la crucifixió dels alcaldes

Escolto i llegeixo les imputacions, o com es digui, a alcaldes per part d'un jutge (o magistrat) de l'Audiència Nacional, i les que vindran. No tinc cap interès a opinar sobre un tema que penso que no s'hauria d'haver produït, però el fet em transporta mentalment al dimecres de Pasqua. Aquella nit vaig assistir a Verges a l'assaig general dels actes de la processó que més solemnement i amb una assistència massiva de públic es desenvoluparien l'endemà; la diferència, a part de molta menys gent, era que els actors anaven vestits de carrer. Seguint la comitiva, va arribar un moment en què Jesús era crucificat. Vaig fer unes quantes fotos, com havia fet abans i faria a continuació. Més tard em van dir que qui feia de Crist era l'alcalde -no ho puc assegurar- , de la CUP. No sé si també el cridaran a declarar, és molt possible. Com que no estic segur que la foto que li vaig fer sigui del domini públic, l'adjunto més avall i suggereixo que es converteixi en un dels elements publicitaris, acompanyada del text adient, per parlar de l'assumpte de la plaga dels tribunals jutjant casos polítics. No demano drets d'autor, faltaria més.

Per cert, per les mateixes dates es va celebrar a Torroella, organitzat per la llibreria El Cucut, un berenar literari amb la participació de força escriptors, públic en general i autoritats nacionals i locals. Com que trobo cansats aquests actes i no bereno, no hi vaig assistir; després me'n vaig penedir. Sembla ser que l'alcalde de la vila, en la seua intervenció, va començar dient que ell no llegia llibres, però que tot allò li semblava molt bé. He estat incapaç de trobar cròniques amb el discurs sencer, per bé que m'han dit que en Màrius Serra en va fer alguna referència. Els alcaldes cada cop són més valents, més sincers, més poc retòrics, més representatius, més desafiants. Em van dir, també, que en el mateix acte va parlar el còmic de la població Carles Xuriguera i va invitar l'alcalde, poc capaç d'entonar-se amb els llibres, a tastar el seu vi, produït a la falda del Montgrí. No sé l'estat de la qüestió en aquest moment ni sóc capaç de predir com acabarà.

superfícies

Tret de poesia, i encara a batzegades, continuo llegint poquíssim, i ja fa molt temps que és així. No és que el fet en si mateix tingui gaire importància, però en determinats moments em pregunto els motius d'aquesta desídia i només entreveig vagues aproximacions als orígens.

Ara fa setmanes que en prosa estic encallat en l' Evangeli segons Colleja (no recordo el títol de l'original i em fa mandra obrir l'eReader) segurament perquè, a diferència dels quatre evangelis canònics, és molt llarg i conté passatges d'escàs interès.

En aquesta situació, la setmana passada vaig comprar els Diarios de Gil de Biedma (a penes una mirada per confirmar que em continua interessant el del artista seriamente enfermo més que els altres); ahir vaig comprar a la Central les Memorias de Barral, igualment de Lumen i amb edició minuciosa d'Andreu Jaume. No he llegit cap dels llibres de memòries de Barral, si exceptuem Catalunya des del mar que, evidentment, no figura en aquest conjunt de més de 900 pàgines.

He fullejat el llibre i m'he entretingut en algunes de les pàgines on m'ha portat l'atzar. La petita incursió no m'ha servit per corroborar totalment una afirmació de la contraportada: Lúcida i divertida crónica. Lúcida potser sí, però la diversió m'ha semblat amarga (llegides les pàgines 224 i 225 amb la història del pobre Arnaut, que de ser el més llest va passar a ser el més tonto). Arribo, també sense proposar-m'ho a aquest fragment de la pàgina 793:

Su hermano, Juan Ferraté -sin la r en el apellido, que parece fue capicho de Gabriel- y la poetisa Marta Pessarrodona se hicieron cargo de los papeles de Gabriel, de su herencia literaria y de su reivindicación en la pequeña historia. Lo hicieron bien, supongo. Pero poco a poco Gabriel dejo de pertenecernos, incluso en la memoria. Es curioso tener que reconocer que, al contrario de lo que sucedería con Costafreda, la muerte lo hizo famoso y justamente respetado, pero lo absorbió, lo convirtió en una idea polivalente e impersonal, y finalmente en alguien totalmente ajeno. No recuerdo con exactitud cómo era mi tiempo entonces y la vida en general en los alrededores de su muerte, que acabará siendo un recuerdo mucho más antiguo.

El que diu Barral, en la seua lucidesa, em sembla terrible. Quan acabi l'Evangeli, potser començaré les seues memòries, les de Lumen, pel principi.

 

llibre quart: temps

Tanco el petit cicle de la generació dels 50 amb José (Josep) María (Maria) de Martín, el coautor de la novel·la d'ahir. Com que no és nou en el blog i no tinc ganes de repetir-me gaire, recordaré que el que vaig dir sobre ell es pot trobar aquí, però afegiré algun detall i, esclar, algun text, que és el que interessa.

Josep Maria de Martín, va nàixer a Berga el 1920... (veure la Viquipèdia), va estudiar a Barcelona la carrera ..., amic de... (veure la Viquipèdia). Ras i curt: dubto que hi hagi un pintor i poeta català d'obra tant interessant dels qual es trobi menys informació a internet. Sobre la seua pintura no puc dir gaire cosa; en canvi, he llegit la seua obra poètica, a poc a poc, no pot ser d'altra manera, que publicava amb el pseudònim de Bernat Meix. En total, quatre llibres ( Els jornals al cos, El peu al coll, La mosca al nas i El nus a la cua) que van ser recollits en un sol volum posteriorment amb un títol molt significatiu: El clam a l'erm (2001). Per què el pintor va decidir ser poeta (o no volia ser poeta?)? Per què va publicar poemes durant una dècada i després va plegar (o simplement va deixar de publicar?)? Tot això ho explica breument ell mateix d'aquesta manera: “Als cinquanta [anys] decidí fer-me versaire catalanesc per allò que d'altres més burros que jo en feien. Al cap de deu anys, plego convençut de no fer perdre el son a ningú, que diuen que els meus rims no s'entenen i, pel que es veu i ou, és ben bé així.” Si jo estigués en edat i condicions de fer una tesi doctoral, triaria -ara, demà no ho sé- la poesia de Bernat Meix. Sé que em tocaria suar i que maleiria el moment de la tria, però també sé que em divertiria amb cada avanç que fes en una obra absolutament coherent, intel·ligent i amb constants complicitats a descobrir. De moment, en tinc prou, com en els dies anteriors, a compartir-la una mica i a preguntar sense esperar resposta qui és el guapo o la guapa que ha volgut anar més enllà dels trossets que he pujat.

El poemari La mosca al nas (1976), de Bernat Meix s'encapçala amb aquesta advocació: Ésser molt seríós/em cau dificultós. Carmina Burana. Que no ens enganyi el lema, Carmina Burana és cosa seriosa, i jocunda, sí, també. En copio un poema definitori, del poemari; si cal l'ús del diccionari, és cosa de cadascú.

I

Só dolençós i macilent

de l'impensat bescantament,
secreció d'un aparent
inconegut
que em blasma a tort i amb deferent
col·lusió em deix talment
com un drap brut
manipulant a ma salut
l'habitual llei de l'embut.
I só titllat de ceballut
del morro fort
i de colltort
empedreït
i fementit
lletraferit
amb pell de bé.
L'ocult perquè
no calo, a fe.
Puix no li fiu mai cap mercè.

II

Ans en saó d'adversitat,

de pega i cops acabalat
ensopegui tostemps costat
i parentiu
qui em des un mos de freginat,
em resquités l'inquilinat
prohibitiu
i a mon fogar cedís caliu.
De trascantó, d'un caseriu
amb trumferar de regadiu
i pinetells,
cabrots, anyells,
marrans, capons
i lats sarrons
tips de doblons
que só l'hereu.
I hui pel conreu,
sens cirineu,
he d'emmenar bo i sol ma creu.

Bernat Meix: “De humana natura”, a La mosca al nas.


