la felicitat

Passeig de l'Escala a Sant Martí d'Empúries i tornada ja amb el sol post, si és que el sol s'ha post, perquè els núvols no ens ho han deixat veure. A mig camí, just davant de la mar, hi ha un hotel que sempre em produeix la mateixa sensació, que no sabria explicar racionalment: que el temps s'ha aturat als anys70 del segle passat. Segurament contribueix a crear aquest sentiment de temps immobilitzat el tipus de turisme, sobretot francès, i la quantitat de famílies formades per tres o quatre generacions que freqüenten aquesta part del litoral.

Una senyora deia fa uns dies a Catalunya Ràdio que al bar Caravel·la (La?) de l'Escala es menjaven unes braves boníssimes, de manera que ho anem a comprovar. El local es troba davant de la platja del poble, la que tenia unes figures de bronze que representaven una cobla que ara han desaparegut. Les patates no em semblen especialment importants comparades amb les altres tapes, però el lloc fa de molt bon estar, el servei és ràpid i el preu assenyat. Em sembla que a l'Escala, a diferència de molts pobles de la costa, els autòctons tenen, fins i tot a l'estiu, una presència i un protagonisme important. Torno a tenir la sensació de temps aturat, de turisme fidel, d'aquell que any rere any repetix destí i se'l passen de pares a fills, malgrat que a la taula de davant, excepció per confirmar la regla, hi hagi una parella de russos amb dos nens.

Els pensament dels canvis a Rússia em fan recordar vagament un passatge d'un viatge de Pla, que busco més tard i transcric a continuació:

Sense aparadors, ni botigues ni res per comprar i amb la presència constant de joves poliglots dedicats al mercat negre de moneda -dòlars a canvi de rubles a qualsevol preu-, la gent del creuer està aclaparada. Alguns compren balalaiques, guitarres i mandolines de formes italianes. Algun casquet de pell... On hem arribat! La gent del creuer se'n vol anar com més aviat millor, i em diuen que els russos estan tristos, malenconiosos, que no riuen pels carrers, que no parlen, que no presenten cap element visible de felicitat. Sospito, però, que el poble rus és absolutament feliç, que cinquanta anys de fraseologia comunista els han posat a la mà la veritat -o sigui la felicitat, que en aquesta societat tan simple, modesta i senzilla, havent-hi estat prohibida la crítica en tots els seus detalls, s'ha instaurat la felicitat. Però la gent del creuer no em segueixen, perquè tenen perjudicis sobre la felicitat. Quan els dic que un rus desinteressat de la política pot ésser perfectament feliç trobant-se a sota o damunt d'una dona o llegint versos de Puixkin o mirant el paisatge, no ho volen acceptar. Per ells, la veritable felicitat consisteix a practicar l'estraperlo, comprar brillants a l'amistançada o dir xaroneries a les seves amistats. No comprenen que és la manca de sentit crític allò que produeix la felicitat.

Josep Pla. “Un creuer al nord d'Europa. 1969”, dins El viatge s'acaba.

Me'n vaig a la platja.

melodies

Una pausa d’encara no quatre dies a l’espera de dies més curts però de temps més llarg. Quatre dies de llevar-se quan el sol ja comença a senyorejar i els matiners tenen la feina feta. Quatre dies d’anar a banyar a la Gola, on les gavines semblen coloms i s’atreveixen a fer vols de reconeixement i a planejar suaument per picotejar les restes deixades per turistes i autòctons en aquest delta del Ter que, més petit, més casolà, recorda en tantes coses el de l’Ebre; al fons, el botó de roda planià sobre el qual giren els empordans, ara amb vent de llevant durant el dia i amb tramuntana, també suau, a la nit.


















Tarda a l’Escala, anant cap a la mar pel carrer on una placa en una casa amb un pati secret ens recorda que va viure Víctor Català o la Caterina Albert i Paradisi, que des del darrer pis devia contemplar el Montgrí, llunyà i proper, i també la mar, a tocar, però potser més llunyana que la muntanya: solituds del capvespre amb el sol baix que traça una ratlla que no se sap si és meta o frontera. Al final del carrer –alguns en dirien el principi- una cobla immòbil, record o ornament, haiku o tanka, no pot competir amb el soroll amortit de les ones ni amb “els pajaritos” –encara?- d’un músic romanès que amenitza amb el seu acordió el sopar de menjadors de paelles i macarrons i bevedors de sangries vinguts d’arreu d’Europa.





















Tardes de Torroella –el castell omnipresent- , on els músics assagen el concert de dintre d’una estona o de la nit. A can Quintana, Joan Francesc Mira disserta sobre “Almansa 1707: després de la batalla” mentre mandrejo a l’ombra concertant un sopar. A la nit, a l’església, “La festa de l’arxiduc” (el concert ens permetrà conèixer músiques de compositors de gran nivell relacionats amb la casa d’Àustria): tampoc no hi sóc present. L’endemà, a la plaça de Pere Rigau (la del peix), Javier Vaquero (Baquero al programa) Group presenta la seva música, entre el flamenc i el jazz. Mitja plaça l’ocupen les cadires disposades pel concert, l’altra mitja, les taules del bar. Darrere l’escenari es poden veure les caixes de fusta de fruites i verdures de la botiga de la cantonada; darrere les cadires, una corrua incessant de gent que va i ve per un dels carrers més transitats del poble; pel carrer del costat, el moviment és més discret. Javier Vaquero va desgranant les melodies del seu disc El sol y la luna mentre la gent s’aixeca i s’asseu, xerra i beu, s’atura i continua el seu pelegrinatge de vacances. A diferència del que em passa a mi quan en la meva feina observo que el públic no està atent, els músics no semblen perdre la concentració en cap moment. Tant en el seu cas com en el meu, el públic no ha de pagar entrada per escoltar-nos: les institucions se’n fan càrrec del nostre sou. En fi, que us deixo amb unes quantes notes de la seva Mediterranea que us recordaran els soroll de les onades o el d’un mercat: a la fi, la nostra mar té una mica de tot.




Més tard, com cada nit, inevitablement, volgudament, una mica de Pla.