reaprenentatge catadiòptric

Des que vaig començar a guardar imatges, han passat per les meues mans un nombre considerable de càmeres i objectius fotogràfics. En alguns casos m'he anat venent el material i en altres, em queden aparells obsolets. Amb el temps, malgrat tot l'instrumental que ha passat per les meues mans, no ha millorat la meua perícia i sensibilitat fotogràfica, sinó que, per diferents motius llargs d'explicar, ha anat enrere, cosa que no m'impedeix que mantingui l'interès per convertit part del que veig en imatges fixes i que de tant en tant augmenti el meu arsenal (o disminueixi si és el cas).

Des de fa un temps que he anat recordant especialment un objectiu que vaig vendre quan, de manera il·lusòria, vaig creure que podria passar amb els estris més elementals. Era un catadiòptric de la marca Tamron (500 mm, f/8). Per als qui no ho tenen gaire clar, afegiré que un objectiu catadiòptric és com un tele llarg que té com a característica destacada que està construït a base de lents i miralls que reflecteixen la llum, de manera que amb relativament poc pes i llargada -i a un preu força més baix- aconsegueixen una distància focal equivalent a la de teleobjectius convencionals de  més llargada i pes.

Els Reis, que a vegades no sé com coneixen els desitjos de la gent, ahir em van deixar a casa un objectiu catadiòptric molt similar al meu enyorat Tamron. Ara, però, és de la marca sud-coreana Samyang, amb la mateixa distància focal i amb f/6,3. Llàstima que jo havia oblidat que aquest tipus d'objectius solen ser obsolets quant a l'automatització integrada amb la majoria de càmeres digitals, és a dir, que la càmera no enfoca automàticament ni fa servir el fotòmetre, de manera que el fotògraf ha d'enfocar manualment (gairebé cap problema) i, a més, ha de calcular la velocitat de l'obturador en funció de la llum i el subjecte a fotografiar (més problema)... i alguns altres detalls. En resum, que l'ús de l'objectiu és entretingut. Tampoc no recordava que són objectius amb poquíssima profunditat de camp, de manera que “aplanen”; a més, els colors resultants... Va, prou de qüestions tècniques.

En fi, que durant un moment de la tarda i de la nit he practicat amb la nova joguina, amb les limitacions que oferia l'interior de casa i el pati de veïns, que acabaran pensant, si ja no ho fan, que sóc més voyeur del que realment em demana la meua escassa tafaneria. Poques proves encara, centrades sobretot a aconseguir la velocitat adequada a base d'anar canviant l'ISO,i d'escàs valor, però ja veig que la fi de l'objectiu serà la fotografia “creativa”, la pura diversió manual.

entre els records i el desig

Éowyn: ... hasta que la edad y la costumbre los acepte y toda opción al valor ceda al recuerdo y al deseo       El señor de los anillos (la pel·lícula)

           

De la meua infantesa, tinc dos records molt precisos dels Reis, tots dos gairebé en blanc i negre i qui sap fins quin punt inventats. En el primer, em veig malalt al dormitori de la planta baixa, encara amb la darrera llum del dia entrant per la finestra petita i llunyana de la sala amb marcs de melis i pintada de verd; al carrer, la cavalcada desdibuixada; de sobte, e va presentar un patge amb gorra de vellut granat amb una ploma blanca; em devia parlar i em devia donar algun paquet, no ho recordo, jo era molt petit. Anys més tard, nens i grans ens havíem reunit al cinema Boyer, que més aviat era un teatre amb llotges laterals incloses; es va apagar la llum: il·lusions perdudes; entre el públic hi havia el propietari de la línia regular d'autocars del poble que, en veure la situació, va anar al seu taller i va tornar amb uns quants fars que amb les bateries corresponents van ser suficients per il·luminar l'escenari, talment com Hollywood en la festa dels òscars; quan van dir el meu nom, hi vaig pujar; no recordo el regal ni el rei que me'l va donar.

Ahir, per primer cop en els darrers anys no vaig anar a seguir la cavalcada dels Reis del meu nord. Em sap greu no haver escoltat una vegada més la cançoneta a plaça, no haver gravat el discurs de l'amfitrió del Mags de l'Orient i els d'ells mateixos, sobretot el del rei negre, que en els darrers anys és negre de veritat i parla paraules breus i estranyes de l seva terra que, pels aplaudiments posteriors, diria que tothom d'aquí entén. També em sabrà greu no haver participat avui en la primera -i darrera- calçotada familiar anual, prop de la sogra de la meua cunyada a la qual no he vist des que va fer 100 anys... L'any que ve, potser, parlarem dels seus 101, que els cap-i-cua tenen més encant...

