aquest diumenge, en què el sol es pondrà oficialment...

Llegeixo aquests dies els versos de José Martí i arriba un moment que inevitablement taral·lejo Guantanamera i fins i tot m'atreveixo amb part de la lletra:

Yo soy un hombre sincero

De donde crece la palma,
Y antes de morirme quiero
Echar mis versos del alma.

Guantanamera, amb aires de música popular, està entre les tres o quatre cançons cubanes més famoses de totes les èpoques. El seu origen és incert, jo al menys m'he fet un embolic en voler arribar al principi, fins i tot hi ha qui atribueix l'autoria a Pete Seeger, que va ser un dels qui la va fer popular fora de l'illa. Sigui quin sigui l'origen, totes les versions contenen una part important de la lletra extreta dels Versos sencillos (1891) de José Martí, possiblement un dels homes més estimats pels cubans, no només en el seu vessant d'escriptor sinó també, i molt especialment, de patriota.

Versos sencillos conté quaranta-sis poemes sense títol d'extensió desigual formats majoritàriament per quartetes de temàtica popular i, en la meua opinió, de desigual interès literari, però que, com diu el primer vers del recull, traspuen sinceritat.

Per un moment m'he oblidat que els diumenges no intento més que deixar música. Prescindeixo, doncs, de moment, de Martí i passo als sons, encara que abans vull copiar, de la mateixa manera que he escrit els primers,  els darrers versos del darrer poema del conjunt, que no figuren, crec, en cap versió de Guantanamera:

¡Verso, nos hablan de un Dios

Adonde van los difuntos:
Verso, o nos condenan juntos,
O nos salvamos los dos!