no va ser la cançó de l'estiu, però aquí queda

Durant els anys que vaig viure al pis de dalt del de la Lina, mai no la vaig sentir cantar, únicament m'arribaven les escales musicals, interminables, dels alumnes. Mai no vam parlar de música i amb prou feines sabia res de la seua carrera. Va ser molt tard quan vaig conèixer una mica els seus anys de soprano, quan vaig escoltar i comprar algunes gravacions que escolto poc, de tant en tant.

Com gairebé tots els cantants d'òpera, la Lina va fer algunes incursions en el món de la música lleugera. Una de les interpretacions més curioses que li conec és "Les velles places de Barcelona". Dic curioses en el sentit que m'agradaria saber que la va portar a enregistrar la cançó.

"Les velles places de Barcelona" va ser presentada en el primer Festival de la Canción Mediterranea, l'any 1959 (abans, el mateix estiu, havia nascut el Festival Español de la Canción de Benidorm, tots dos deutors del Festival de Sanremo, iniciat l'any 51). El primer premi del festival se'l va endur la cançó “Binario”, escrita, musicada i interpretada per Claudio Villa (també interpretada per Nilla Pizzi); Mary Santpere i Lolita Garrido van guanyar el tercer premi amb “Mare nostrum”, més coneguda com Ola, ola, ola ( no vengas sola). "Les velles places de Barcelona", interpretada per Rosita Ferrer i Juan Barberà va quedar en vuitè lloc.

La qüestió és que l'única gravació que es conserva d'aquesta cançó -no sé si n'hi va haver altres- és de Lina Richarte. Què la devia fer decidir a interpretar aquesta cançó? Potser el fet que fos en català i, també, la temàtica? Com sonava la cançó en la veu dels seus intèrprets originals? La vida és plena de misteris que mai no sabré. Si hagués conegut la cançó en el moment que vaig conèixer la Lina, li hauria fet tot de preguntes. No sé si m'hagués respost, mai no vam parlar de la seua vida artística, ignoro si per modèstia seua o desconeixement meu.

Que vella sembla ja aquesta cançó de només cinc places velles! Potser ja era vella quan va nàixer, i, tot i així, té una bellesa malenconiosa.







P. S.:

Nit de Sant Joan, Sagarra, nosaltres i, sobretot, la Lina

L'any 1981 vaig pensar que ja tenia l'edat de deixar les incerteses del meu nomadisme laboral, i algunes altres coses, i mirar d'establir una certa seguretat i continuïtat econòmica. Si la decisió fou bona o dolenta, no ho sabria dir, perquè no es pot jutjar a partir de realitats imaginades que no han existit.

Tal dia com avui de l'any 1981, després de sopar, la Joana teclejava en una Olivetti Lettera 32 la meua programació de Batxillerat i COU que havia de presentar a les oposicions d'aquell any. El temps se'ns escapava. No recordo quin hora devia ser quan vam decidir fer una pausa de dictat i teclejat per baixar una estona fins a la cruïlla del carrer Diputació amb Bailén, el lloc on tradicionalment es feia la foguera la nit de Sant Joan, a esbargir-nos ...

Em van venir aquests fets llunyans a la memòria fa uns mesos, en trobar un disc en aquest bloc on hi havia dues cançons interpretades per Lina Richarte. Segurament molt poca gent deu recordar la Lina, una soprano coneguda i valorada en el seu moment i que a mi i als altres estadants del número 320 del carrer Diputació ens va acompanyar durant un temps. Quan vaig anar a viure al pis amb altres estudiants-treballadors, vaig descobrir que just al pis de sota hi havia algú que tocava el piano i cantava. Qui cantava no solia ser la Lina, sinó els seus alumnes que, sobretot , recorrien endavant i enrere la escala musical amb més o menys fortuna, i la Lina s'encarregava de corregir, i tornem-hi. La monotonia del cant a vegades es feia carregosa, però quan ets jove tot es fa suportable i fins i tot divertit, de manera que alguns de nosaltres de tant en tant imitàvem l'escala, formant duets improvisats entre els pisos. La Lina, excessivament generosa, alguna vegada m'havia dit que jo tenia una veu potent i amb possibilitats; una mentida que li agraeixo i que mai no vaig aprofitar per intentar veure fins on podia arribar amb les meus cordes vocals.

La Lina vivia en aquella època amb la seua mare, i els seus veïns del pis superior a penes sabíem res de la seua carrera musical, simplement era una de les veïnes, de les poques amb qui teníem contacte i que, sempre propera i amable, ens agradava. Segurament entenia la vida una mica bohèmia que portàvem en aquella època i penso que la divertia i potser, fins i tot, li feia venir una mica de nostàlgia. La Lina, quan la Joana i jo ens vam casar en una certa intimitat, ens va regalar un gerro de cristall que encara, ara que ja no salto fogueres, omplim alguna vegada de roses roges.

Quin plaer tornar a sentir la seua veu encara que el temps hi hagi volgut afegir distància!


En la nit de Sant Joan
el carrer bull d'alegria,
les fogueres van pujant.
Amb quin goig les saltaria!
Riu la boca de l'infant
i el teu ull se t'encenia,
cara el cel espurnejant
quantes coses et diria.
Roig de flama dins la nit
fa vermell el pensament,
la rojor ens arriba al pit ,
i el cor salta i riu i xiscla al vent.
Dolç moment ple d'esperit,
tan roent i tan lluent,
somniar d'aquesta nit,
ai si duressis eternament.

Josep Maria de Sagarra