Apa, bones lectures!

llibre tercer: foc

Seguint el fil, vam arribar a Ferrater. Continuem. Prou de diaris literaris, anem a la ficció. Un cuerpo, o dos -ja la vaig esmentar fa uns anys- és una novel·la policíaca d'aquelles que en diríem entre el misteri i el gènere negre ambientada a la Barcelona de començaments dels 50. Les vicissituds per les quals va passar la novel·la fins que la va editar Vallcorba són curioses. Resumeixo. Sembla ser que Ferrater, que l'any 1951 vivia en una pensió de la Rambla es va anar reunint amb José María de Martín a l'Ateneu barcelonès entre els mesos de març i juny -potser fins l'agost- per anar perpetrant una història criminal. Al 52, la van presentar al premi literari Simenon, convocat per l'editorial Aymà. Van quedar finalistes; el premi se'l va emportar El inocente, de Mario Lacruz. Dos anys més tard, els autors van decidir presentar-la a una altra convocatòria, ara amb el títol canviat: Cercano está el mal, molt més en la línia de la novel·la nord-americana. En aquestes mateixes dates, intenten la publicació a les editorials Planeta i Molino, però sembla que els rebutgen el manuscrit essencialment per qüestions d'ambientació: si la història hagués transcorregut a Estats Units o a Gran Bretanya... Finalment, va ser el professor Laureano Bonet qui va redescobrir els originals i en va parlar l'any 1986 a la revista “Ínsula”,  l'any següent, a partir dels dos manuscrits existents, es va editar amb el primer títol (trec tota la informació de l'escrit del doctor Bonet). Que jo sàpiga, no ha tingut reedicions.

Copio dos fragments del principi:

Otros dos hombres jugaban al ajedrez, sentados en una mesa pegada al ventanal. El más viejo rumiaba cuidadosamente su juego apoyada la frente en la palma izquierda, chupando calmoso una pipa. El otro, de unos treinta y ocho años, cabello cano y bigote negro de pelo muy corto, limpiaba los cristales de sus gafas y aguardaba la jugada de su adversario.

Abrióse la puerta y entró un guardia, el uniforme gris empapado, que sacudió con fuerza el agua de su gorra. Recorrió el local con la vista y se encaminó hacia un camarero que estaba leyendo el periódico de la noche. Cuchichearon un instante. El camarero se levantó y se dirigió al jugador de pelo blanco.
-Señor juez. El guardia pregunta por usted.
Se levantó el juez, hizo un gesto a su compañero, como pidiéndole que se hiciera cargo de la situación, y se dirigió al encuentro del policía. Hablaron un momento. El juez expresó su contrariedad con una brusca inclinación de cabeza, y fue a descolgar su gabardina y su sombrero.
-Habrá que aplazar la partida, Manolo. Un trabajo. Otro día seguiremos.
-¿Qué pasa?
-Poca cosa. Ya te contaré.
Se puso el impermeable y salió seguido por el guardia. Al pasar delante del bar dijo al camarero:
-Demà ho trobarem, García.
Llovía con insistente violencia. Cruzaron casi corriendo el Salón Víctor Pradera y se dirigieron al Palacio de Justicia.
[…]
De tu primera diligencia, se saca en limpio que encontraste, en un andén de la estació de Gracia, dos cadáveres, uno de ellos de un individuo que parece tener su buen dinero, a juzgar por los vestidos; el otro parece más bien un empleado de mediana condición...

Gabriel Ferrater & José María de Martín: Un cuerpo, o dos. Sirmio, 1987.

Si us heu fixat, en els fragments es poden observar aparents petites incongruències de continuïtat, res important en uns manuscrits. La novel·la, a part de l'interès de la història, sovint un pèl laberíntica -no l'he rellegida darrerament i parlo de memòria- té alguns aspectes a destacar que no considero menors: l'abundància de diàleg, que l'acosta -ho repeteixo un altre cop- al gènere negre americà, tot i que les actituds dels personatges s'hi allunyen en part; per altra banda, és interessant veure la Barcelona dels anys 50, o anteriors, no en una recreació feta a posteriori, sinó descrita i narrada, àmpliament i esquemàticament, en els moments dels fets: personatges, llocs, costums... No m'atreveixo a entrar en detalls que tinc boirosos en la memòria i que potser il·luminaré aquest estiu, i qui sap si trobaré còmplices. Volia acabar aquí, però no em puc estar d'afegir un fragment curt de l'apartat cultural, que Espriu ja no va poder llegir i que indica, irònicament o no, la funció de la literatura:

Ya acostado, el juez enciende la lámpara de la mesilla de noche. ¿Por qué será que no puede dormirse sin haber leído antes un buen rato? Eso de la literatura parece ser un eficaz soporífero. Claro que, también, la gente acostumbra a ir a los espectáculos y a hacer el amor antes de dormirse. Lo cual acaso demuestre que lo que llamamos placeres sólo sirve para atontarnos y prepararnos para el sueño. Éste es el libro de turno, Espriu. Ariadna. Esta noche lo terminaré.

llibre segon: terra

Si hi ha un llibre que en les meues relectures va unit a la Catalunya des del mar de Barral, és Diario del artista seriamente enfermo, de Jaime Gil de Biedma. Tinc l'edició de Lumen de 1974, que no sé si s'ha reeditat mai i que ara veig que es pot comprar de segona mà a partir aproximadament dels 60 euros. He llegit, però no el conec, que després de la mort de l'escriptor es va editar un Diari més complet, amb el material escrit a Filipines el mateix any, el 1956, és a dir, quan l'autor encara no havia arribat als 30.

Què tenen en comú el llibre de Barral i el de Gil de Biedma? A part de ser diaris, ben poca cosa; de manera que si un em fa pensar en l'altre -i en alguns altres- deu ser per la qüestió de generació literària i d'amistat entre els dos personatges. Potser, també, perquè els dos tenen en comú en aquests llibres una mena de màgia o, si és vol, de viatge iniciàtic, o, potser, de passió, de vitalitat, difícil de descriure.

El Diario comença amb la sortida en avió des de Filipines i acaba el primer dia de l'any 1957. Després de poc temps d'haver arribat a Barcelona, els metges diagnostiquen que té tuberculosi i s'inicia el procés de tractament i la convalescència, que majoritàriament té lloc a la casa familiar de la Nava, a la província de Segovia. Ja guarit d'aquest episodi pulmonar, l'autor torna a Barcelona. Si aquesta és la geografia del diari, el contingut és ben variat: meditacions sobre la vida (i la mort) i sobre el proces creatiu, opinions sobre la literatura d'altres escriptors i sobre la seua, descripcions i narracions sobre els seus amics i la seua família... En fi, introspecció, el retrat d'una època i petits detalls de la vida quotidiana a través d'una prosa que, en aquell moment, alguns dels seus col·legues pensaven que era superior a la seua poesia. No m'allargo més, deixo un tastet de percepcions, de sensacions, de reflexions; queden per un altre dia les relacions amb els altres.

A Nava:

Primera salida al jardín después de veintinueve días en cama. Algo como una embriaguez, una felicidad enorme, apacible. Me instalo a la sombra del álamo blanco -más viejo el pobre, con muchas menos ramas- y pronto dejo a un lado los papeles para dedicarme por completo a mi hora al aire libre, a la maravillosa lentitud de un día clásico de agosto, sin una sola nube. Distingo cada olor y cómo varía y se suma a todos los otros: el de la tierra caliente, el de la acacia a mi espalda; el de los setos de boj que ahora sé a qué huelen: a siglo XVI. Aroma gazmoño de las petunias en los arriates soleados- Y cuando la brisa gira y viene del lado del pueblo, olor a humo de leña de pino, que es toda la guerra civil para mí. Además es domingo y hay campanas.

