Durant els anys que vaig viure al pis
de dalt del de la Lina, mai no la vaig sentir cantar, únicament
m'arribaven les escales musicals, interminables, dels alumnes. Mai no
vam parlar de música i amb prou feines sabia res de la seua carrera.
Va ser molt tard quan vaig conèixer una mica els seus anys de
soprano, quan vaig escoltar i comprar algunes gravacions que escolto
poc, de tant en tant.
Com gairebé tots els cantants d'òpera,
la Lina va fer algunes incursions en el món de la música lleugera.
Una de les interpretacions més curioses que li conec és "Les velles
places de Barcelona". Dic curioses en el sentit que m'agradaria saber
que la va portar a enregistrar la cançó.
"Les velles places de Barcelona" va ser presentada en el primer Festival de la Canción Mediterranea, l'any 1959 (abans, el mateix estiu, havia nascut el Festival Español de la Canción de Benidorm, tots dos deutors del Festival de Sanremo, iniciat l'any 51). El primer premi del festival se'l va endur la cançó “Binario”, escrita, musicada i interpretada per Claudio Villa (també interpretada per Nilla Pizzi); Mary Santpere i Lolita Garrido van guanyar el tercer premi amb “Mare nostrum”, més coneguda com Ola, ola, ola ( no vengas sola). "Les velles places de Barcelona", interpretada per Rosita Ferrer i Juan Barberà va quedar en vuitè lloc.
La qüestió és que l'única gravació que es conserva d'aquesta cançó -no sé si n'hi va haver altres- és de Lina Richarte. Què la devia fer decidir a interpretar aquesta cançó? Potser el fet que fos en català i, també, la temàtica? Com sonava la cançó en la veu dels seus intèrprets originals? La vida és plena de misteris que mai no sabré. Si hagués conegut la cançó en el moment que vaig conèixer la Lina, li hauria fet tot de preguntes. No sé si m'hagués respost, mai no vam parlar de la seua vida artística, ignoro si per modèstia seua o desconeixement meu.
Que vella sembla ja aquesta cançó de només cinc places velles! Potser ja era vella quan va nàixer, i, tot i així, té una bellesa malenconiosa.
P. S.:
3 comentaris:
Quin post més emotiu t'ha quedat :$
No la coneixia la Lina, ni la cançó. La Mary sí, quin tros de dona tan entranyable, era com de la familia! Recordo quan venia per la festa major.
Aquesta cançó de l´ola, ola ...quant de temps, ni me´n recordava.
Inevitable, pons :-)
A, la ola pertany a les cançons oblidades que només casualment es recuperen. En canvi, la veu de la Lina ... en fi, qui sap...
Uf, la Mary, jo també la recordo del poble, i d'haver sopat al seu costat.
Publica un comentari a l'entrada