Se m'acut, així, sobtadament, que hi
ha tres dies en el calendari que poden produir sentiments i
percepcions completament oposades, depenent de les persones i del
moment de la seua vida: Sant Joan, Nadal i Cap d'Any. No cal que
digui res més ni al·ludeixi els indiferents.
Aquesta nit, mentre la foguera de la
Sagrada Família - Sant Joan és fi i és principi- feia el seu
cicle, mirava grans i petits. Quanta tendresa en aquests petits -ells
i elles-, espantadissos o temeraris! Foc vell i foc nou, cremadissa,
recomençament, ni que fos durant el temps que triga la fusta inútil
a desaparèixer. Absència en la mirada per un moment, com en la de
l'Ada, amb el fill en braços, endormiscat, cansat, el company a la
vora, just abans que comencés la música. En tornar cap a casa, he
pensat en l'avi de la cua d'aquest matí menjant la coca a casa, a
fora els petards i els focs, potser també a dins espetecs suaus,
harmònics, gairebé inaudibles ja.
Ara, que les cadències del trons
s'allarguen i minva la seua intensitat busco en el llibre algun poema
que confirmi el que dic. No en trobo cap, però, no sé per què,
aquest ja em va bé, arribo al final:
Mira, noia, mira -ara que l'any
arriba fins al final de la xarranca-,com n'és de prim, al terra, el traç de guix.
Que la seua llum blanca se t'allargui feliç,
davant l'escomesa o la tisorada dels dies,
fins que sàpigues arribada l'hora de rendir-te.
Llavors veuràs a l'altre costat de la música
una noia que mira una mar immensa
i les onades que, a mi, m'arriben
massa gastades i brutes al fons de la pupil·la.
Francesc Parcerisas: “La noia que
mira” (fragment), a Seixanta-un poemes.
Encara algun tro que trenca la nit
calma. Es tanca una finestra, o potser s'obre. Aviat serà dia.
