l'anada a la nada?

Faig temps a casa abans d'anar a Lauren Universitat i se m'acut que puc escoltar els parlamentaris, més a partir de la curiositat a seguir l'estructuració dels seus discursos que per cap interès polític, conscient que ja tot s'ha dit, que les sorpreses seran mínimes i que la concreció d'un full de ruta ara no toca.

M'agrada -ho dic des de la perspectiva de desenvolupament lògic- el parlament d'Oriol Junqueras, el seu didactisme, la seua ironia directa, sense malícia. Jonqueres deu ser el parlamentari que reforça més amb la mà -les mans-, amb els braços, la seua oralitat.

De la Camacho -i ho podria dir d'altres parlamentaris- m'admira que no tingui cap interès a millorar la seua llengua catalana. Deixem de banda la pobresa argumental perquè ja sé sap que la lògica clàssica actualment pateix un desús generalitzat i aquesta carència no té cap importància a l'hora d'aconseguir vots; al contrari, els discursos més elementals i primitius sovint solen ser els més efectius. Quant a la llengua d'avui, dos exemples que no podria assegurar si són reflexionats o espontanis:

El pronom lis, que es refereix al datiu plural, no és patrimoni exclusiu seu -ara m'estic referint només als parlamentaris-, però el fa servir amb una abundància sospitosa, de tal manera que gairebé he arribat a la conclusió que es tracta d'un símbol subliminal utilitzat conscientment. Recordeu que la flor de lis és un dels elements que figura a l'escut particular dels Borbons i, també, a la part central de l'escut d'Espanya.

En segon lloc, avui, en un moment determinat, li he sentit un petit detall d'interferència lingüística que vés a saber si també tenia plena intencionalitat. Deia, en la part en llengua catalana del seu discurs:” ... el president Mas inicia un camí cap a l'anada”. Els qui parlem català potser ens hem sentit una mica desconcertats en veure que no concretava on acabaria aquesta anada, que era el final de la frase, però tractant-se de la Camacho ja podem imaginar que és cap al no-res, és a dir, la nada pels castellans.

les cançons dels candidats

Ja hi som, ja ha començat oficialment la cursa de les nacionals. Si hem de fer cas a les enquestes del CIS, tot està dat i beneït: com sempre, guanyarà CIU, però no obtindrà la majoria absoluta. Si hem de fer cas a l’enquesta de “La Vanguardia”, que no sé si ja està tancada, un 94 % de persones que la responen ja tenen decidit el seu vot i un 4 % se’l pensaran, dependrà de la campanya que facin els partits i els candidats. Vistes les dues enquestes, em pregunto si cal gastar-se tants diners en les campanyes i també si cal que els mitjans de comunicació –blocs inclosos- muntin un enrenou electoral considerable. Em responc jo mateix que un 5% -potser una mica més o una mica menys- de gent que encara no té clar el seu vot o la seva abstenció és un percentatge que tot i semblar minso no és menyspreable i que pot canviar substancialment el resultat final. Per altra banda, les campanyes, més enllà de la publicitat dels propis partits, ens acosten als detalls dels candidats, cosa que, per morbo o per interès real, sempre anima una mica la vida rutinària dels ciutadans.

Confesso que jo no tinc decidit el meu vot, ni tan sols sé si serà en blanc o m’abstindré, tot i que segurament no m’influirà cap factor publicitari sinó que, com algunes vegades –no sempre-, em guiaré per una decisió de darrera hora el mateix matí del diumenge electoral. Ja voldria, ja, que algú em convencés amb al menys una setmana d’anticipació.

Tornant als aspectes marginals de la publicitat electoral –cal que els presidenciables surtin a tants programes horripilants, o no tant, de la televisió, la ràdio i altres mitjans a fer els seus stripteases (s’escriu així una de les poques paraules amb essa líquida que té el nostre diccionari?)- que no aporten cap garantia de bon govern, és veritat que als electors els distreuen els petits detalls dels candidats i, en darrer terme, sempre és possible que una nimietat del polític sumi o resti un vot imprescindible a l’hora de tenir una majoria o de fer un pacte.

Un curt de l’agència EFE, per exemple, m’assabenta que els candidats (els sis que se suposa que obtindran escons) han triat per a BTV la cançó de la seva vida: sis cançons que em plau de presentar-vos a continuació (disculpeu que no modifiqui les mides dels vídeos perquè quedin bé, però és una feinada) en l’ordre en què apareixen en la notícia. La veritat és que el curt d’EFE es queda curt i els candidats han triat altres cançons que es podran escoltar a BTV a partir del 18 de novembre, però aquesta no és la qüestió, i ara no comentaré les tries, ni tan sols en l’aspecte de la seva catalanitat, que ja se sap que la música és universal. La qüestió és si el fet que determinat candidat es decanti per una cançó decidirà algun vot o en restarà algun altre. Desgraciadament, em temo que tot és possible. Jo mateix –aficionat com sóc a l’astronomia- admeto certa simpatia per la tria de “La lluna, la pruna” per part d’Artur Mas, cançó que, per cert, no apareix en el rànquing de l’agència EFE.


Artur Mas



José Montilla



Joan Puigcercós



Alicia Sánchez-Camacho



Joan Herrera




Albert Rivera