[...]
Estos días vengo disfrutando de un contento especial: felicidad de sentirme inteligente, que es un placer inmediato como el ejercicio físico o la buena digestión, y casi tan fisiológico. La inteligencia se adelanta a la conciencia, igual que un músculo, y opera por reflejos y me da sorpresas. Habitualmente poseo un inventario mortalmente detallado de mis pertenencias mentales y de sus posibilidades combinatorias. Ahora, en cambio, despertar por la mañana i faire le tour du propietaire es enormemente divertido, porque me encuentro con ideas y relaciones entre ideas que ayer no estaban ahí. Encantadora y completa sensación de pasear conmigo: me hago muchísima compañía.
[...]
Quizá porque llevo una vida tan calmosa y descansada, el pensamiento de la muerte me ronda ahora con bastante frecuencia. Es una meditación inútil. Uno acepta la muerte por lo que es: una especie de pisaller. Que ella se encargue de agarrarnos por la oreja y ponernos del otro lado de la puerta, casi se agradece. Comprendo que vivir indefinidamente seria un tedio horrible, pero sé que si me dejaran a mí toda la iniciativa no encontraría nunca el momento de marcharme.
Ciertas enfermedades mortales me producen miedo; la muerte sólo antipatía. Tiene solemnidades de acto público, con señor obispo y gobernador civil: es el final inevitable obligación de ser un pelma, después de toda una vida de intentar no serlo.

llibre primer: mar

Vaig llegint recomanacions de llibres estiuencs (o recomanacions estiuenques de llibres o recomanacions de llibres sense importar l'estació). És curiós com durant aquests mesos en què hi ha tan poca producció editorial es recomanen tants llibres. Els llibres que s'han comprat i no s'han llegit ara troben el moment, i potser els llibres dels gèneres que durant la resta de l'any es deixen per a temps de calor, per a inicis de migdiada, per a ombres de para-sol, per a nits que s'allarguen, per a temps sense rellotge. Lectures lentes, inacabables, o àvides fins a la darrera pàgina abans que torni a sortir el sol, cadascú segons el seu ritme.

Les propostes que veig em fan pensar en les meues relectures preferides totals o parcials. Decideixo compartir els meus llibres i començo una vegada més amb Barral, amb la seua Catalunya des del mar que suposo que si algú vol llegir ha de buscar en alguna biblioteca, encara que no cal que sigui de la costa. El llibre és un viatge que va de sud a nord de tota la nostra mar (i una mica més) amb les parades convenients als ports i les consideracions de l'autor sobre llocs, personatges i costums, historia ja en alguns detalls. Es un viatge imaginari en la mesura que mai no el va fer d'una tirada, però sí en la seua totalitat en diversos anys. Des del punt de vista filològic té una característica que vull destacar en paraules del propi autor: “No hauria pogut, malgrat ésser el castellà la meua llengua literària, escriure aquest llibre altrament que en català [...] No podria traduir aquestes pàgines a cap altra de les llengües que conec, parlo i escric, sense trair-lo. Aquesta del llenguatge és una altra, doncs, singularitat del que per a mi ha estat l'escriptura d'aquest llibre.”

Copio sense triar: principi i final del llibre, entremig les aventures: petites històries de la mar i del coneixement de la gent i de la història quotidiana de la costa, la gastronòmica -ara tan de moda i sovint tan monòtona- inclosa. Aventures que ja es veu de bon començament que són a ritme d'estiu, de calma, de no córrer per arribar, de deixar que el temps i la natura marquin les cadències. Al final, la constatació que tot plegat, si volem, ho tenim enllestit en tres dies, potser quatre. Cadascú segons les seues necessitats i voluntat de tria. I, també, la màgia de recordar que a vegades no cal moure's de casa per viatjar o que... , tantes altres coses que es troben directament o indirectament  a través de les pàgines.

Deu fer ja un parell d'hores, potser ja en fa tres, que hem salpat del cràter de la Columbreta Gran, pou o portet minúscul, d'aigües negres en aquella hora de l'alba, i no fa gaire es veien encara les siluetes dels illots, com dents fosques, per la mar de popa. El vent és ben escàs, n'hi ha molt poc, però mal que bé infla el drap amb continuïtat. Xaloqueja. En Ramon Moreno ha encès el fogó de terrissa arrambat a l'orla de barlovent i ha de ventar les brases. Hi vol coure la mitja dotzena de guillems que hem enganxat a la fluixa. És curiós, tan lluny de terra, o fóra curiós si no fóssim encara prop de les illes: no deu ser gaire fondal. Si no m'hagués d'aixecar, donaria una ullada a la carta. Mentre el Moreno prova de cuinar i a mi se'm tanquen els ulls arrapat a l'arjau, l'Aleix dorm seriosament instal·lat al xullau de proa. No el necessitem amb la màquina parada. Sembla que la barca faci ella sola el seu camí. Quan entra una ratxeta se sent el tallant de la roda de proa i l'hèlice desembragada que fa trontollar l'arbre una mica descentrat.

[...]
“Vent en popa -diu en Ramon-. Si salpéssim a punta de dia, podríem fer nit a Palamós. I amb una altra jornada, drets a casa.” Té raó, amb tres jornades de vent bo, i fent una mica de trampa amb el motor i fins i tot aprofitant una mica la calma de nit, arribaríem a les Cases d'Alcanar. Mesurant en jornades d'una barca de mitjana, com les que secularment feren el transport, la costa catalana és llarga de tres o quatre jornades.

Carlos Barral: Pel car de fora. Catalunya des del mar.

aromes del record

Llegia encara a taula, a la pàgina de l'obituari de “LV”, les paraules que Emili Rosales dedicava a Gerard Vergés, mort, el mateix dia que “l'anglès”, diu Rosales, i, com tothom sap, el mateix dia que el castellà i el català, que deu ser cosa que els grans morin en data assenyalada, o bé que es faci una senyal a la data perquè els grans han coincidit en el comiat.

Avui he mirat de trobar el darrer llibre de Gerard Vergés inútilment en dues de les grans llibreries de Barcelona. En una, reconeixement del poeta; en l'altra, he vist que escrivia Vergues a la pantalla de l'ordinador. En cap de les dues una obra seua. El jardí de les delícies l'ha publicat -fa dos mesos, un?- una editorial de Tarragona, Arola; Gerard Vergés també és -era?- perifèric. Les coses petites tarden a arribar a la capital..., però arriben, encara que sigui després de Sant Jordi. No portem pressa.

Ara, fa una estona, rellegia Els dies i tu, el segon poemari d'Emili Rosales (no fa gaire un familiar seu em deia que es queixa del temps escàs que té per escriure), amb pròleg de Gerard Vergés i m'he aturat a repassa els versos d'un poema de retorn, com ho són tants poemes:

Recordes
quan llescàvem onades
de llum i ruixims,
de vela blanca
i aroma salada?
Recordes
quan l'univers
era tan ample
com la mirada nostra?

I, ves per on, he pensat també en TitoVilanova.

lectors omnívors

Sóc força eclèctic en la lectura d'obres de ficció i segurament aquest fet fa que no em sorprengui la diversitat de gustos en aquest camp, més enllà del que abans s'anomenava qualitat literària. En canvi, una de les meues limitacions és que em costa entendre els gustos per algunes obres de no-ficció que van des de la temàtica històrica a la gastronomia passant per quantitat de temes impossibles.

Que hi ha gent per a tot, ja ho sé, però que hi hagi tanta gent per a segons quines lectures em sorprèn cada vegada que llegeixo els llistats dels més venuts, es a dir, comprats, alguns dels quals intueixo que tenen més dosis de ficció que les novel·les més inversemblants. A veure, uns quants:

Niño-Becerra ha entrat a les llistes amb Diario del Crash, en què -parlo sempre a partir del que diuen els resums- explica per què Espanya, Catalunya inclosa, ha patit tant la crisi. Suposem que en un acte de masoquisme i d'intent de fer augmentar l'adrenalina me'l llegeixo. Bé ja ho sé tot -que segur que no-, i què? Esclar que com a mínim el llibre deu ser honrat i no se li deu acudir explicar com sortir de la crisi, tot i que l'economista té ben clar que a Espanya sobra gent.

Córrer o morir, de Kilian Jornet, deu ser un llibre d'emocions fortes amb un ensenyament clar: en aquest país, en alguns aspectes, qui no corre vola i sempre hi ha algú que no s'estavella. El títol me'n recorda un altre també d'una època, llarga, de crisi: Camina o revienta. No sé si algú els ha trobat similituds.

Barcelona 1714. Sense comentaris.

Mis recetas anticàncer, d'Odile Fernández. Les imagino avorridíssimes, però això no té gaire importància. El llibre que faria furor, si no fos que mataria immediatament els mitjanament aprensius, seria aquell que concretés i expliques els factors cancerígens que ens envolten i sobre els quals no tenim cap protecció, fums del tabac i central de Fukushima a banda.

