Deies ahir, A., de la sonoritat d'uns
versos; vaig pensar que precisament aquest és un aspecte que
m'agrada de la poesia de José Martí, tant en els poemes més
senzills com en aquells en què la sonoritat és una opció que
necessàriament recorda Rubén Darío, contemporani seu. A més,
m'agraden també els versos de Martí que parlen de princeses i
palaus i perles i papallones i arbres exòtics..., com ara aquests
que copio i que em sembla que, intenció trascendent a part, és una
bona opció per reemprendre la setmana amb lleugeresa:
Iba un niño travieso
Las cazaba el bribón, les daba un beso,
Y después las soltaba entre las rosas.
Por tierra, en un estero,
Estaba un sicomoro;
Le da un rayo de sol, y del madero
Muerto, sale volando un ave de oro.
José Martí: “Dos milagros”
El poema s'inclou a “La Edad de Oro”, una revista per a nens escrita íntegrament per Martí a Nova York de la qual van aparèixer quatre números, de juliol a octubre de 1889.
2 comentaris:
Els dos miracles són sonors i visibles, a més , tenen ales i dobles significats.Quins descobriments!
He recuperat la paraula "sicomoro", que feia molt de temps que no llegia.
Roses blanques per tu, Miquel.
Sicomoro... No sé si conec els sicomoros, però m'encanten :-)
Roses blanques per a tu, A.
Publica un comentari a l'entrada