vol erràtic

Deies ahir, A., de la sonoritat d'uns versos; vaig pensar que precisament aquest és un aspecte que m'agrada de la poesia de José Martí, tant en els poemes més senzills com en aquells en què la sonoritat és una opció que necessàriament recorda Rubén Darío, contemporani seu. A més, m'agraden també els versos de Martí que parlen de princeses i palaus i perles i papallones i arbres exòtics..., com ara aquests que copio i que em sembla que, intenció trascendent a part, és una bona opció per reemprendre la setmana amb lleugeresa:

Iba un niño travieso

Cazando mariposas;
Las cazaba el bribón, les daba un beso,
Y después las soltaba entre las rosas.

Por tierra, en un estero,
Estaba un sicomoro;
Le da un rayo de sol, y del madero
Muerto, sale volando un ave de oro.

José Martí: “Dos milagros”


El poema s'inclou a “La Edad de Oro”, una revista per a nens escrita íntegrament per Martí a Nova York de la qual van aparèixer quatre números, de juliol a octubre de 1889.

aquest diumenge, en què el sol es pondrà oficialment...

Llegeixo aquests dies els versos de José Martí i arriba un moment que inevitablement taral·lejo Guantanamera i fins i tot m'atreveixo amb part de la lletra:

Yo soy un hombre sincero

De donde crece la palma,
Y antes de morirme quiero
Echar mis versos del alma.

Guantanamera, amb aires de música popular, està entre les tres o quatre cançons cubanes més famoses de totes les èpoques. El seu origen és incert, jo al menys m'he fet un embolic en voler arribar al principi, fins i tot hi ha qui atribueix l'autoria a Pete Seeger, que va ser un dels qui la va fer popular fora de l'illa. Sigui quin sigui l'origen, totes les versions contenen una part important de la lletra extreta dels Versos sencillos (1891) de José Martí, possiblement un dels homes més estimats pels cubans, no només en el seu vessant d'escriptor sinó també, i molt especialment, de patriota.

Versos sencillos conté quaranta-sis poemes sense títol d'extensió desigual formats majoritàriament per quartetes de temàtica popular i, en la meua opinió, de desigual interès literari, però que, com diu el primer vers del recull, traspuen sinceritat.

Per un moment m'he oblidat que els diumenges no intento més que deixar música. Prescindeixo, doncs, de moment, de Martí i passo als sons, encara que abans vull copiar, de la mateixa manera que he escrit els primers,  els darrers versos del darrer poema del conjunt, que no figuren, crec, en cap versió de Guantanamera:

¡Verso, nos hablan de un Dios

Adonde van los difuntos:
Verso, o nos condenan juntos,
O nos salvamos los dos!