Un dels títols que em crida més l'atenció és Cómo ser mujer,(...sin morir en el intento era un altre) així, sense adjectius, de Caitlin Moran. Diu la brevíssima sinopsi que, evidentment, no m'aclareix res: Aposta per una feminitat sense prejudicis i en la línia dels reptes del nou segle. Feminitat sense prejudicis? Reptes del nou segle? Bé, no importa. Em pregunto si hi ha algun llibre que es digui Com ser home; i ara que no vingui algú que em digui que si no existeix, ja convindria. I que consti que quan encara exercia, no fa gaire, em semblava preocupant veure joves joveníssim dels dos sexes com seguien no només practicant, sinó sobretot creient en uns rols ancestrals que jo pensava que el nou segle faria desaparèixer o que deixaria enormement difuminats.

Que consti que m'abstinc de citar els llibres sobre Catalunya i Espanya que tenen com a principal finalitat donar ànims a uns o altres a base d'un popurri de tota la saviesa humana, inclosa la de les sobretaules al bar prenent un cafè o la de les tertúlies televisives.

lectures lleugeres d'estiu. Final

Com que s'acosta la tardor astronòmica (i gastronòmica) acabaré avui la relació d'algunes de les lectures lleugeres d'estiu que vaig encetar dies enrere. Evidentment, l'adjectiu lleugeres no es correspon amb el contingut de tots els llibres esmentats -dels veritablement pesats, no n'he volgut dir res, no fos cosa que algú inadvertidament en comencés la lectura i se'n recordés de mi- sinó que fa referència, l'adjectiu, a l'estat d'ànim amb què he anat passant pàgines.

De fet, no sóc gaire bo a l'hora de titular els posts, segurament perquè el que m'agrada és anar escrivint, no sintetitzar a traves d'una o dues paraules, no cridar l'atenció amb una frase inicial més o menys enginyosa. Si fos un escriptor aniria més en compte: jo mateix he comprat alguna novel·la més atret pel títol que per la quasi certesa que la lectura m'interessaria poc.

I la primera frase, el primer paràgraf d'un llibre? Hi ha qui col·lecciona inicis. Alguns són molt famosos; diuen que el que més és aquell que comença amb el contundent: Digueu-me Ismael.

Pensant en tot això, he repassat els primers paràgraf de les narracions d'un de les darreres lectures, i he pensat que sí, que en algun cas són bons inicis, però que la lectura de la majoria de narracions supera de bon tros la promesa inicial i en algunes les expectatives es queden curtes. Sigui com sigui -i això que no he llegit en l'original francès-, el joc lingüístic és un plaer... i la barreja de crueltat i tendresa, l'absurditat de les situacions i la seua lògica, les moralitats a penes perceptibles sota el surrealisme d'una prosa a vegades a ritme de jazz... D'acord, tinc debilitat per l'autor.

En fi, no ho sé. Copio sis inicis per fer memòria als qui han llegit les narracions i per si de cas els qui no les han llegides s'interessen per continuar-les o, si s'escau, per continuar-les escrivint a la seua manera.

En el Bois des Fausses-Reposes, al pie de la costa de Picardía, vivía un muy agraciado lobo adulto de negro pelaje, y su distracción favorita consistía en contemplar cómo se ponían a toto gas los coches procedentes de Ville-d'Avray, para acometer la lustrosa pendiente...

Aulne caminaba pegado a la pared y cada cuatro pasos miraba hacia atrás con gesto receloso. Acababa de robar el corazón de oro del padre Mimile. Por supuesto, se había visto forzado a destripar un poco al pobre hombre, y, en particular, a hundirle el tórax a golpes de podaderas.

Cubierto de deudas como desde hacía muchísimos años no lo había estado, el Mayor decidió comprar un automóvil para pasar la vacaciones más agradablemente.

Martín me telefonea a las cinco. Yo estaba en la oficina escribiendo no sé qué, seguramente alguna inutilidad. No me costo demasiado trabajo comprenderle. Habla inglés con un acento mitad americano y mitad holandés, que también debe ser judío, de lo que resulta un todo un tanto especial, pero que en mi teléfono funciona.

El reflejo amarillento de la farola se encendió en el vano negro y vidriado de la ventana. Eran la seis de la tarda. Ouen miró y suspiró. Apenas si había avanzado en la construcción de su trampa para palabras.

Fue el día en que cumplía once años cuando el pequeño Urodonal Carrier paró mientes, de manera repentina, en la existencia de Dios. La Providencia, en efecto, le reveló de improviso su condición de pensador y, si se considera que hasta entonces se había acreditado como completamente idiota en todos los terrenos, mal se podría creer que el Señor no hubiese tenido parte en tan súbita transformación.

lectures lleugeres d'estiu. El que sap tothom

Vaig començar per Salvajes (no se si s'han traduït al català les novel·les de Don Wislow) i aquest estiu he llegit, en aquest ordre, L'hivern de Frankie Machine i Los reyes de lo cool. De la primera novel·la es va estrenar la pel·lícula d'Oliver Stone l'any passat. No l'he vista, no sé com ha anat l'adaptació. Ritme, llenguatge àgil, desencís, reflexos de la societat acual. La novel·la negra actualitzada. Copio un fragment de la crepuscular vida de Frankie Machine, en el benentès que no diu res de nou, però que la majoria dels mortals en parlem sobretot quan hi ha alguna imputació que aquí no sol prosperar

Dos milions de llocs de treball s'ha fos en els dos darrers anys; un obrer ja no guanya prou per pagar l'entrada d'un habitatge i Hisenda ens pega un pal cada vegada que anem al caixer i després envia els nostres diners a un contractista de defensa que tanca una fàbrica, acomiada els obrers i es paga una bonificació milionària. I el delinqüent sóc jo? És a mi a qui haurien de condemnar a cadena perpètua sense possibilitats de sortir en llibertat condicional?

Si sumem als Crips, els Bloods, les pandilles jamaicanes, la màfia, la màfia russa i els càrtels mexicans, tots junts no aconseguirien més diners en un any bo que el Congrés en una mala tarda. Si ajuntessis tots els gàngsters que venen crack en qualsevol dels racons del país, entre tots no generarien tants diners bruts com un senador qualsevol que estigui acabant els darrers nou forats amb el director d'una companyia.

Don Wislow: L'hivern de Frankie Machine.

lectures lleugeres d'estiu. Els homes i la terra.

Una cosa m'ha saltat als ulls en aquesta recopilació, m'ha sorprès a mi mateix, i és el to ben diferent d'aquestes narracions, comparades entre elles; la línia marcadíssima que separa la que he escrit avui de les que vaig escriure en la meva joventut; per exemple; per exemple La baralla i la Pigada. I jo em pregunto quina nit d'ombres, quins drames devien agitar-se en la meva ànima els dies en què els vaig escriure, perquè resultessin aquestes coses denses, obscures, plenes d'un sentiment tràgic, que formen el fons d'aquelles obres, i quin canvi va poder produir-s'hi després cap a una major suavitat, cap a una nova llum i que es reflecteix tan clarament en la meva obra.

Tal vegada es degués -i és l'única explicació que hi veig- al fet d'haver-me trobat amb la meva ànima, amb la meva veritable vocació, després d'haver anat anys i anys perduts, allunyats una de l'altre i desconeguts, i a la festa espiritual que representà el retrobament, que és el fet més important de la vida d'un home. Una altra cosa és si el fet afavorí o no la meva obra.

Sigui com sigui, amb elements de les meves primeres obres, i amb elements de les darreres, i fins i tot de les més recents, he compost aquesta obra; en totes les seves parts es reflecteix la vida del Delta de l'Ebre, i dels homes que s'agiten en aquelles terres, amb més o menys veritat. [... ] En aquest sentit, crec que NARRACIONS DEL DELTA és una obra única dintre de la meva obra.

Sebastià Juan Arbó: pròleg explicatiu (fragment) a Narracions del Delta (1965)


... la major part del material té la funció de crear una atmosfera i les narracions funcionen més per acumulació -excessiva- de situacions similars que per una progressió que acabi arrodonint unes històries construïdes amb personatges elementals, sovint sense contradiccions o amb reaccions previsibles que recorden els “tipus” de la literatura costumista del XIX. És clar que en realitat potser no som tan complexos com a vegades ens volem creure i la majoria som més aviat el que Forster anomenava personatges plans, cosa que en si mateixa no és bona ni dolenta.

Arbó escriu un ruralisme tan negre en algunes narracions, sobretot les llargues, que per un moment pot fer pensar en el de Víctor Català, però se n'allunya en molts aspectes, entre altres en el desenvolupament de les històries, amb constants digressions ambientals En algunes narracions es té la sensació que l'escriptor es mou entre la prosa literària creativa i el document històric o el reportatge periodístic; també en l'ús d'una llengua menys rica, menys treballada, més elemental...

