Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Joan. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Joan. Mostrar tots els missatges

24.6.15

entre la nit i el dia


Se m'acut, així, sobtadament, que hi ha tres dies en el calendari que poden produir sentiments i percepcions completament oposades, depenent de les persones i del moment de la seua vida: Sant Joan, Nadal i Cap d'Any. No cal que digui res més ni al·ludeixi els indiferents.

Aquesta nit, mentre la foguera de la Sagrada Família - Sant Joan és fi i és principi- feia el seu cicle, mirava grans i petits. Quanta tendresa en aquests petits -ells i elles-, espantadissos o temeraris! Foc vell i foc nou, cremadissa, recomençament, ni que fos durant el temps que triga la fusta inútil a desaparèixer. Absència en la mirada per un moment, com en la de l'Ada, amb el fill en braços, endormiscat, cansat, el company a la vora, just abans que comencés la música. En tornar cap a casa, he pensat en l'avi de la cua d'aquest matí menjant la coca a casa, a fora els petards i els focs, potser també a dins espetecs suaus, harmònics, gairebé inaudibles ja.

Ara, que les cadències del trons s'allarguen i minva la seua intensitat busco en el llibre algun poema que confirmi el que dic. No en trobo cap, però, no sé per què, aquest ja em va bé, arribo al final:

Mira, noia, mira -ara que l'any
arriba fins al final de la xarranca-,
com n'és de prim, al terra, el traç de guix.
Que la seua llum blanca se t'allargui feliç,
davant l'escomesa o la tisorada dels dies,
fins que sàpigues arribada l'hora de rendir-te.
Llavors veuràs a l'altre costat de la música
una noia que mira una mar immensa
i les onades que, a mi, m'arriben
massa gastades i brutes al fons de la pupil·la.

Francesc Parcerisas: “La noia que mira” (fragment), a Seixanta-un poemes.

Encara algun tro que trenca la nit calma. Es tanca una finestra, o potser s'obre. Aviat serà dia.
 

 

24.6.14

Sant Joan, amb ritme circadià


Coves gran delit:
el de saltar foc.

Víctor Obiols: “Ara t'ho dic”, dins D'un juny dur, Labreu edicions, 2014.


Sonen encara petards i s'enlairen els darrers coets humils en el meu trosset de l'Eixample que toca Gràcia. Revetlla, focs, ball, coca, xampany, gent nova i vella... neòfits, convençuts i escèptics i el record més intens, el de les fogueres que se salten. Delit impossible ara i aquí, perquè, encara que l'alçada de les flames no tingui importància -el salt és un instant de màgia-, el diàmetre dels focs és excessiu... En fi.

Segueixo la tradició del bloc de compartir uns versos aquesta nit de Sant Joan. Avui, d'un llibre encara nou, amb pròleg de Pere Gimferrer. Trenta poemes, un per cada dia de juny, més un de regal. Potser els qui no coneixen Víctor Obiols per aquest nom, el recorden com Víctor Bocanegra, músic i cantant. Qui sap si escoltar-lo i llegir-lo aviat serà moda.


Defensat de tot de fulles de tall,
i quan menys t'ho esperes,
embadalit d'una pampa groga que ha caigut,
d'un llom de llibre expectant,
ple de promesa futura, en present de dogal...
fixes ulls i no ho vols veure:
cau l'espasa amb què no comptaves.
La fresca contínua ració de consuetud.
Hi ha redreça sota les voltes?
Cantonada. Racó. Raó de ser de l'angle.
Viscut de fora, trenques el cantó,
tallant, agut, punxent de canícula.
Per dins, el viu, fitant la pols,
amagant sota sostre un cap que vola,
que rebull, que batega sol.


I hi ha la vigília, la tombarella circadiana,
entabanada la vida en calendaris necessaris,
gairebé sistemàtica trasmudança
de soles domiciliaris, traüts i paperassa del tafur...
De somni, tintinabulars porcions,
prolongacions d'allò vist en revers,
així el vers rebut, no pas donat. Viscut.
En brut. Retall de l'ombra que t'habita,
la dita en mínima peroració
insomne, afuada d'energia astuta
-conclusió-
de passar per on no borda cap perill.

Dia 24 de sant-joan-decapitat



25.6.13

flames


Parlar de la revetlla quan ja s'han apagat els focs i s'han menjat les coques -i ja comença a minvar la primera lluna plena de l'estiu... i el dia s'escurça- deu portar mala sort. Sant Joan és, potser més que cap, un dia de promeses, de nostàlgies i de renovacions, de foc que crema el vell -cendres que s'enlairen- i purifica el nou -flames que naixen-, de màgia del moment. Sant Joan és l'anunci secret del que vindrà i confirmació del que és. Sant Joan és l'esclat de la pólvora que se'n burla de tot i que diu que tot és possible...