Sobre els desitjos...

Avui, després de sentir les paraules d'Éowyn, he pensat que no conec cap llibre -potser hauria de ser de poesia- que es tituli Entre els records i els desitjos. Seria un nom bonic, i si també ho fossin els versos, millor. I em pregunto si entre els records i els desitjos queda temps per al present, si és que existeix el present. O potser entre els records i els desitjos només existeix el present.

P.S. : Petita peregrinació, aquest vespre, a les darreres hores de Joguines Monforte, entre la plaça de Sant Josep Oriol i el carrer de la Palla, que tanca després de 173 anys de servei a grans i petits. A l'interior, amb els prestatges ja buits, les converses dels qui hi treballaven; a l'exterior -els aparadors tapats amb paper de regal, petita reunió dels darrers nostàlgics. Al diari d'avui llegeixo no sé què sobre l'alta cultura a Barcelona. Definitivament, no ens entenem ni ens entendrem. Llàstima que perdrem els de sempre.

 

recapitulació sense imaginació

Des les interminables festes de Nadal -hi ha qui s'ha engreixat tres quilos i alguna excepció n'ha perdut un-, m'interessa, o encara m'agrada, el primer pack, el que comprèn els dies 25 i 26 i els immediatament anteriors i posteriors. Els descobriments dels pessebres, institucionals o particulars, amb novetats totals o parcials. Al del Museu de la Mediterrània d'aquest any -tempesta a hores prefixades- se suggeria una activitat que, entre altres coses, consistia a descobrir els caganers distribuïts per la seua geografia; sembla que un dels caganers (caganera) era la marededéu de Montserrat, ideat i distribuït des de la població, i encara que el (la) vaig descobrir, la seua posició feia impossible detectar una hipotètica deposició, cosa que no va impedir que en el llibre de visites on tothom podia apuntar les seues impressions, hi hagués una pàgina sencera escrita per algú que començava expressant la il·lusió amb què s'havia acostat al pessebre i la decepció en veure la insòlita desviació de la marededéu; jo, si hagués portat un boli i hagués vist bé el darrere de la montserratina, hagués firmat a la mateixa pàgina, no per la pèrdua de la il·lusió, sinó per la niciesa de la provocació.

M'agrada, també, assistir al concert de Sant Esteve, i encara m'agradava més quan el feien a l'església, però entenc que s'hagi triat l'auditori recent estrenat. L'endemà vaig escoltar a TV3 el concert del Palau de la Música de Barcelona, que va acabar amb El cant de la senyera, estelades esteses a tots els nivells i eslògans reivindicatius. Ja em va estar bé, encara que hagués preferit més banderes sense estels, però el meu esperit es debatia entre aquest final i l'Imagine que va cloure el concert de Torroella que, esclar, no va sortir a cap televisió; i és que cada cosa té el seu temps, encara que hi hagi qui opini que tots els temps són bons.

També m'agrada fer un vol pels canals de televisió per veure la missa del gall. Aquest any va ser decebedor, ben poca cosa. Al final em vaig estar una estona amb la que es retransmetia des de la Seu; El cant de la Sibil·la, magnífic. És curiós com en els darrers temps s'ha estès aquest apocalíptic drama litúrgic prohibit en el concili de Trento i no fa gaire declarat patrimoni immaterial de la humanitat (al menys el mallorquí). Entenc que tant El cant de la Sibil·la com les nadales o els pessebres han perdut la seua càrrega religiosa entre la majoria de la gent i s'han convertit únicament en elements del folklore popular, en tradicions culturals que, en tot cas, conserven un pòsit religiós genèric i naïf, potser com el dels inicis. Això està bé.

Dels dies de Nadal, també m'agraden les passejades d'abans de sopar -jo continuo sopant, malgrat els dinars. Anar voltant els carrers del poble en la solitud més intensa de tot l'any, amb els sorolls somorts que arriben de darrere la parets -són vius o són morts?-, amb a penes una silueta incerta inidentificable de tant en tant, és una sensació inimaginable els altres dies de l'any.