Escrivia això, sense principi ni continuació, en acabar de llegir el recull que vaig comprar per un euro al mercat de l'Abaceria, de Gràcia. Me'l vaig endur al sud amb la intenció d'anar pas a pas i de resseguir les passes del llibre, com encara ho puc fer amb algun llibre de Bladé. Impossible: res a veure, ja. Potser el que em va sobtar més és la pràcticament absència de la mar en unes narracions que tenen com a eix geogràfic no especificat Amposta. Em vaig entretenir, sobretot, en el pròleg, amb la llengua -poc- i amb els elements escenogràfics i històrics:


Tenia el poble algunes tavernes, una bona colla, repartides arreu, totes amb el ram de pi penjat a la llinda [jo encara ho vaig conèixer al poble], que era el distintiu del gremi; allí bevien i tocaven la guitarra, especialment els dissabtes, i es produïen batusses on sortien els gaiatos i, alguna vegada, els ganivets, i fins algun pistolot rovellat; d'allí sortien també les “rondes” a tocar davant les cases i a cantar, en les nits de fi d'any o a la primavera, o en alguna festivitat especial.

S. Juan Arbó: “El “Tonto””, a Narracions del Delta. Selecta, 1965.


Aquesta era, però, la mort més corrent en els casos de ràbia; era al que es practicava més i arreu del món era posada en pràctica per les mateixes autoritats; quan se sabia d'un mossegat per un gos rabiós, el lligaven i el tenien a part, en observació. Així que es manifestaven els primers símptomes, l'agafaven amb precaució; uns homes el portaven a un llit que ja hi havia preparat, mentre uns altres agafaven un matalàs, que tenien també a punt, i l'estenien sobre el mossegat, s'hi posaven alguns al damunt i romanien així fins que no el sentien ja remoure's. Tot això era fet rapidíssimament.

S. Juan Arbó: “Canela”.

lectures de vacances?

No sé si m'han entrat ganes de fer vacances o si les vacances m'han trobat encara a casa; sigui el que sigui o qualsevol altra cosa, noto un sobtat canvi de ritme que m'agafa mig desprevingut, però que em veig obligat a acceptar: algunes coses que imagino escrites però que em fa mandra formalitzar, pensaments més en imatges que en lletres, olor llunyana de mar, de pins, cansament prematur de sol, nits estelades, amics antics...

Hauria de fer una llista petita de llibres de companyia per aquests dies, potser algun de vell i uns quants de nous. Vaig una mica perdut: gairebé tots els llibres que m'interessaven més immediatament ja els tinc llegits i no he estat prou previsor darrerament per saber què em podria interessar; sí que hi ha lectures de fa temps pendents, però crec que continuaran esperant un moment millor. Ara, en aquest instant, vull coses lleugeres, demà, no ho sé. Tinc dos dies per decidir, després les oportunitats seran més escasses.

De moment només tinc a mà un títol prometedor: A la comisaria no le gustan los clubs de vacaciones, de Georges Flipo. Sé que m'hauria d'haver guardat La verdad sobre elcaso Harry Quebert (el tinc en castellà, però La Campana ja va per la segona edició en català), del suís Joël Dicker. El vaig començar amb una mica de desinterès (uf, això dels fenòmens editorials!) i m'hi vaig enganxar irremissiblement. És curiosa la quantitat relativament important de novel·les que en els darrers anys fan metaliteratura. Aquesta és una de les gràcies del llibre de Dicker, però en té algunes altres: el ritme (variat), la complexitat i la simplicitat, el creuament d'històries que inicialment semblen inversemblants i que es tornen perfectament plausibles, els subtils canvis de registre, les reflexions sobre el sentit de la vida i la condició humana (per als més filosòfics), les trampes dels protagonistes i del mateix escriptor, que el lector, al menys jo, no pot deixar d'acceptar amb un somriure, per què no ho són del tot...i la intriga,  i la Nola, esclar. En fi, llibre enllestit, no cal donar-li més voltes. Però que no es digui que no comparteixo un petit fragment de la lectura que trobo molt adient per a reflexions i controvèrsies:

“Me gustaría enseñarle a escribir, Marcus, no para que sepa escribir, sino para convertirle en escritor. Porque escribir libros no es nada: todo el mundo sabe escribir, pero no todo el mundo es escritor.

-Y cómo sabe uno que es escritor, Harry?

-Nadie sabe que es escritor. Son los demás los que se lo dicen.”

presantjordi: autosuggeriments precipitats sense desenllaç

A mesura que passen els anys, Sant Jordi se m'ha convertit més en una festa cívica, en una gaudi dels sentits, i menys en un intent, reeixit o no, de comprar llibres: cal tenir-los ben posats per Sant Jordi. Segur que alguna novel·la o qualsevol altre paper acabarà fent cap a casa, però ara mateix no tinc cap intenció específica de compra, i si jo fos mitjanament raonable, primer hauria d'enllestir les lectures pendents que descansen arreu de prestatges i taules, algunes potser definitivament perdudes en una amagatall massa secret.

Dels dies previs a la festa, el que m'agrada més és la quantitat de propostes que rebo. El veí que em trobo casualment a la porta de casa, els blogs amics que diuen la seua, a vegades fins i tot sobre la producció pròpia en paper, les teles, els diaris... No és que faci gaire cas dels arguments que exposen, perquè tots sabem que en literatura cada lector és un món i els seus gustos sovint un misteri, però gaudeixo repassant autors i títols (coneguts o desconeguts), resums, portades si s'escau...

Ara mateix tinc a la vora un suplement en què vaig assenyalar uns quants llibres que, en aquestes lectures ràpides que fem tan sovint, van merèixer especialment la meua atenció:

Monica Cantieri: Cap verd. Suposo que em va fer gràcia el títol, que vaig lligar amb paisatges africans, encara que la història, qui sap si terrible, passa a Suïssa.

Alan Bennett: Indecències. Segur que és un llibre escrit amb intel·ligència, cosa que no garanteix res, com tots sabem, però...

Maria Helena Feliu: Pecat original. Sé que no me'l compraré ni me'l regalaran, però em fa gràcia tornar-lo a esmentar.

Thomas Hardy: Cuentos completos. Hauria de tornar als clàssics anglesos, ho sé.

Lucreció: De rerum natura. I encara més hauria de tornar als clàssics clàssics, sobretot als escandalosos.

William Ryan: Pradera roja. No he llegit cap policíaca d'aquest autor que fa protagonitzar les seus obres al coronel Korolev. Entenc que això no és motiu suficient per començar a llegir-lo. Com tampoc ho era que llegis Lluvia roja, de Burkhard Driest, amb el capità Toni Costa, de pare eivissenc i mare alemanya, com a protagonista i l'illa com a marc geogràfic i de reflexió.

Lindsey Davis: Domiciano Dominus et Deus. Ja ho sé, massa pàgines pel meu pobre ritme de lectures actual.

Noam Chomsky: Las sublevaciones demográficas globales. Uf, no llegeixo un Chomsky sencer des de la meua joventut. Hauria de retrobar-lo?

George Steiner: Fragments. M'atreu llegir breument sobre la poesia, el silenci, l'amistat o la música.

Jordi Estruga: El tresor cartogràfic de Catalunya. El preu (990 €) és definitivament prohibitiu. El fullejaré si no va encadenat amb plàstic.

Emily Dickinson: Poesia completa. Serà aquest el meu proper llibre de poemes?

Sebastià Serrano. L'actitud positiva. Sóc ben conscient que no el llegiré, però m'agrada retrobar el meu antic professor, el que va quedar embadalit per les aparadors de Barcelona i que embadalia les meues companyes d'estudi, i preguntar-me per què ven menys llibres que Punset.

Allan Sillitoe: La soledad del corredor de fondo. No m'atreviria a rellegir el llibre gairebé oblidat, però m'agradaria saber què en pensen els nous lectors.

 

No continuarà, malgrat la imperdonable manca de textos d'autors catalans, S. S. -i la cartografia- exclòs, que hauria de nodrir el proper capítol.

temps de lectures, cireres i coca

Leía muchíssimo más que yo, pero tenía por principio no adentrase en una obra hasta que hubieran transcurrido treinta años de la muerte del autor. “Solo me fío de estos libros”, decía.