Sant Joan de revetlles a casa i de focs -controlats- al carrer. Sant Joan dels vells i dels nens. Sant Joan... Jo tampoc no en parlaré avui de la nit de Sant Joan, ni sobre senyeres i fogueres, però:



23.6.13

revetlla

VETLLA, REVETLLA

                 a Jaume Llongueres


Sant Joan
                   noça i bateig de sang!
Les noies riuen amb llur galant.

Quina vesprada
festa pel cor:
cada abraçada deixarà enyor,
cada besada un infant nou.

Pluja de ruda sobre els pitralls,
qui diu l'amada,
qui diu l'amant.

El càntir s'ompli
d'aigua i anís,
que es vessi tota
                          sines endins.

No hi haurà festa si el foc no és alt,
si molt no es besa
i l'amor es plany.

A la fontada vinguen cançons
la matinada veurem el sol:

haurem menjada coca amb llardons.


Joan Salvat-Papasseit, a  La gesta dels estels


Potser, si no hi ha núvols, veuré la lluna plena i els focs, de lluny.
Una mica de coca, sense llardons, amb taronja amargant, no gaire, i la crema cremada.
Potser m'agradaria retrobar el gust de l'aigua amb un rajolí d'anís, encara que fos sense el càntir... i escoltar una cançó:



De tota la resta, ara, no sabria què dir, que la nit és curta i aviat surt el sol.

23.6.12

Nit de Sant Joan, Sagarra, nosaltres i, sobretot, la Lina

L'any 1981 vaig pensar que ja tenia l'edat de deixar les incerteses del meu nomadisme laboral, i algunes altres coses, i mirar d'establir una certa seguretat i continuïtat econòmica. Si la decisió fou bona o dolenta, no ho sabria dir, perquè no es pot jutjar a partir de realitats imaginades que no han existit.

Tal dia com avui de l'any 1981, després de sopar, la Joana teclejava en una Olivetti Lettera 32 la meua programació de Batxillerat i COU que havia de presentar a les oposicions d'aquell any. El temps se'ns escapava. No recordo quin hora devia ser quan vam decidir fer una pausa de dictat i teclejat per baixar una estona fins a la cruïlla del carrer Diputació amb Bailén, el lloc on tradicionalment es feia la foguera la nit de Sant Joan, a esbargir-nos ...

Em van venir aquests fets llunyans a la memòria fa uns mesos, en trobar un disc en aquest bloc on hi havia dues cançons interpretades per Lina Richarte. Segurament molt poca gent deu recordar la Lina, una soprano coneguda i valorada en el seu moment i que a mi i als altres estadants del número 320 del carrer Diputació ens va acompanyar durant un temps. Quan vaig anar a viure al pis amb altres estudiants-treballadors, vaig descobrir que just al pis de sota hi havia algú que tocava el piano i cantava. Qui cantava no solia ser la Lina, sinó els seus alumnes que, sobretot , recorrien endavant i enrere la escala musical amb més o menys fortuna, i la Lina s'encarregava de corregir, i tornem-hi. La monotonia del cant a vegades es feia carregosa, però quan ets jove tot es fa suportable i fins i tot divertit, de manera que alguns de nosaltres de tant en tant imitàvem l'escala, formant duets improvisats entre els pisos. La Lina, excessivament generosa, alguna vegada m'havia dit que jo tenia una veu potent i amb possibilitats; una mentida que li agraeixo i que mai no vaig aprofitar per intentar veure fins on podia arribar amb les meus cordes vocals.

La Lina vivia en aquella època amb la seua mare, i els seus veïns del pis superior a penes sabíem res de la seua carrera musical, simplement era una de les veïnes, de les poques amb qui teníem contacte i que, sempre propera i amable, ens agradava. Segurament entenia la vida una mica bohèmia que portàvem en aquella època i penso que la divertia i potser, fins i tot, li feia venir una mica de nostàlgia. La Lina, quan la Joana i jo ens vam casar en una certa intimitat, ens va regalar un gerro de cristall que encara, ara que ja no salto fogueres, omplim alguna vegada de roses roges.

Quin plaer tornar a sentir la seua veu encara que el temps hi hagi volgut afegir distància!


En la nit de Sant Joan
el carrer bull d'alegria,
les fogueres van pujant.
Amb quin goig les saltaria!
Riu la boca de l'infant
i el teu ull se t'encenia,
cara el cel espurnejant
quantes coses et diria.
Roig de flama dins la nit
fa vermell el pensament,
la rojor ens arriba al pit ,
i el cor salta i riu i xiscla al vent.
Dolç moment ple d'esperit,
tan roent i tan lluent,
somniar d'aquesta nit,
ai si duressis eternament.

Josep Maria de Sagarra

28.6.10

dietari sentimental

23

Hem quedat per sopar a l'Estartit. Hem d'aparcar lluníssim de can Bernat perquè al poble fan focs artificials i hi deu haver anat a parar gent de tota la comarca i de més lluny encara. Després, a la terrassa, competeixen amb el futbol de la pantalla del televisor i amb un fons ambiental de jazz. Quan s'acabin els focs, a la platja encendran una foguera monumental que no saltarà ningú.

