personatges

Vaig a pagar i l'estanquera em pregunta i jo què penso. Abans que li ho pugui dir, m'explica el que pensa ella: la independència és a tocar i Mas és intocable. Res del que li argumento li sembla prou consistent. Dos nous clients guillotinen definitivament la nostra conversa. Continua la meua perplexitat per la dèria de fer Mas president i que tanta gent basi el futur -immediat, remot?- en la seua investidura. Mas, sine qua non... Decididament, bona part del poble català és d'un romanticisme a prova de qualsevol prova. Jo...  tinc dies.

Vaig veure Baños fent-se un petó amb amb la Carme Forcadell. El líder de la CUP, portava una samarreta increïblement atractiva i, sobretot molt adequada al moment present: ratlles horitzontals blanques i blaves. Em va recordar els banyistes monàrquics de la bona època de Sant Sebastià; també un esforçat -i de posat elegant- gondoler dels canals venecians. Baños és un dels meus ídols actuals: seriós i displicent alhora,relativista, com qui sap que no passa res, però que sí que passa. L'altre dia amb un barret de palla hagués estat perfecte.

Herrera... He sentit dir que es mig retira. Potser trobaré a faltar la seua cara busterkeatoniana de boca gran i les paraules que es diluïen a mesura que les ones hertzianes es debilitaven en pujar escons amunt.

Em va agradar escoltar les paraules de Juan José Omella y Omella, nou arquebisbe de Barcelona. Em refereixo a l'aspecte purament lingüístic: lèxic, fonètic. Hi ha qui desconfia que entengui Catalunya. Altres diuen que no li costarà estar al costat dels catalans. Ja es veurà fins quin punt triarà concrecions o abstraccions, pastoreig o política o com les equilibrarà. De moment ja ha advertit, en castellà, les autoritats del país: Y saludo también a las Autoridades con respeto y admiración. Os habéis comprometido, en una hermosa tarea, no siempre fácil, como es el servicio al bien común, a trabajar por el bien de todos, especialmente de los más pobres y necesitados. Por eso os digo que os admiro por esa misión que habéis asumido. Contad conmigo para ese servicio en pro de los más pobres y necesitados. Sabed que os acompaño con mi aprecio y oración.

les cançons dels candidats

Ja hi som, ja ha començat oficialment la cursa de les nacionals. Si hem de fer cas a les enquestes del CIS, tot està dat i beneït: com sempre, guanyarà CIU, però no obtindrà la majoria absoluta. Si hem de fer cas a l’enquesta de “La Vanguardia”, que no sé si ja està tancada, un 94 % de persones que la responen ja tenen decidit el seu vot i un 4 % se’l pensaran, dependrà de la campanya que facin els partits i els candidats. Vistes les dues enquestes, em pregunto si cal gastar-se tants diners en les campanyes i també si cal que els mitjans de comunicació –blocs inclosos- muntin un enrenou electoral considerable. Em responc jo mateix que un 5% -potser una mica més o una mica menys- de gent que encara no té clar el seu vot o la seva abstenció és un percentatge que tot i semblar minso no és menyspreable i que pot canviar substancialment el resultat final. Per altra banda, les campanyes, més enllà de la publicitat dels propis partits, ens acosten als detalls dels candidats, cosa que, per morbo o per interès real, sempre anima una mica la vida rutinària dels ciutadans.

Confesso que jo no tinc decidit el meu vot, ni tan sols sé si serà en blanc o m’abstindré, tot i que segurament no m’influirà cap factor publicitari sinó que, com algunes vegades –no sempre-, em guiaré per una decisió de darrera hora el mateix matí del diumenge electoral. Ja voldria, ja, que algú em convencés amb al menys una setmana d’anticipació.

Tornant als aspectes marginals de la publicitat electoral –cal que els presidenciables surtin a tants programes horripilants, o no tant, de la televisió, la ràdio i altres mitjans a fer els seus stripteases (s’escriu així una de les poques paraules amb essa líquida que té el nostre diccionari?)- que no aporten cap garantia de bon govern, és veritat que als electors els distreuen els petits detalls dels candidats i, en darrer terme, sempre és possible que una nimietat del polític sumi o resti un vot imprescindible a l’hora de tenir una majoria o de fer un pacte.

Un curt de l’agència EFE, per exemple, m’assabenta que els candidats (els sis que se suposa que obtindran escons) han triat per a BTV la cançó de la seva vida: sis cançons que em plau de presentar-vos a continuació (disculpeu que no modifiqui les mides dels vídeos perquè quedin bé, però és una feinada) en l’ordre en què apareixen en la notícia. La veritat és que el curt d’EFE es queda curt i els candidats han triat altres cançons que es podran escoltar a BTV a partir del 18 de novembre, però aquesta no és la qüestió, i ara no comentaré les tries, ni tan sols en l’aspecte de la seva catalanitat, que ja se sap que la música és universal. La qüestió és si el fet que determinat candidat es decanti per una cançó decidirà algun vot o en restarà algun altre. Desgraciadament, em temo que tot és possible. Jo mateix –aficionat com sóc a l’astronomia- admeto certa simpatia per la tria de “La lluna, la pruna” per part d’Artur Mas, cançó que, per cert, no apareix en el rànquing de l’agència EFE.


Artur Mas



José Montilla



Joan Puigcercós



Alicia Sánchez-Camacho



Joan Herrera




Albert Rivera