinc en castellà, però La Campana ja va per la segona edició en català), del suís Joël Dicker. El vaig començar amb una mica de desinterès (uf, això dels fenòmens editorials!) i m'hi vaig enganxar irremissiblement. És curiosa la quantitat relativament important de novel·les que en els darrers anys fan metaliteratura. Aquesta és una de les gràcies del llibre de Dicker, però en té algunes altres: el ritme (variat), la complexitat i la simplicitat, el creuament d'històries que inicialment semblen inversemblants i que es tornen perfectament plausibles, els subtils canvis de registre, les reflexions sobre el sentit de la vida i la condició humana (per als més filosòfics), les trampes dels protagonistes i del mateix escriptor, que el lector, al menys jo, no pot deixar d'acceptar amb un somriure, per què no ho són del tot...i la intriga,  i la Nola, esclar. En fi, llibre enllestit, no cal donar-li més voltes. Però que no es digui que no comparteixo un petit fragment de la lectura que trobo molt adient per a reflexions i controvèrsies:

“Me gustaría enseñarle a escribir, Marcus, no para que sepa escribir, sino para convertirle en escritor. Porque escribir libros no es nada: todo el mundo sabe escribir, pero no todo el mundo es escritor.

-Y cómo sabe uno que es escritor, Harry?

-Nadie sabe que es escritor. Son los demás los que se lo dicen.”

poètiques de sang

Per a l'A. El gatot i la Júlia, investigadors incansables i resolutius



Començo una novel·la gairebé triada a l'atzar, simplement perquè m'atreu el títol: A la comisaria no les gustan los versos (La comissaire n'aime point les vers), de Georges Flipo. Una policia que va cap als quaranta, que viu sola, amb un petit sobrepès que la mortifica, i que més aviat se'ns presenta antipàtica. Ella, especialment amb l'ajuda del jove tinent expert en literatura recentment assignat a la comissaria, ha d'investigar la mort d'un rodamón que duia una carta adreçada al Príncep dels poetes (aquí ja sabríem qui és) de l'Académie amb la fotocòpia d'un poema. És possible que els versos corresponguin a un inèdit de Baudelaire. Un poema que sembla premonitori, perquè encadena una sèrie de morts (la mateixa comissària sofreix un enverinament en menjar una paella que, per cert, contenia xoriço) entre alguns dels qui s'hi relacionen que, a més, apareixen vagament al·ludits en el text. La història va de menys a més des del punt de vista del seu interès i al final fins i tot poden comprendre i sentir simpatia per la protagonista que ens havia irritat al principi.

Com a curiositat, a la llibreria Jaimes, del Passeg de Gràcia, amb un fons important de literatura francesa, tenen la novel·la en la seua edició original, però la següent de la sèrie encara només en castellà.

Deixem, però la història i centrem-nos en el poema. No desvetllo cap secret, perquè una simple consulta a internet ho confirmaria, si dic que que el sonet és obra de l'autor de la novel·la, que es va haver d'assessorar per construir uns versos prou convincents. Flipo (llegir com paraula aguda) va entrar doncs en el camp de la impostura, del pastitx o de la imitació que ha donat algunes peces interessants al llarg de la història de la literatura i que, en part, són fruit de l'admiració per determinat poeta o determinada obra. A vegades es tractava simplement d'un tour de force o d'una diversió; sense anar gaire lluny, em remeto al bloc on durant mesos vam inspirar-nos en els exercicis d'estil de Queneau.

No sé si actualment, més enllà dels plagis inconfessats i de les influències no conscients, hi ha gaires autors que d'una manera explícita es dediquin a la imitació, és a dir, a intentar, més enllà del divertiment, que els seus textos puguin ser confosos amb els d'altres autors de prestigi reconegut -els reconeixements literaris ara són escassos-; posem per cas, i pel que fa a la literatura del país, a escriptors com Espriu, Ferrater, Vinyoli... A mi, vistos i llegits alguns poemes contemporanis, no em semblaria malament aquest tipus d'exercici, com el d'aquell qui comença a dibuixar abans de posar-se a deixar anar colors.

Bé, i ara el sonet. Demano comprensió amb la versió lliure del primer quartet que vaig penjar l'altre dia, paraula totalment canviada inclosa:
L'Une et l'Autre

Quand mon âme vomit la beauté, le divin,
Les chœurs harmonieux et la femme trop pure,
Ma gourme la conduit par une sente obscure
Vers la case aux relents de vanille et de vin.

Nu sur le lit m’attend le corps noir et puissant
D’une esclave à l’œil las, délivrant sa chair veule.
Sous sa bouche corail, frémit, se cambre et feule
Une vestale juive au saphisme innocent.

Hanches et seins blafards, ventre et cuisses d’ébène
Ne sont plus qu’un grouillis de stupre et de désirs.
Ô temples entr’ouverts, ô fervente géhenne !

Attisez mon ardeur, arrachez mes soupirs !
Et je crois voir languir, en un spasme éreinté,
L’avenir infécond de notre humanité.



P. S. Sóc lector de les novel·les de Lorenzo Silva,-autor madrileny casat amb una catalana i premi Nadal  de l'any 2000- protagonitzades pel sergent de la guàrdia civil Bevilacqua i la ara caporal Chamorro, i autor d'una mena de història de la guàrdia civil que tinc pendent de llegir. No crec que la concessió del premi Planeta d'aquesta nit per la seua novel·la La marca del meridiano tingui res a veure amb la situació actual de país ni amb les paraules sobre el cos que va dir fa uns dies un..., ni coses semblants.