agafem velocitat

Tenia ganes de repassar R.U.R., de Karel Čapek, però em vaig trobar amb la seva novel·la La guerra de les salamandres, publicada en català per Proa l’any 1998. L’obra, de l’any 1936, comença com una història d’aventures que podria recordar el mateix Conrad: Si busca usted en el mapa la islita de Tana Masa, la encontrará exactamente en el Ecuador, un poco al oeste de Sumatra. Pero si pregunta al capitán J. van Toch, a bordo del Kandong Bandoeng, que es esa Tana Mata ante la cual acaba de echar anclas, maldecirá un rato y, después, le dirá que es el agujero más sucio de toda esta zona de los Estrechos... El capità descobreix en aquell indret uns éssers marins semblants a les salamandres, però amb algun tret humanoide, que finalment aconsegueix que es converteixin en eficients pescadors de perles... En fi, una prosa que no es diferencia gaire de la d’altres exemplars del gènere si no és pel sentit de l'humor. A poc a poc, però, Čapek, sempre a través de la ironia com a mètode de distanciament, sovint molt marcadament amb to satíric, va desenvolupant una història que alguns dels seus personatges imaginen com una utopia i que el lector s’adona que s’està convertint en una distopia en què, una vegada més, la confiança en la humanitat és escassa, si no totalment nul·la.

Se m’ha acudit esmentar aquest llibre perquè més enllà del seu interès literari, em sembla sorprenentment actual, no només en els aspectes generals del món que descriu, dels simbolismes que s’hi poden trobar i de la relació amb el seu moment històric, sinó perquè alguns dels fragments podrien correspondre perfectament a fets dels nostres dies, ideològicament i materialment.

Llegint i escoltant els mitjans de comunicació o amb obres com aquesta i els seus precedents, em reafirmo en la convicció que, ara com abans, ningú, digui el que digui, sap (políticament, econòmicament, socialment, moralment...) cap on va el món ( i a alguns els importa poc). Potser la diferència respecte un passat indeterminat i no gaire llunyà és que ara va molt més de pressa.

P S: M’ha estat més fàcil trobar una versió en castellà que en català de La guerra de les salamandres, d’aquí el petit fragment de la novel·la en la primera llengua.

descatalogats i clàssics

Porto massa dies a casa, només amb petites sortides pels matins per anar a comprar alguna cosa de menja i el diari i el passeig de les tardes que algunes tardes em porta a les llibreries més properes: La Casa del Llibre, La Central i Proa. Un petit triangle escalé i un altre de més gran de tornada a casa.

Demano llibres descatalogats que fa quatre dies que es van publicar, com els de Salvador Vázquez de Parga sobre novel·la policíaca; R.U.R., de Karel Capec, que vaig llegir fa molt temps i que hauria de tenir, però no trobo (sembla que l’única edició que circula és la del Círculo de Lectores); em ve de gust rellegir Poe, però tampoc sé on el tinc, potser al sud, així que me’l torno a comprar; no el busco, perquè no el conec, però em cau a les mans, i no em resisteixo, el pamflet de Julien Gracq titulat en espanyol La literatura como bluff que ha publicat aquest any Nortesur. No sé si la gent llegeix Gracq, mort ara fa dos anys, quan en tenia 97; als blocs ningú no en parla i a la Wiquipèdia, la nostra, no té entrada. M’han vingut ganes de copiar algun paràgraf de l’obra esmentada, però em surten tantes cites: sobre el gust per la literatura, la literatura immenjable i la seva mediatització, la impossibilitat de conèixer de primera mà, la funció dels crítics, el negoci dels llibres..., que no sé què triar i, a més, menys de 100 pàgines es llegeixen en un buf, així que si algú està interessat a comprovar com el que es va publicar per primera vegada l’any 50 encara continua vigent només cal que s’hi posi; en tot cas, aquí i aquí teniu algunes reaccions.

No sé quan vaig llegir Poe per primera vegada. Tenia un record vague d’alguns arguments, algunes sensacions primàries, una idea d’estil i sensibilitat que em portava a Lovecraft o a Baudelaire. M’ho passo bé en aquesta relectura, tot i que de vegades em cansa el ritme i d’altres vegades em sembla imprescindible; encara que alguns contes em deixen indiferent, d’altres m’atrauen i m’enganxen. No recordava en absolut, potser perquè jo en aquell temps no llegia Llull, que un dels seus contes, Eleonora, l’encapçalava una cita del mestre:

Sub conservatione formae specificae salva ànima
Ramon Llull

Vinc d’una raça assenyalada pel vigor de la seva fantasia i l’ardència de les seves passions. Els homes m’han dit foll; però encara no és resolta la qüestió, si la follia és o no és la més elevada intel·ligència...

Talment la descripció de Ramon lo foll. Poe llegia Llull!? Els folls, els maldits, s’han tornat clàssics.