Tarda a l’Escala, anant cap a la mar pel carrer on una placa en una casa amb un pati secret ens recorda que va viure Víctor Català o la Caterina Albert i Paradisi, que des del darrer pis devia contemplar el Montgrí, llunyà i proper, i també la mar, a tocar, però potser més llunyana que la muntanya: solituds del capvespre amb el sol baix que traça una ratlla que no se sap si és meta o frontera. Al final del carrer –alguns en dirien el principi- una cobla immòbil, record o ornament, haiku o tanka, no pot competir amb el soroll amortit de les ones ni amb “els pajaritos” –encara?- d’un músic romanès que amenitza amb el seu acordió el sopar de menjadors de paelles i macarrons i bevedors de sangries vinguts d’arreu d’Europa.
Tardes de Torroella –el castell omnipresent- , on els músics assagen el concert de dintre d’una estona o de la nit. A can Quintana, Joan Francesc Mira disserta sobre “Almansa 1707: després de la batalla” mentre mandrejo a l’ombra concertant un sopar. A la nit, a l’església, “La festa de l’arxiduc” (el concert ens permetrà conèixer músiques de compositors de gran nivell relacionats amb la casa d’Àustria): tampoc no hi sóc present. L’endemà, a la plaça de Pere Rigau (la del peix), Javier Vaquero (Baquero al programa) Group presenta la seva música, entre el flamenc i el jazz. Mitja plaça l’ocupen les cadires disposades pel concert, l’altra mitja, les taules del bar. Darrere l’escenari es poden veure les caixes de fusta de fruites i verdures de la botiga de la cantonada; darrere les cadires, una corrua incessant de gent que va i ve per un dels carrers més transitats del poble; pel carrer del costat, el moviment és més discret. Javier Vaquero va desgranant les melodies del seu disc El sol y la luna mentre la gent s’aixeca i s’asseu, xerra i beu, s’atura i continua el seu pelegrinatge de vacances. A diferència del que em passa a mi quan en la meva feina observo que el públic no està atent, els músics no semblen perdre la concentració en cap moment. Tant en el seu cas com en el meu, el públic no ha de pagar entrada per escoltar-nos: les institucions se’n fan càrrec del nostre sou. En fi, que us deixo amb unes quantes notes de la seva Mediterranea que us recordaran els soroll de les onades o el d’un mercat: a la fi, la nostra mar té una mica de tot.
Més tard, com cada nit, inevitablement, volgudament, una mica de Pla.