En fi, Cap d'any també deu tenir la seua gràcia. Aquest 2014, el munt de felicitacions d'any nou que tenien com a motiu la propera consulta, en les quals jo mateix vaig participar a través de WhatsApp enviant i rebent les darreres creacions de la imatgeria popular. Fa anys, però, que el canvi d'any en ple hivern em produeix més fred que calor. Desitjo, i espero, que quan Catalunya sigui independent i sobirana, els anys comencin quan comença la vida a la natura, quan la sang s'escalfa, quan els dies s'allarguen, quan la constel·lació d'Orió és només un record d'un cel sever i, no obstant, acollidor.

Ara tocaria parlar dels Reis, però ja he escrit prou, i, a més, em temo que la meua innocència serà difícil de recuperar i els nens cada cop ho són menys i em queden més llunyans, que els de casa ja han crescut molt i en tenen prou amb algun sobre amb poca sorpresa. Però m'hi esforçaré.

regalarem pomes o taronges aquestes festes?

No hi puc fer res, l'esperit nadalenc em té pres. Avui, jo que sempre agafo cortès, però distant, els papers publicitaris que reparteixen pel carrer, m'he aturat a parlar amb el publicista; esclar que era castellonenc i oferia clementines (les taronges encara no estan al seu punt) del seu propi camp portades a casa a partir d'una compra de deu quilos.

Suposo que la gent -tota o gairebé- ja va comprant o pensant amb els regals de Reis i de Nadal i he pensat que no estaria malament regalar deu quilos -mínim- de vitamina C, però les tendències majoritàries, malgrat la crisi, no van per aquí i ja es comencen a preveure els hits dels regals tecnològics que es concretaran en ferm passades les festes.

Jo, malgrat la meua incompetència i manca de destresa, sóc moderadament addicte a la tecnologia de consum, a les “màquines”, i, per tant, un mal subjecte a l'hora de rebre regals d'aquest tipus de gent de la meua edat. També sóc addicte a la lectura, de manera que tampoc no és fàcil triar un llibre per regalar-me'l

Quant a la tecnologia, arribat davant de la botiga d'Apple a la plaça de Catalunya, em preguntava (podria respondre, però no ho faré) quin misteri s'amaga darrera d'aquesta poma que fa que tingui un èxit de vendes notable amb productes com els iPhones que presenta models i sistemes operatius nous que incorporen relativament poques novetats.

Per cert, parlant del meu gust per la tecnologia i per la literatura sovint eclèctica, se m'ha acudit que potser molta gent no sap perquè el logo de la marca es presenta com una poma amb una mossegada. Seria bonic que fos per alguna relació amb Blancaneu, però no és així. Clicant aquí es pot veure l'evolució i l'explicació del logo, encara que l'origen que m'agrada més l'he trobat explicat d'una manera humorísticament negra en aquest fragment:

-La gente nos pregunta a menudo po qué le pusimos a nuestro hijo pequeño el nombre de Alan. Fue por Alan Turing.

-¿Quien? -dice, sorprendida, una señora gorda con la cara descompuesta que aparece bajo una nube de lluvia.

-¿No conoce a Alan Turing? -pregunta Lucrèce-. Es un inglés que tuvo problemas con la justicia a causa de su homosexualidad y que está considerado el padre de los primeros ordenadores. En la Segunda Guerra Mundial, su contribución a la victoria final fue decisiva porqué fue capaz de descifrar el sistema Enigma: la máquina de codificar electromagnética que permitía al estado mayor alemán transmitir a sus submarinos mensajes indescifrables para los servicios secretos aliados.

-Ah, no lo sabía...

-Es uno de los grandes olvidados de la Historia.

La clienta, indecisa, recorre la tienda con unos ojos que acusan el peso de la sombría nostalgia de quimeras ausentes.

-Le cuento esto porque hace un momento la he visto levantar los ojos hacia el friso de pequeños cuadros, todos del mismo tamaño, que tenemos colgados en la pared, justo debajo del techo.

-¿Por qué representan todos una manzana?

-Precisamente por Turing. El inventor del ordenador se suicidó de un modo muy peculiar. El 7 de junio de 1954, sumergió una manzana en una solución de cianuro y luego la puso sobre una mesita. A continuación, pinto un cuadro representándola y después se la comió.

-¡No fastidie!

-Cuentan que por esa razón el logo de Apple es una manzana mordida. Es la manzana de Alan Turing.