A la tarda he escoltat el professor D’Arbó explicant els miracles ancestrals de la diada; bona part del seu material procedeix d'Amades i sembla absolutament fantàstic. No sé a quina edat vaig començar a saltar fogueres ni a quina edat vaig plegar, però estic segur que ni jo ni cap dels companys de focs -on són?- coneixíem cap simbolisme i només pensàvem en la litúrgia d'un culte lliure, sense déus ni sacerdots fora de nosaltres mateixos, que ens mantenia ocupats i excitats des de molts dies abans de la purificació que no sabíem.


24

Terrible tragèdia a Castelldefels. Inútil -i farisaica?- busqueda de culpables.

L'aigua em sembla encara excessivament freda. Passegem entre l'arena i les ones fins arribar on el riu, esplendorós aquest any, s'uneix a la mar. Fosqueja. El temps desapareix. La mar i el cel són un i fins i tot la càmera dubta i es veu incapaç de distingir els seus colors. Desfem el camí; un nen s'acosta corrent i ens assenyala la línia del fil tens de la seva canya perquè no hi topem. La litúrgia i la paciència dels pescadors de canya continua sent un misteri.


25

Anem cap a l'hort. Els sol intensifica l'olor dolç i inconfusible de les figueres de la vora del camí. Feia temps, molt, que no sentia amb tanta força aquest vell olor que per un moment brevíssim em transporta a la infantesa interminable amb vistes a la mar. Als esbarzers, les móres encara verdegen, algunes tot just es formen en l'interior de les flors. Penso en la melmelada que farà aquest estiu en Josep Lluís. Mai no he tastat melmelada de móres: deu ser massa dolça o deu tenir un punt d'amargant? Les litúrgies paganes de l'olfacte i el gust, que es van perdent amb l'edat, són encara les meves preferides. Parlaria del tacte, però...


26

4t Festival del còmic a Torroella. En alguns balcons, finestres i parets han col·locat superherois, herois, heroïnes i protagonistes de diverses èpoques. En reconec uns quants, els anteriors i els contemporanis del meu temps de lector, és a dir, més tebeos que còmics. Dels posteriors, alguns s'han fet més famosos per les pel·lícules que per la versió en paper.

En una de les parades fullejo un exemplar de “Diego Valor”. En tenia força, però suposo que la mare els va fer desaparèixer en una de les seves campanyes de neteja. Ara, tant el text com els dibuixos em semblen molt elementals i sóc incapaç de recordar els motius que em feien seguidor de l'antic culte. Tot i així, penso que potser hagués pogut comprar un número per mirar-me'l més a poc a poc.


27

Diumenge. Fa calor, molta. Enllesteixo serrells. Cap al tard pujo fins a l’estàtua d’Anselm Clavé i torno a baixar.

23.6.09

somni d'una nit de Sant Joan

No és per Nadal ni Cap d’Any ni aniversaris ni festes semblants, que van com van, que se’m repeteix la mateixa nostàlgia. És la nit de Sant Joan quan m’entra una recança dolça i irracional. Cap record recurrent de les revetlles: a la fi, no va començar ni acabar cap amor. Només petits detalls agradables de les nits que volaven i ja era l’alba. Cares, rialles, músiques, coques, places, carrers, cases, converses oblidades... Res de tot això té la intensitat del foc d’aquell carrer i d’aquelles cares que ja no sé si són reals o inventades. La intensitat amb què se’m presenta, com si fos en un somni amb tons pastel, la baixada de la garriga amb llargues fileres d’argilagues seques que passejàvem pel mig del poble, herois del moment, successors d’herois més antics. I mai no en teníem prou. Així tarda rere tarda fins a la nit del foc.

I arribava que s’encenien i espetegaven les branques i pujaven les flames i es dispersaven les espurnes. I era en el moment just, quan el foc era més alt, que calia calcular les distàncies i la força –por i desig- i saltar. I durant un instant, mentre desapareixies embolcallat pel foc, només durant aquell brevíssim moment, s’esdevenia la màgia de perdre la consciència del cos i de la consciència de la pròpia existència, del temps i de l’espai. Oblit i recomençament. Felicitat. Pura nirvana. Les argilagues, però, cremen de pressa..

Després... Després som aquí, desitjos realitzats i oblidats, i altres desitjos. Recança dolça i indescriptible de la màgia perduda, del temps passat.

--------------------------------------------------------------

Per Sant Joan, de Serrat, complementa les meves paraules, les meves sensacions, i al mateix temps se n’aparta. He pujat la cançó al Youtube i potser més endavant l’acabaré cremant.



I que no sigui dit, posats a escoltar música, potser preferireu comparar aquestes dues versions d’una altra visió de Sant Joan:






I una mica de coca farcida, de la Morera, és clar; i un brindis amb cava...