Negat com sóc per a qualsevol tipus de música, a vegades
m'obsessiono amb una melodia que m'arriba de no sé on , a vegades
sí, i la taral·larejo o la xiulo incansablement, sempre en to
menor, fins que m'autoimposo o em suggereixen el silenci. A vegades
busco la música i l'escolto una vegada i una altra sense acabar de
decidir-me per una de les versions; tant és, sóc un ignorant.
En aquests cas la música em va arribar a través de la pel·lícula
i he pensat que fa de bon escoltar en divendres, o encara més els
altres dies de la setmana, que els divendres no necessiten gaire
música.
Quant a la darrera versió (em falta molta informació), o me'n vaig
a València o escric a l'alcalde Trias per veure si ens alegra una mica els mercats, que alguns ho necessiten.
Llegeixo un fragment del llibre de la Su i de la Montserrat a “Google llibres” . Com és que es poden trobar textos tan extensos d’una obra acabada de publicar? És una bona publicitat o ja és un material suficient per als tastaolletes interessats però mandrosos o diletants? Cal parlar de l’assumpte dels drets d’autor, que darrerament ha ressorgit amb força i amb enfrontaments verbals que amenacen d’anar als jutjats?
La lectura el post de la Su i del fragment em porta a una entrevista amb en Calders feta per l’Espinàs. Sempre m’ha semblat que el principal mèrit de l’Espinàs en aquell espai fou la seva tria dels entrevistats i la capacitat dels entrevistats per respondre malgrat les interferències i el to –no s’hi pot fer res- de l’entrevistador. Afortunadament, Calders era loquaç i amb una memòria prodigiosa.
En acabar de veure el vídeo, vaig continuar amb un altre vídeo que en algun moment del visionat del'entrevista em va semblar que podria relacionar amb Calders, però quan m’hi vaig trobar, les meves connexions mentals entre els dos havien desaparegut. Què se m’havia acudit? Què volia dir? Què tenen a veure l’entrevista i aquest fragment d’una de les meves pel·lícules preferides? Ni idea. No us passa que de vegades heu vist la llum i qualsevol distracció us torna a les fosques? Quin patir! De tota manera, deixo les imatges per si a algú se li acut com havia pensat relacionar els dos vídeos.
En canvi, tinc clars els lligams entre el final d’Scoop i l’entrevista o, més ben dit el propi Calders. Com que la cosa és tan òbvia, imagino que no cal que la desenvolupi.
Estic gairebé convençut que el “Verdi” que va escriure Espriu poc abans de morir es referia al cinema del carrer del mateix nom i no a la sèrie que aquelles setmanes es podia veure a la televisió. Fet i fet, tampoc no crec que importi gaire i admeto que em contradiguin sempre que em presentin alguna prova i, si no, també.
El cert és que l’altre dia buscant una versió de “Va pensiero” que fos digna, vaig trobar filmacions d’altres representacions de Verdi, algunes que em van semblar molt interessants, fins i tot sensacionals i d’altres més aviat penoses. De tota manera, tot el que jo pugui dir en l’aspecte musical, i molt especialment operístic, és no només discutible, sinó que pot ratllar el sacrilegi. Que m’agradi Verdi és, a més, una circumstància de la qual sóc l’únic culpable.
El que volia dir i mostrar és que vaig trobar un petit fragment de “La Traviata” que em va semblar deliciós, i ara no em refereixo a la música tan coneguda ni a les veus sinó a la posada en escena; encara que trobo que la caracterització de les lioneses no està prou aconseguida: el seu farcit té més aparença de mostassa que de crema. Entenc, però, que potser aquest aspecte és una qüestió de llums i no de la realitat in situ. Mentre anava mirant el vídeo em preguntava si el muntatge era un bon sistema d’apropar la música clàssica, l’òpera o Verdi als petits, i també als grans, per què no?
Un altre vídeo –rendibilitzo el meu temps a YouTube- , aquest cop més llarg en què, si teniu la paciència d’anar mirant, ja em direu que us sembla el ballet i si el meu gust estètic està completament atrofiat i el vestuari dels ballarins és... què és aquest deliri?
I per acabar i si encara sou aquí –no em feu responsable d’aquesta part del llibret- una altra curiositat animada a “Rigoletto”.
P.S. Observo que el cap de setmana tenia 40 seguidors oficials del bloc i avui, tot i que se n’ha afegit un, he passat a 38, i això abans de publicar aquest post. Ai!
Sagitari és signe qui ha la complexió del foc, e és comú, diürnal, masculí, e la sua planeta és Júpiter, e ha dels cors de l’home les cuixes, e ha la regió d’Índia, e és enginyós e artec.
Ramon Llull. Tractat d’astronomia.