-Bueno..., por lo menos no me moriré siendo una ignorante.

-Y nosotros -prosigue Lucrèce, que no pierde el sentido comercial-, cuando nació nustro tercer hijo, confeccionamos este kit de suicidio.

-¿Qué es? -pregunta la clienta, interesada, acercándose.

La señora Tuvache le describe el artículo:

-Mire, dentro de este sobre de plástico transparente tiene un pequeño lienzo montado en un bastidor, dos pinceles..., uno grueso y uno fino..., varios tubos de pintura al óleo y, por supuesto, una manzana. ¡Ojo, está envenenada...!

Así, puede matarse a la manera de Alan Turing. Lo único que le pedimos, si no tiene ninguna objeción, es que nos legue el cuadro. Nos gusta colgarlos aquí. Para nosotros son recuerdos.

[...]

-Voy a llevarme ese kit de suicidio -suspira la señora gorda, con el corazón latiéndole al ritmo de una marcha fúnebre-. Completaré su colección.

JeanTeule: La tienda de los suicidas.

 

P. S.: La botiga dels suïcides  és una novel·la curta que si ara em fos possible suggeriria com a lectura a alguns dels meus alumnes per enllestir en aquestes dates. Elemental i d'un pessimisme absolutament optimista i amb un protagonista estel·lar jove, s'adiu força amb l'esperit adolescent. No he vist l'adaptació cinematogràfica amb dibuixos que va dirigir l'any passat Patrice Leconte (s'ha estrenat aquí?), però el tràiler no m'ha agradat.

Afegeixo que trobo a faltar una botiga de suïcides a Barcelona, que penso que sobretot durant aquestes festes faria l'agost.

de la vida quotidiana: els etrusKes

Torno de la segona tanda de descans, amb les soles de les botes ja netes del sucre dels caramels que patges –cada any més joves- i reis –cada d’any més d’incògnit amb aquestes barbes i perruques que amb prou feines deixen veure el nas i un o dos ulls, segons el gest (excepte en el cas del rei negre, que ja és genuïnament negre, encara que no se sap si és rei o no, tot podria ser-, i amb una afluència de públic que sembla que augmenta i que fa petita la plaça. Deixo al nord família, els primers calçots de la temporada, sobretaules plaents d’un cop a l’any, l’helicòpter del nou veí, que avui ens ha fet una demostració particular, aus de noms desconeguts, el riu que no s’atura, crepuscles massa ràpids, un carrer amb olor de llenya que crema, lectures d’e-books i menys de paper, poques lectures de blocs a causa de les connexions en horari comercial, un pessebre amb tempesta de trons i pluja cada mitja hora...

Demà toca anar a canviar alguns presents dels reis perquè amb les presses s’han equivocat de talla o han comès altres errors atribuïbles a les presses de darrera hora. I demà comença el compte enrere de reintegració a les novetats de la rutina.

Retorn, també, a les rutines de la tele, sense cap novetat. Recordo que no fa gaires anys, un amic de la Facultat em comentava que si Ramon Colom, actualment a Millenium, havia fet carrera, era perquè ja portava vestit i corbata quan els altres anàvem a la nostra. No recordo el Colom d’aquella època i atribueixo les conclusions del meu amic a una certa enveja, però l’he anat seguint intermitentment a través dels seus programes i és d’agrair que es mantingui ferm en les seves conviccions. Avui he pogut comprovar que el seu català parlat és tant infame com el que tenia fa mil·lenis, en la remota època dels etrusques. Reconforta veure algú tan important que en aquest present de canvis constants i imprevisibles continua fidel als seus principis, sobretot als lingüístics. És un exemple.

I tot i així, hi ha dies de desconcert en què crec que encara sóc en l'època dels etruscos i al mateix temps em pregunto qui eren.

vals i fragment

(Als que celebrareu l’entrada d’any en família, als que sortireu amb els amics, als que us trobareu sols, als que voldríeu ser tres i només sereu dos, als que imagineu combinacions possibles o impossibles, als que no celebreu res perquè no mesureu el temps com els altres... Va bé una mica de música? Llegir el que hi ha a continuació és completament innecessari, tot i que ha estat escrit escoltant aquesta música, o precisament per això, però si voleu seguir els passos...)




