Des les interminables
festes de Nadal -hi ha qui s'ha engreixat tres quilos i alguna
excepció n'ha perdut un-, m'interessa, o encara m'agrada, el primer
pack, el que comprèn els dies 25 i 26 i els immediatament anteriors
i posteriors. Els descobriments dels pessebres, institucionals o
particulars, amb novetats totals o parcials. Al del Museu de la
Mediterrània d'aquest any -tempesta a hores prefixades- se suggeria
una activitat que, entre altres coses, consistia a descobrir els
caganers distribuïts per la seua geografia; sembla que un dels
caganers (caganera) era la marededéu de Montserrat, ideat i
distribuït des de la població, i encara que el (la) vaig descobrir,
la seua posició feia impossible detectar una hipotètica deposició,
cosa que no va impedir que en el llibre de visites on tothom podia
apuntar les seues impressions, hi hagués una pàgina sencera escrita
per algú que començava expressant la il·lusió amb què s'havia
acostat al pessebre i la decepció en veure la insòlita desviació de la marededéu;
jo, si hagués portat un boli i hagués vist bé el darrere de la
montserratina, hagués firmat a la mateixa pàgina, no per la pèrdua
de la il·lusió, sinó per la niciesa de la provocació.
M'agrada, també, assistir al concert de Sant Esteve, i encara m'agradava més quan el feien a l'església, però entenc que s'hagi triat l'auditori recent estrenat. L'endemà vaig escoltar a TV3 el concert del Palau de la Música de Barcelona, que va acabar amb El cant de la senyera, estelades esteses a tots els nivells i eslògans reivindicatius. Ja em va estar bé, encara que hagués preferit més banderes sense estels, però el meu esperit es debatia entre aquest final i l'Imagine que va cloure el concert de Torroella que, esclar, no va sortir a cap televisió; i és que cada cosa té el seu temps, encara que hi hagi qui opini que tots els temps són bons.
També m'agrada fer un vol pels canals de televisió per veure la missa del gall. Aquest any va ser decebedor, ben poca cosa. Al final em vaig estar una estona amb la que es retransmetia des de la Seu; El cant de la Sibil·la, magnífic. És curiós com en els darrers temps s'ha estès aquest apocalíptic drama litúrgic prohibit en el concili de Trento i no fa gaire declarat patrimoni immaterial de la humanitat (al menys el mallorquí). Entenc que tant El cant de la Sibil·la com les nadales o els pessebres han perdut la seua càrrega religiosa entre la majoria de la gent i s'han convertit únicament en elements del folklore popular, en tradicions culturals que, en tot cas, conserven un pòsit religiós genèric i naïf, potser com el dels inicis. Això està bé.
Dels dies de Nadal, també m'agraden les passejades d'abans de sopar -jo continuo sopant, malgrat els dinars. Anar voltant els carrers del poble en la solitud més intensa de tot l'any, amb els sorolls somorts que arriben de darrere la parets -són vius o són morts?-, amb a penes una silueta incerta inidentificable de tant en tant, és una sensació inimaginable els altres dies de l'any.
En fi, Cap d'any també deu tenir la seua gràcia. Aquest 2014, el munt de felicitacions d'any nou que tenien com a motiu la propera consulta, en les quals jo mateix vaig participar a través de WhatsApp enviant i rebent les darreres creacions de la imatgeria popular. Fa anys, però, que el canvi d'any en ple hivern em produeix més fred que calor. Desitjo, i espero, que quan Catalunya sigui independent i sobirana, els anys comencin quan comença la vida a la natura, quan la sang s'escalfa, quan els dies s'allarguen, quan la constel·lació d'Orió és només un record d'un cel sever i, no obstant, acollidor.
Ara tocaria parlar dels Reis, però ja he escrit prou, i, a més, em temo que la meua innocència serà difícil de recuperar i els nens cada cop ho són menys i em queden més llunyans, que els de casa ja han crescut molt i en tenen prou amb algun sobre amb poca sorpresa. Però m'hi esforçaré.