-No es que no crea en la literatura contemporánea, pero no quiero perder un tiempo precioso leyendo libros que no hayan sido bautizados por el paso del tiempo. ¿Sabes?, la vida es corta.


-¿Y qué escritores te gustan? -le pregunté.


-Balzac, Dante, Joseph Conrad, Dickens -me respondió al instante.


-No son muy actuales que digamos.


-Si leyera lo mismo que los demás acabaría pensando como ellos. ¡El mundo está lleno de mediocres! A la gente que vale la pena le daría vergüenza hacer lo que hacen ésos. ¿No te has dado cuenta, Watanabe? Los únicos medianamente decentes de toda la residencia somos tú y yo. El resto son basura.


-¿Por qué lo dices? -me sorprendí.


-Porqué lo sé. Lo llevan escrito en la cara. Basta con mirarlos. Además, nosotros dos leemos El gran Gatsby.


Hice un cálculo mental: “Todavía no han pasado treinta años desde la muerte de Scott Fitzgerald”.


-¿Y qué más da. ¿Por dos años! -exclamó-. A un escritor tan extraordinario como él lo adelanto, y no hay más que hablar.

Haruki Murakami. Tokio Blues (1987)


Jo, com es pot llegir en tinc prou amb 25 anys, cosa que no vol dir que amb una freqüència excessiva, fins i tot perillosa -perquè la carn és dèbil i els prestatges i les taules de les llibreries engresquen i són efímers- em salti la norma. Una de les darreres vegades en què m'he transgredit ha estat amb El somriure de les dones -quin títol tan bonic!-, de Nicolas Barreau; encara que m'ha compensat el fet de trobar al final algunes receptes del restaurant “Les Temps des Cerises” -també fantàstic, el nom-, de la Rue Princesse: “el “menu d'amour d'Aurelie”, el “”Ragout” de xai amb llavors de magrana i patates gratinades” i el “Curry d'agneau” de La Coupole. De moment no he fet cap de les tres receptes, però, temps al temps.


Demà comprarem coca i, encara, cireres.

lectura de dijous sant

Por Jueves Santo recorrían unas cuantas iglesias de Sarrià i Bonanova, comparaban monumentos, los altares enmarcados por cascadas de flores, de esbeltos palmones, tensos, levemente despeinados. No circulaban coches y las familias paseaban a sus anchas, unidas y reposadas; saludándose, sonriéndose. Se veían muchos uniformes y mujeres afulanadas con peineta de concha y mantilla negra, flojos pliegues de encaje. Rehuían a los conocidos, al padre Palazón, que salía de un convento acompañado de otro padre. El templo olía fuertemente a incienso, a cera, y la gente se postraba ante los velos morados, escuchaba las oraciones de las monjas que llegaban desde el coro enclaustrado.
[...]
Para ver la procesión, el lento paso de los encapuchados y penitentes fueron a las Ramblas. Manolo dijo que en su casa se había armado la gorda con la hermana mayor. Sale con muchos tíos y mi madre acabó mirándola y descubrió que ya la tenía abierta. ¿La qué? ¡La chona, tonto! Que a veces pareces tonto y todo.

Luís Goytisolo. Antagonía. Barcelona, Anagrama, 2012.


Començo, com es pot veure, a llegir el llibre aquesta setmana, que trobo que és un bon moment -passió i reflexió- per començar amb una obra de 1112 pàgines -pròleg inclòs-; encara que ara tots els moments són bons. Per què començo just aquest any una novel·la (?) que Goytisolo, el petit, va trigar 17 anys a escriure i que va anar apareixen en diversos volums (Recuento (1973), Los verdes de mayo hasta el mar (1976), La cólera de Aquiles (1979), Teoria del conocimiento (1981))? No ho sé. Potser perquè és la primera vegada que s'edita en un sol volum, potser perquè al meu interès literari s'hi afegeixen interessos extraliteraris, potser perquè espero trobar una visió del país, de la literatura i de mi mateix que m'interessarà, potser perquè m'he cregut que és una de les grans obres del segle XX, encara que mai no me n'ha parlat ningú, potser perquè no he llegit res de Luís Goytisolo, potser perquè encara no surt en cap llista dels llibres més venuts, potser, com passa sovint, perquè me l'ha presentat l'atzar i jo hi he entrat...

un lector i tres llibreries

Que ningú s'estranyi si algunes vegades el lector té una certa desconfiança envers algunes llibreries, ni que siguin grans, molt grans, la més gran d'un Passeig d'anomenada en una ciutat gran. En algunes d'aquestes llibreries mantenen un rànquing del llibres més venuts que deuen anar canviant setmanalment. A vegades aquestes llistes no coincideixen gaire amb les preferències del lector, però ell no pot retreure res a l'empresa perquè creu que la realitat és la que és i és bo que es manifesti tal com és. Fins i tot hi ha vegades que el lector pren nota dels més venuts i algun li acaba fent el pes. La desconfiança sorgeix quan el lector repassa les llistes de recomanacions que també hi ha en aquesta llibreria gran, d'una ciutat gran, d'un Passeig cèntric. El lector s'excusa per no escriure els títols recomanats, però no vol profanar el teclat amb alguns paraules i prefereix deixar-ne constància fotogràfica. El lector desitjaria que al costat dels llibres hi figurés una petita anotació explicant els motius de la tria, però passa de perdre el temps per obtenir respostes que imagina i que, a més, el disgustarien. Per cert, el lector gairebé està segur que el títol que especifica en la segona imatge no s'exposava quan ell va entrar. Passi que el lector s'ha engreixat dos quilos des de les festes de Nadal, però li sembla poc elegant, com a mínim, que li ho recordin, sobretot sense que hi hagi cap relació de confiança que permeti la insinuació entre el lector i l'empresa.


Avui, el lector ha trobat tot sol, en un prestatge dedicat a la poesia en llengües no peninsulars, el llibre que ahir no va aconseguir en la llibreria que li recomanava els llibres insinuats més amunt i concretats més avall. El lector ha seguit sense dificultat l'ordre alfabètic fins arribar a la C de Crane i s'ha emportat l'únic exemplar que quedava d'aquest autor. Avui, el lector no parlarà d'aquest llibre -li hagués agradat trobar la traducció de Bartra- perquè li resulta difícil parlar de poemes que encara no ha llegit. I si no els ha llegit és perquè en aquest moment li ve de gust entretenir-se escrivint aquestes línies.

Abans d'arribar a la llibreria del carre Mallorca esmentada al paràgraf anterior, el lector ha passat pel carrer Vertrallans ( o Bertrellans, segons mirés les indicacions de l'esquerra o de la dreta del carrer). El carrer es estret i curt i va -segons el trajecte del lector- del carrer de santa Anna al de Canuda. En lector ha decidit entrar en una llibreria que tenia vista, però no trepitjada. La llibreria té ells llibres perfectament ordenats, és acollidora i tranquil·la (a la tranquil·litat del carrer s'afegia l'absència momentània de cap altre visitant) i amb una llum agradable. El propietari, jove, però ja amb alguns característiques pròpies dels llibreters de vell, li ha dit que és fill de la llibreria Farré i que feia quatre anys que havia obert el seu negoci. El lector li ha desitjat llarga vida comercial i li ha comprat un llibre després dels petits problemes del llibreter per decidir el preu.

morir per viure

Truca la R. Durant l'estiu parlem cara a cara, però la resta de l'any ens conformem amb trucades esporàdiques, les d'ella, sobretot, els diumenges.


Arriba un moment de la conversa que em diu el llibre que està llegint i els que ha llegit darrerament. Aquesta vegada no és cap excepció. La majoria són novel·les acabades de publicar, algunes amb premis importants que les confirmen. D'algunes no en sé res; d'altres conec poca cosa, la crítica que he llegit en algun lloc; algun llibre, l'hem compartit al mateix temps.

-I tu, què llegeixes?

-Sostiene Pereira.

Després d'un instant de vacil·lació, noto la seua veu una mica decebuda quan em pregunta si no és una obra de fa anys. Li confirmo que sí, que va ser publicada per primera vegada l'any 1994, i passem a altres temes. Encabat parlo amb el seu marit, amic d'infantesa.