Des de casa de la mare vaig caminant fins a la rambla de Catalunya. Estic especialment de bon humor, però dissimulo i no inicio cap pas d’una dansa que no sé. Sóc imbècil o potser imbecil? I què?

Entro a Muji a complir amb una encàrrec del rei ros. Com que l’encàrrec té una certa dificultat, li demano a la noia japonesa –i si fos xinesa?- que em faci una demostració. Ho entenc, i crec que el rei ros i la destinatària final quedaran satisfets.

Vaig baixant i, encara inusualment optimista, m’endinso a la llibreria Bertrand. Romancejo sense propòsits ni rumb fins que em fa gràcia un llibre que no té el preu marcat. La noia –aquesta del país- m’explica que en aquest precís moment no el puc comprar, que abans m’he de fer soci del Cercle de Lectors, que donar-me d’alta no em costarà res, que únicament em caldrà comprar set o vuit llibres a l’any i que els avantatges seran importants. “Què són set o vuit llibres?” A més, ara publiquen força en català, i me n'ensenya exemples. Com que he desat la meva misantropia a la butxaca esquerra de darrere dels pantalons, xerrem una estona de llibres, dels seus llibres, repartits en diverses cases, de les olors del paper, dels tactes, tot contraposant-los a la fredor dels readers, que em serveixen per provocar-la, només una mica. No em faig soci, no em compro el llibre que val tres euros més en una edició “lliure”: “M’ho pensaré”. Els altaveus deixen anar les ones del Danubi blau. Vaig sortint a poc a poc, fent veure que miro llibres, però seguint amb els peus el ritme que marca la música. Vaig movent el cap, espero que imperceptiblement. Davant de les caixes, la música sona força tènue i m’aturo perquè no vull perdre-me-la: volto, volto i no veig. M’acosto fins a la secció dels llibres en català on ja gairebé no sento el vals. Faig rodar una columna de llibres que roda, i rodo, ara a la dreta, ara a l’esquerra, tot clandestinament. La música és més imaginària que real i m’he d’ajudar amb un taral·lejar baixet, baixet, que continuo ja al carrer.

M’aturo davant d’un aparador i em pregunto si el rei ros no es deu haver equivocat, si no es referia a un Patek Philippe o a un Chaumet. De sobte, com si fos un senyal, va pujant de to la Redetski March. No sé d’on surt, però camino amb tot el pas marcial que em permet la gernació amb qui em creuo i les meves aptituds, fins que sóc conscient que és el meu mòbil, habilitat pel cap d’any, que insisteix en la marxa d’Strauss. Deixo que m’acompanyi una estona més abans de respondre.

Aviat em tocarà intentar complir amb els encàrrecs del rei blanc... I encara em quedarà el negre.

Un, dos, tres, un, dos, tres, quatre... I les músiques que continuen i es barregen.

fi de festa

No m'agrada deixar els contes inacabats, com el de l'aranya de l'altre dia, així que el transcric tot sencer en la versió de les Obres Completes de la Selecta. Deixant de banda els possibles elements ideològics que alguns li retraurien, ja m'agradaria que pregoners diferents dels reis diversos el llegissin -si se'l sabessin de memòria encara millor- des dels balcons dels ajuntaments en lloc de les presentacions horribles, i segurament eficaces, que han omplert la nostra geografia aquests festes. Demanar impossibles, ni que siguin literaris, és propi d'aquests dies; propi dels momentàniament innocents, vull dir.

