3.1.14

recapitulació sense imaginació


Des les interminables festes de Nadal -hi ha qui s'ha engreixat tres quilos i alguna excepció n'ha perdut un-, m'interessa, o encara m'agrada, el primer pack, el que comprèn els dies 25 i 26 i els immediatament anteriors i posteriors. Els descobriments dels pessebres, institucionals o particulars, amb novetats totals o parcials. Al del Museu de la Mediterrània d'aquest any -tempesta a hores prefixades- se suggeria una activitat que, entre altres coses, consistia a descobrir els caganers distribuïts per la seua geografia; sembla que un dels caganers (caganera) era la marededéu de Montserrat, ideat i distribuït des de la població, i encara que el (la) vaig descobrir, la seua posició feia impossible detectar una hipotètica deposició, cosa que no va impedir que en el llibre de visites on tothom podia apuntar les seues impressions, hi hagués una pàgina sencera escrita per algú que començava expressant la il·lusió amb què s'havia acostat al pessebre i la decepció en veure la insòlita desviació de la marededéu; jo, si hagués portat un boli i hagués vist bé el darrere de la montserratina, hagués firmat a la mateixa pàgina, no per la pèrdua de la il·lusió, sinó per la niciesa de la provocació.

M'agrada, també, assistir al concert de Sant Esteve, i encara m'agradava més quan el feien a l'església, però entenc que s'hagi triat l'auditori recent estrenat. L'endemà vaig escoltar a TV3 el concert del Palau de la Música de Barcelona, que va acabar amb El cant de la senyera, estelades esteses a tots els nivells i eslògans reivindicatius. Ja em va estar bé, encara que hagués preferit més banderes sense estels, però el meu esperit es debatia entre aquest final i l'Imagine que va cloure el concert de Torroella que, esclar, no va sortir a cap televisió; i és que cada cosa té el seu temps, encara que hi hagi qui opini que tots els temps són bons.

També m'agrada fer un vol pels canals de televisió per veure la missa del gall. Aquest any va ser decebedor, ben poca cosa. Al final em vaig estar una estona amb la que es retransmetia des de la Seu; El cant de la Sibil·la, magnífic. És curiós com en els darrers temps s'ha estès aquest apocalíptic drama litúrgic prohibit en el concili de Trento i no fa gaire declarat patrimoni immaterial de la humanitat (al menys el mallorquí). Entenc que tant El cant de la Sibil·la com les nadales o els pessebres han perdut la seua càrrega religiosa entre la majoria de la gent i s'han convertit únicament en elements del folklore popular, en tradicions culturals que, en tot cas, conserven un pòsit religiós genèric i naïf, potser com el dels inicis. Això està bé.

Dels dies de Nadal, també m'agraden les passejades d'abans de sopar -jo continuo sopant, malgrat els dinars. Anar voltant els carrers del poble en la solitud més intensa de tot l'any, amb els sorolls somorts que arriben de darrere la parets -són vius o són morts?-, amb a penes una silueta incerta inidentificable de tant en tant, és una sensació inimaginable els altres dies de l'any.

En fi, Cap d'any també deu tenir la seua gràcia. Aquest 2014, el munt de felicitacions d'any nou que tenien com a motiu la propera consulta, en les quals jo mateix vaig participar a través de WhatsApp enviant i rebent les darreres creacions de la imatgeria popular. Fa anys, però, que el canvi d'any en ple hivern em produeix més fred que calor. Desitjo, i espero, que quan Catalunya sigui independent i sobirana, els anys comencin quan comença la vida a la natura, quan la sang s'escalfa, quan els dies s'allarguen, quan la constel·lació d'Orió és només un record d'un cel sever i, no obstant, acollidor.

Ara tocaria parlar dels Reis, però ja he escrit prou, i, a més, em temo que la meua innocència serà difícil de recuperar i els nens cada cop ho són menys i em queden més llunyans, que els de casa ja han crescut molt i en tenen prou amb algun sobre amb poca sorpresa. Però m'hi esforçaré.



5 comentaris:

Pais secret ha dit...


I jo que sóc bleda de naixement, encara m'emociono sentint l´Imagine...( i veient el concert en diferit)

Ja ho saben que estàs recopilant un arxiu magnífic d' esdeveniments musicals?

Carme ha dit...

Jo doble bleda que l'A. M'emociono amb l'Imagine i tambè amb el cant de la Senyera al concert de Sant Esteve.

Fas moltíntimes i entranyables aquestes reflexions sobre el Nadal.

Bona diada de Reis...

Josep ha dit...

Crec que aquí tots som bledes. Imagine penso que és la cançó més bonica de la història. El Cant de la Sibil·la jo la coneixia per haver-la escoltat per M ª del Mar Bonet a la Catedral de Mallorca, i quan la vaig posar al bloc l'any 2008, molta gent de ses illes m'ho va agrair. I per acabar, a mi també em passa una mica que prefereixo caminar per caminar sense sentit pels carrers del poble que aquests àpats que es fan, a la meva modesta opinió, que són de menjar per menjar. El concert de Sant Esteve amb les estelades (que crec no és una senyera per sempre) senzillament meravellós.
Bona diada de Reis!

fra miquel ha dit...

A mi m'emociona el cant de la senyera...Jo el proposaria com a himne en un futur estat català. Potser més que el dels segadors, que també m'emociona...
Ja ho veus, se t'ha omplert el post de bledes he he :)
Jo la passejada de Nadal i la de cap d'any les faig després de dinar, tot mirant i remirant les paradetes de la Gran Via. I aquells dies no acostumo a sopar :P
Una abraçada

miquel ha dit...

És que Imagine, A., no és qualsevol música.
No sé si és millor que ho sàpiguen o que ho ignorin, encara em demandarien :-)

Les tries sempre són difícils, Carme, de manera que si no cal, no cal fer-les, però el cor o el cap sempre s'inclina cap a una banda o altra, segons les circumstàncies.
Que el reis et siguin generosos.

És veritat, Josep, que tots ens embledem per alguna o altra cosa i aquestes festes encara més, tant si ho confessem com si no.
No sé si Imagine és la cançó més bonica; a vegades depèn més de les pròpies vivències que de les músiques o les lletres que fem nostra una cançó.
ja en quedem pocs de caminadors en questes dates, i mira que va bé per a l'esperit i el cos.
Bona diada de reis, també per a tu, Josep.

És veritat, Miquel, que El cant de la senyera, és emotiu. Jo, en canvi, triaria La santa espina, si no fos que em dirien que les sardanes...
Uf, jo si no és per malaltia, no em perdo cap àpat; una altra cosa és la intensitat dels aliments :-)
Una abraçada