No sé per què no havia llegit abans Sostiene Pereira ni per què no vaig veure la pel·lícula l'any següent al de la seva edició. Tampoc no podria dir per què l'he llegida ara i per què m'he passat la versió cinematogràfica després de dinar. Les lectures, i tot en la vida, troben el seu moment i qualsevol moment és bo.

La novel·la m'ha semblat excel·lent, millor que la versió en cinema, malgrat la gran interpretació de Mastroianni (que curiós que la darrera pel·lícula seua, Viagem au principio do Mundo -estrenada pòstumament- fos dirigida per Manoel de Oliveira). En la pel·lícula, força fidel a l'original, hi ha sobretot una sèrie d'elements explícitament polititzats que en el llibre són més suaus, més suggerits, més marginals, més poètics i un tempo -sempre el tempo, el ritme- d'una adequació a la història que no aconsegueixen les imatges. A banda, alguns dels meus personatges mentals superen ampliàment els triats per al cinema.

I ara és quan tocaria dir de què va la novel·la, que si la dictadura de Salazar mentre a Espanya comença la guerra civil, que si un personatge sense conviccions socials, gras, cansat, a qui l'atzar porta a poc a poc a la conscienciació moral més que política, que si un ritme lent, reiteratiu, en que l'acumulació de petits esdeveniments..., que si la importància de l'atzar, que si els canvis són possibles quan no hi ha cap intenció ni motiu per canviar, que si el qui desitja viure acaba morint i el que veu propera la mort acaba vivint, que si la llimonada excessivament ensucrada..., que si existeix la confederació de les ànimes i un jo hegemònic que té la possibilitat de canviar...

Aquesta tarda he començat  Muerte de una heroïna roja (2000), de Qiu Xiaolong. Res a veure amb Sostiene Pereira, o potser sí.

una mica de Llull

Deixo de banda les fires de pessebres de la catedral i de la Sagrada Família, també la pista de gel de la plaça de Catalunya -ja som novaiorquesos!- que avança a bon ritme, i la misèrrima festa de les joguines en català del passeig de sant Joan... i tantes altres coses. Avui el calendari m'assenyala que aquest diumenge es dedica al beat Ramon Llull i jo li dedico el post. La Núria, més avall, em donava les gràcies pels llibres que suggereixo; la veritat és que rarament m'atreveixo a recomanar res en qüestions de literatura perquè cadascú és un món en què no goso entrar sense invitació, i allò que a mi m'agrada pot ser un suplici per als altres.

M'agrada llegir Llull? A vegades sí i d'altres no. Llull és vuit-cents anys més gran que jo, i això es nota, i encara es nota més la diferent concepció del món i de la vida que tenim. I tot i així, i prescindeixo de qualsevol culturalisme, m'agrada llegir algunes coses seues. Però avui només vull recordar la persona, el personatge. Avui el recordo només a través de la seva biografia, Vida coetània, escrita, segons sembla, l'any 1311. M'agradaria comentar aquest fragment: les seves composicions trobadoresques que no ens han arribat, la decisió de canviar de vida, l'abandonament d'esposa i fills, els nou anys de preparació per començar a dur a terme els seus propòsits, la inspiració divina... Llull no s'acaba mai. Mentrestant, em conformo amb aquest petit homenatge que parla dels seus primers quaranta anys; estic segur que l'any que ve, quan es commemorin el vuit -cents anys del seu naixement, els blocs seran un no parar d'homenatges lul·lians; de moment, jo celebro el seu 799è aniversari.


Recontà primerament i abans que qualsevol altra cosa que mentre era senescal i majordom del super il·lustre senyor rei de Mallorques, trobant-se en la plenitud de la seva jovenesa, era molt procliu a l'art de trobar i compondre cansons i dictats de les follies d'aquest món. Una nit, quan es trobava dins la seva cambra sobre el bancal del seu llit, imaginant i pensant una vana cansó i escrivint-la en vulgar per una enamorada seva, a qui amava d'amor vil i fatu, com aleshores tingués tot el seu enteniment encès i ocupat en dictar aquella vana cansó, remirant a la part dreta veié nostre senyor Déu Jesucrist penjat en creu molt dolorit e apassionat. Un cop vist això li sobrevingué un gran temor, i deixant totes aquelles coses que tenia entre les mans s'aficà dins el llit i es va colgar.
[...]
La reiteració d'aitals aparicions el feren meditar, molt astorat, sobre què volien dir, i l'estímul de la consciència li dictà que nostre senyor Déu Jesucrist no volia altra cosa sinó que, abandonant tot el món, s'entregàs totalment al seu servei.
[...]
I després d'haver pensat llongament sobre això, una vegada que tornà en si, dubtà d'ésser apte i estar disposat a tant alt ministeri, car es jutjà il·literat ja que en sa joventut ni tan sols no havia après un poc de gramàtica. Per això, considerant que una tal mancança l'impedia desenvolupar tan alt ministeri i era contrària a allò que ell desitjava, començà a tenir tant dolor que quasi embogí. Però sense deixar de pensar-hi amb pensament afligit, confia i es proposà que en endavant escriuria llibres, uns bons i els altres millors, successivament, contra els errors dels infidels.
[...]
Aquesytes, doncs, foren les tres coses que prengueren forma dins el seu pensament, això és: dedicar la seva vida a honorar Jesucrist, escriure els llibres esmentats i fer construir i edificar diversos monestirs així com hem dit més amunt.
[...]
En aquestes saons arribà la festa d'aquell gloriós serafí mossènyer sant Francesc i el reverend mestre oí el sermó d'un bisbe qui predicava en la dita festa, exposant com el gloriós mossènyer sant Francesc havia abandonat tptes les coses mundanes i s'havia entregat totalment al servei de la creu. Això li arribà fins a l'ànima, fins al punt de plantejar-se vendre les seves possessions i fer el mateix. I, de fet, després de deixar certa parts dels béns per sustentació de l'esposa i els infants, se n'anà a l'església de sant Jaume de Compostel·la i a nostra dona de Rocatallada i a diversos llocs sants per suplicar a nostre senyor que el conduís en aquells tres propòsits que havia decidit endegar.
Quan el reverend mestre acabà el pelegrinatge, es plantejà d'anar al gran estudi de París per aprendre-hi gramàtica i altres ciències, mitjançant les quals i amb l'ajuda de nostre senyor pogués donar conclusió al seu sant propòsit. Però el seus amics i familiars, i en major mesura mestre Ramon de Penyafort, de l'orde del gloriós mossènyer sant Domingo, l'hi contrastaren i l'aconsellaren que no hi anàs, per la qual cosa retornà a la seva ciutat de Mallorques. I de fet, ja a Mallorca retirà totes les vestidures que acostumava portar i es vestí amb un hàbit molt honest i del drap més rudimentari que trobà i amb aquella vestimenta començà a adquirir certs coneixements de gramàtica. Temps després comprà un moro a fi d'aprendre'n la llengua aràbiga o morisca.
[...]
Després de totes aquestes coses, el reverend mestre pujà en una muntanya anomenada Randa, la qual no era molt lluny de la seva casa, amb la intenció de poder pregar i servir millor nostre senyor. Ací, hi romangué devers vuit dies, al cap dels quals, mentre es trobava en actitud contemplativa, amb els ulls vers al cel, en un instant li sobrevingué certa il·luminació divina que l'orientà sobre l'ordre i la forma divinal de com havia de fer els esmentats llibres contra els errors dels infidels. El reverend mestre se n'alegrà molt i amb grans llàgrimes donà infinites gràcies a nostre senyor d'aquella gràcia tan meravellosa que li havia atorgat, i tot d'una davallà e la muntanya i es dirigí falaguer cap al monestir de la Real a fi de poder redactar clarament els dits llibres i, en concret, n'escrigué un de molt bell, el que titulà l'”art major”, i després l'”art general”.

Vida coetània

Evast i els xinesos

Miro una estona “Banda ampla”, avui dedicat a la Xina no sé ben bé amb quina finalitat. No diré res més a part que la meva impressió simplista és que parlem dues llengües diferents, malgrat que força xineses del programa -més que els xinesos-, parlin en català.

En un moment determinat, la intervenció d'una noia xinesa em fa pensar en Evast, acabat de casar amb Aloma i més tard pare de Blanquerna. El fragment diu així: e ell volgué usar de mercaderia, per tal que s'humiliàs a haver algun ofici, e que no estigués ociós, e que els béns temporals poguessen conservar per a mantenir sa casa; car per ociositat ve hom a ésser pobre, superb e pereós, i per burgesia e riquea, moltes vegades, confiant massa de si, són alguns hòmens de ciutat en declinament i pobrea e altres vicis.