Una vegada era una aranya.
Arraulida de fred, amagada entre les teranyines de l'estable, passà bona part de l'hivern. Les mosques eren mortes; els mosquits, que a l'estiu zumzaven en aterridors exercits, havien desaparegut: les sargantanes i els dragons, les llagostes i les formigues alades, qui sap on havien anat a raure!
L'aranya, que era tota bonassa, s'entristia entre el fred i la soledat. Una nit, la pluja esqueixà la meravellosa randa dels seus fils subtilíssims, penetrant per les esquerdes de l'estable abandonat. L'aranya, lentament, dolorosament, es retirà a la seva tenda i es disposà a dormir tota l'hivernada. Suau misantropia li penetrava l'ànima, i si no hagués estat tan bona, hauria envejat les aranyes que campaven per la casa del ric Simeó. Perquè el casal era confortable i la dona de Simeó era bruta i deixava les artístiques bestioles en santa pau.
I l'aranya s'adormí.
No sabé mai ella mateixa quant temps havia jagut. Potser hauria dormit per sempre més, si no l'hagués despertada un plor de criatura.
L'aranya estirà les potes per desvetllar-se completament, i guaità.
Veié un Infant, tot just nat, voltat d'una claror vivíssima. Tan viva era que l'aranya no pogué veure més que l'Infant; la seva esplèndida aurèola s'estenia com una flama d'or per tot l'estable. Segurament hi havia algú amb l'Infant, però a l'aranya li era impossible de veure-ho. Cavil·là llarg temps, perquè les aranyes són molt cavil·loses, més no pogué entendre com un Infant que feia tanta claror plorava. Si ella n'hagués feta nom´s un bocinet, el més just per fer enrabiar la comare lluerna, ja hauria estat contenta per tota la vida.
Sigui com sigui, l'aranya, que, com ja he dit, era molt bonassa, no podia sofrir que una criatura plorés -a ella se li havia mort una filleta quan tot just començava a aprendre de filar-. Per tant, la pobra aranya s'escorregué cap avall per la paret, després per les palles i després per la barbeta rosada i suau de l'Infant, fent-li pessigolles. L'Infant deixà de plorar; primer obrí els ulls amb la deliciosa admiració de les criatures, i després s'il·luminà amb el dolç somriure silenciós, com havien de ser tots els somriures de tota la vida del Nat a l'Estable, perquè el riure que fa soroll és inventat pel dimoni, i encara per un dimoni de mal gust.
L'Infant, prenent l'aranya amb les seves inefables manetes, l'aixecà enlaire i li posà damunt el cap una espurneta de claror.
L'aranya s'elevà a una altura prodigiosa, més amunt de l'estable, més amunt de la teulada del casal d'en Simeó, com si l'empenyés un ser invisible. I no solament pujà, sinó que s'allunyà i no poc, i anava ràpidament, però sense inquietud, i no sabia si la feia volar l'Infant o l'alegria.
L'aranya travessa per un seguit de terres en què la gent parlava d'una manera diferent i duia vestits estranys. L'aranya no entenia absolutament res del que passava. Cavil·la que cavil·laràs, cavil·la que cavil·laràs, que diuen les rondalles.
Els pardals, estranyament eixorivits, saltaven entre les branques nues dels arbres.
La lluna feia cara d'intensa admiració.
Les volves de l'aire dansaven d'alegria.
Les tendes de les cases, les cúpules i totes les coses altes que podien veure l'aranya murmuraven, però l'aranya no arribava a entendre-les.
Un cec que captava deixà caure el plateret a terra exclamant: “Senyor, Senyor!” Ha via vist l'aranya.
Una dona, passant per un carrer, duia una criatura que fins llavors no havia parlat:”Oh, que bonic; “ digué la pobrissona alçant els braços. (Això, naturalment, dit en una llengua d'aquelles que a Europa només saben els alemanys més saberuts.)
De sobte l'aranya es deturà.
Quan vet aquí que veu un vell venerable, amb una barba blanca que li arribava fins a la cintura, i que es posà dalt d'una bestiassa bruna, d'alçària gegantina. I hala, hala, ja tenim l'aranya desfent camí i anant davant del vell. Al cap d'una pila de temps de caminar, la nostra amiga veié un vell, amb una barba blanca que li arribava als genolls, muntat en una bestiassa negra. El segon vell s'ajuntà amb el primer i feren junts el viatge. Al cap de bon temps, es trobà amb els un tercer, més vellet encara, amb una barba blanca que li arribava als peus, i que també tenia blanca la bestiassa; tots tres avançaren seguint l'aranya.
A l'últim la nostra amiga arribà al portal del pessebre. A prop d'ell hi havia quatre pastors.
-Oh, oh! -digueren-, guaiteu quina estrella!

Josep Carner: “L'aranya”, cinquena rondalla de Deu rondalles de Jesús Infant.

entronització

Recordeu de petits?:

- El meu reietó!
- Vine cap aquí, reiet, no et possis dins de la caseta del gos.
- Per què ets tan guapa, princesa meva!
- Aquest nen viu com un rajà!

I vinga petons i moixaines: dels pares, dels avis, dels oncles, dels veïns, de la dependenta de la botiga de queviures de la cantonada del costat, del perruquer, que et dóna un present dolç, amb pal per aguantar-lo...

