descatalogats i clàssics

Porto massa dies a casa, només amb petites sortides pels matins per anar a comprar alguna cosa de menja i el diari i el passeig de les tardes que algunes tardes em porta a les llibreries més properes: La Casa del Llibre, La Central i Proa. Un petit triangle escalé i un altre de més gran de tornada a casa.

Demano llibres descatalogats que fa quatre dies que es van publicar, com els de Salvador Vázquez de Parga sobre novel·la policíaca; R.U.R., de Karel Capec, que vaig llegir fa molt temps i que hauria de tenir, però no trobo (sembla que l’única edició que circula és la del Círculo de Lectores); em ve de gust rellegir Poe, però tampoc sé on el tinc, potser al sud, així que me’l torno a comprar; no el busco, perquè no el conec, però em cau a les mans, i no em resisteixo, el pamflet de Julien Gracq titulat en espanyol La literatura como bluff que ha publicat aquest any Nortesur. No sé si la gent llegeix Gracq, mort ara fa dos anys, quan en tenia 97; als blocs ningú no en parla i a la Wiquipèdia, la nostra, no té entrada. M’han vingut ganes de copiar algun paràgraf de l’obra esmentada, però em surten tantes cites: sobre el gust per la literatura, la literatura immenjable i la seva mediatització, la impossibilitat de conèixer de primera mà, la funció dels crítics, el negoci dels llibres..., que no sé què triar i, a més, menys de 100 pàgines es llegeixen en un buf, així que si algú està interessat a comprovar com el que es va publicar per primera vegada l’any 50 encara continua vigent només cal que s’hi posi; en tot cas, aquí i aquí teniu algunes reaccions.

No sé quan vaig llegir Poe per primera vegada. Tenia un record vague d’alguns arguments, algunes sensacions primàries, una idea d’estil i sensibilitat que em portava a Lovecraft o a Baudelaire. M’ho passo bé en aquesta relectura, tot i que de vegades em cansa el ritme i d’altres vegades em sembla imprescindible; encara que alguns contes em deixen indiferent, d’altres m’atrauen i m’enganxen. No recordava en absolut, potser perquè jo en aquell temps no llegia Llull, que un dels seus contes, Eleonora, l’encapçalava una cita del mestre:

Sub conservatione formae specificae salva ànima
Ramon Llull

Vinc d’una raça assenyalada pel vigor de la seva fantasia i l’ardència de les seves passions. Els homes m’han dit foll; però encara no és resolta la qüestió, si la follia és o no és la més elevada intel·ligència...

Talment la descripció de Ramon lo foll. Poe llegia Llull!? Els folls, els maldits, s’han tornat clàssics.