En un procés de relació que no explicaré per no ofendre ningú, he pensat que potser Evast podria haver fet bons negocis amb els xinesos, malgrat que a la seva època -ningú no tria quan neix- l'intercanvi comercial amb els xinesos encara no s'havia iniciat, em sembla.

Sobtadament m'han vingut ganes de llegir el Llibre d'Evast i d'Aloma e de Blanquerna son fill, però em sembla que tinc tantes lectures pendents una mica més actuals, i vergonyosament endarrerides, que deixaré que em passi aquest desig que tampoc no és tan intens.

parèntesi, o no, acabat amb havanera

Com que a partir de demà o de despús-demà al matí em temo que, si les tinc, les connexions a internet seran breus i força intermitents, m’acomiado aquí del dietari de l’Ampolla que he anat pujant al bloc malgrat que encara queden dos o tres jornades de moments que no sé si amollaré més endavant.

M’adono que no he parlat de llibres, i és que a l’Ampolla he llegit poc. Una de les lectures més gratificadores ja la vaig insinuar: Contribució a la biografia de Mestre Fabra. El senyor Moragas, “Moraguetes”, de Artur Bladé i Desumvila (en un altre moment diré alguna cosa de l’injust desconeixement –els no lectors s’ho perden- de Bladé, fins i tot entre la gent que treballa a les llibreries; del desconeixement de Moragas, no cal dir-ne res), publicat per Cossetània, volum 7 de l’Obra completa.

Bladé és un autor d’una prosa aparentment senzilla perquè és absolutament intel·ligible, lineal, poc ornamentada, però, com en el cas d’altres autors –pocs- la seva literatura és un prodigi de precisió, de ritme just, d’emoció continguda que ha de descobrir el lector. En el cas d’aquest llibre es tracta de dues biografies, o parts de biografies, fetes sobretot a partir de les converses que l’autor va mantenir en l’exili de Montpeller amb els dos personatges del títol. Unes converses en què sovint intervé un altre personatge inefable: Francesc Pujols.

La part biogràfica dedicada a Fabra és la més curta i, a banda d’algunes dades d’infantesa i jovenesa, se centra sobretot en l’època de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. És apassionant –per a mi, és clar- veure el procés de normalització de la llengua, els antecedents, les relacions dels membres de la Secció, els motius pels quals s’aprovava o es rebutjava una solució lingüística, l’evolució lingüística del propi Fabra. Dit això i així, pot semblar que el conjunt és feixuc, només per a especialistes –de tota manera, a Catalunya no som tots experts filòlegs o lingüístes?-, però la realitat és que la prosa de Bladé és molt amena (aquesta és una paraula que actualment es fa servir poc i que jo busco incansablement en qualsevol lectura) i la biografia fabriana conté també una part de la història del país amb anecdotari inclòs. Deixo com a mostra aquest petit i suggeridor fragment sobre el mil voltes ridiculitzat mossèn Alcover (és que ningú escriurà una lletra de batalla definitiva en defensa d’Alcover?):

A mossèn Alcover li plaïa d’explicar anècdotes de la seva infància i no tenia empatx a intercalar les seves contalles durant les reunions de la comissió de les Normes, les quals tenien lloc a l’anomenada Sala Blava de l’Institut. Aquesta sala tenia les portes recobertes d’una plnxa de zinc...
-Quan érem atlots –deia el canonge mallorquí- obríem les portes a cops de closca!
I ens feia una demostració contundent tossant contra els batents metal·lics que ressonaven.
-Mossèn Clascar –comentava Mestre Fabra- es posava les mans al cap, però Carner s’hi extasiava, compteu! En això!

La biografia que Bladé escriu de Rafael Moragas és força més extensa i completa que la de Fabra. Moragas, anomenat sovint “Moraguetes” per distingir-lo del seu pare, va ser un periodista especialitzat en música i teatre, també empresari musical i teatral, músic que no exercia, etc. Contertulià dels “Quatre Gats”, de la penya de la Punyalada, sovint presidida per Santiago Rusiñol, amic i protegit de Pau Casals... Seria un mai acabar. Però va arribar la guerra i després l’exili, i aquest home que possiblement hagués estat un personatge important durant els anys 40, 50 i 60 es va exiliar, no per por a represàlies (d’altres més “sospitosos” es van quedar a Catalunya) sinó, com explica ell mateix: “Sóc a l’exili per raons de fidelitat; i, en primer lloc, de fidelitats als amics.” Quants escriptors, músics, pintors... perduts per sempre més a l’exili! Quantes obres escrites i no publicades! Quin buit! Quin retrocés tan llarg i tan espectacular!

La biografia de Bladé mostra un personatge d’una memòria prodigiosa (qui sap si en algun moment inexacta) que explica no només l’home, sinó, en bona part, la vida barcelonina, i catalana, d’uns quants anys abans del 39 (modernisme, noucentisme en literatura). Tota una sèrie aclaparadora d’esdeveniments i de noms que en molts casos encara no són del tot coneguts ni s’investigaran. Quant a la vida i pensament de Moragas, deixo dos fragments. Del primer, no diré res:

-Les vostres ironies en relació amb certes coses de Catalunya han fet que molts us considerin al marge, deliberadament, dels seus problemes...
-Els qui diuen això no em coneixen bé. Sento aquests problemes com qualsevol altre, però no oblideu que sóc fill de mare castellana i que tinc nombrosos amics que ho són de mare i pare. Tot plegat em decanta a veure el panorama amb una visió més àmplia, diguem amb una visió peninsular federalista. Per mi (com per Maragall, i Prat de la Riba, i Giner de los Ríos, i Zulueta i tants altres) el problema de fons és el que planteja la diversitat ibèrica. Jo sóc iberista i, com a tal, antiseparatista. Penso que el separatisme (tant el de Barcelona com el de Madrid) no fa sinó afegir llenya al foc de la tendència disgregadora que segons Miquel dels Sants Oliver portem a la massa de la sang. Però també sóc refractari a la posició imperialista (i mal anomenada tradicionalista) o sigui al mite d’una Espanya que fou gran gràcies al cesarisme. La veritable tradició dels pobles peninsulars és anterior als Àustries i als Borbons, anterior fins i tot als Reis Catòlics. És la tradició d’uns pobles amb cultura i llibertat pròpies –començant per Castellà, que va perdre les seves a Villalar, a mans d’un estranger que es deia Carles V, com les va perdre, segles més tard, Catalunya per obra i gràcia d’un altre estranger que es feia dir Felip V... sóc iberista en espera de poder ser “europeista”, com diria el gran Joaquín Costa, i, encara millor, universalista.
-Sí que voleu alt!
-Volo alt perquè em costa el mateix i és més bonic que volar baix. Però no us penseu que em faci il·lusions. (L’esperança és una cosa, les il·lusions una altra.) De tot el que jo dic, preneu-ne únicament la bona voluntat. I ara pleguem i deixem la política als polítics. A cadascú el seu paquet.

Els darrers anys de la seva vida (va morir el 22 de gener de 1962) Moragas els va passar a Estrasburg (quina paradoxa, o no) acollit per una família de musicòlegs alsacians que havia conegut a Montpeller. La senyora que l’acollia i el considerava de la família, escrivia en una carta a l’esposa de Màrius Verdaguer, amiga de Moragas, un detall de l’enterrament:

“Jo li havia trobat a la cartera –diu encara la senyora Schock- un escut barrat i un sachet amb terra de Catalunya. Li ho vaig posar dintre de la butxaca esquerra del seu vestit. Baixà doncs, a la tomba, amb terra de la seva sobre el cor.”


I ja veig que, una vegada més, he sobrepassat el que es considera correcte en aquest mitjà, i mes a l'estiu, segons diuen la majoria. Definitivament, acabaré amb música. No sé si li semblaria bé al senyor Moragas la meva tria, però m'enca la veu de la Sílvia i l'acompanyament del seu pare. El fet és que no sé si anar-me’n a passar el que queda de l’agost a Cuba, ara que ja és pràcticament un país democràtic (plou a Cuba?) o deixar-me caure per l’Empordà, que continua sent el país, si fa no fa, de sempre. Sigui on sigui, sé que trobaré alguna havanera.