Arriba un moment –ja no recordo prou bé el meu- que tant tractament monàrquic t’enfarfega i comences a sospitar que la realitat que t’envolta és i no és. Finalment, potser per casualitat, potser perquè les sospites t’han portat a la investigació, acabes descobrint la veritat, crua, real, reial:



És el principi del final de l’època de la innocència, del mirall que et mostrava únic. Els pares ja no són el que eren. Comencen a esperar-se grans coses de tu. Terrible responsabilitat quan encara ets un infant; i sense possibilitat d’abdicar; o sí? Bé, però tot això ja és una altra història.

folklore americà (o anglès?)

(No té cap importància, però he de dir que lliurar la meva carta al patge del rei negre ha estat un èxit.)

Buscant per internet, he trobat un costum nord-americà sobre la nit de reis que m'ha semblat ben especial. Us l'explico. Es tracta d'una mare que ha enviat el seu fill a dormir i, mentrestant, ha organitzat un sopar amb amics. Acabat el sopar, la senyora comença a cantar una cançó en què, conscient que el nen difícilment podrà aclucar els ulls en una nit tan especial, especula sobre la possibilitat que tots els regals demanats en la carta als reis li siguin concedits. El nen, com ja es podia preveure, la sent i es mira estupefacte la dida. La bona dona aconsella a l'infant que indiqui a la mare que està al cas. L'amfitriona, tement que el xiulet del nen espatlli la vetllada, alça la veu. Mentrestant, el pare inicia una retirada dissimulada que el portarà a la cambra del fill per tranquil·litzar-lo, per dir-li que no faci cas de la mare. En el fragment que he trobat, no apareix el desenllaç, però possiblement el pare s'encarregarà de transmetre a l'infant que no passa res, que ja sap com les gasta la mare.

És possible que la meva interpretació no sigui dol tot encertada: ja sabeu les meves dificultats amb l'anglès, sobretot amb la modalitat americana; però estic gairebé segur que la història és més o menys com us l'explico. I si no, mireu el vídeo.

reis

I arriba la segona tongada de presents misteriosos que omplirà els cors dels més menuts i dels grans d’alegries innocents i també les guardioles o la cartera de tots d’estalvis que duraran molt o poc segons el moment.

No sé quants de vosaltres rebeu o regaleu diners en aquestes dates i no sé, si el regal en euros fa més feliç aquell qui el rep i aquell qui el dóna que el present tradicional. Fins fa pocs anys, la meva mare i la meva padrina –vivien les dues juntes i ja eren grans- acostumaven a deixar caure per Nadal unes quantes pessetes que em servien per comprar algun caprici que a elles els era difícil d’adquirir. Ja m’anava bé, però no us sabré explicar que en el fons, potser molt en el fons, trobava a faltar aquelles sorpreses absolutament inesperades que algun cop em deixaven del tot perplex, com aquell joc de peces de plata, encara per estrenar i guardat en lloc preferent, que a ma mare, aneu a saber per què, se li va acudir comprar-me, a mi, que no sóc ni he sigut mai bevedor de te.

No intentaré explicar ara per què els diners van substituint els regals tradicionals fins i tot per als més petits. No discutiré els motius pels quals des de la més tendra edat –potser exagero- el regal més ben rebut siguin uns trossos de paper que en si mateixos no serveixen per a res. No entraré en la manca d’imaginació, d’estalvi de temps o d’incomunicació –o del consumisme més salvatge- que fa que els diners siguin un regal triat per uns i més ben rebuts pels altres. L’únic que faré, em sembla que molt d’acord amb els temps que vivim, és reivindicar que per Nadal i per Reis es faci com sempre i que, en tot cas, s’institueixi una festa nova –a principis de primavera?- que és digui el dia de l’euro –entenc que cal buscar-li un nom més atractiu- en què fills, néts, nebots, pares, germans, avis, amics, etc. es regalin diners i que la sorpresa consisteixi simplement a especular quan es rebrà i què es donararà, cosa que en si mateixa ja es presta a omplir moltes hores, abans i després de la data, de càlculs interessats i interessants, sobretot si es tenen en compte els donatius d’anys anteriors i les perspectives dels posteriors.

Bé, deixem-nos d'històries. Jo ja he donat la carta al patge del rei negre (o era el propi rei?) que no tenia gens d'èxit, ignoro per què, cosa que he deduït que afavoriria la rapidesa de l'enviament.

I vosaltres, com ho teniu?