23.6.12

Nit de Sant Joan, Sagarra, nosaltres i, sobretot, la Lina

L'any 1981 vaig pensar que ja tenia l'edat de deixar les incerteses del meu nomadisme laboral, i algunes altres coses, i mirar d'establir una certa seguretat i continuïtat econòmica. Si la decisió fou bona o dolenta, no ho sabria dir, perquè no es pot jutjar a partir de realitats imaginades que no han existit.

Tal dia com avui de l'any 1981, després de sopar, la Joana teclejava en una Olivetti Lettera 32 la meua programació de Batxillerat i COU que havia de presentar a les oposicions d'aquell any. El temps se'ns escapava. No recordo quin hora devia ser quan vam decidir fer una pausa de dictat i teclejat per baixar una estona fins a la cruïlla del carrer Diputació amb Bailén, el lloc on tradicionalment es feia la foguera la nit de Sant Joan, a esbargir-nos ...

Em van venir aquests fets llunyans a la memòria fa uns mesos, en trobar un disc en aquest bloc on hi havia dues cançons interpretades per Lina Richarte. Segurament molt poca gent deu recordar la Lina, una soprano coneguda i valorada en el seu moment i que a mi i als altres estadants del número 320 del carrer Diputació ens va acompanyar durant un temps. Quan vaig anar a viure al pis amb altres estudiants-treballadors, vaig descobrir que just al pis de sota hi havia algú que tocava el piano i cantava. Qui cantava no solia ser la Lina, sinó els seus alumnes que, sobretot , recorrien endavant i enrere la escala musical amb més o menys fortuna, i la Lina s'encarregava de corregir, i tornem-hi. La monotonia del cant a vegades es feia carregosa, però quan ets jove tot es fa suportable i fins i tot divertit, de manera que alguns de nosaltres de tant en tant imitàvem l'escala, formant duets improvisats entre els pisos. La Lina, excessivament generosa, alguna vegada m'havia dit que jo tenia una veu potent i amb possibilitats; una mentida que li agraeixo i que mai no vaig aprofitar per intentar veure fins on podia arribar amb les meus cordes vocals.

La Lina vivia en aquella època amb la seua mare, i els seus veïns del pis superior a penes sabíem res de la seua carrera musical, simplement era una de les veïnes, de les poques amb qui teníem contacte i que, sempre propera i amable, ens agradava. Segurament entenia la vida una mica bohèmia que portàvem en aquella època i penso que la divertia i potser, fins i tot, li feia venir una mica de nostàlgia. La Lina, quan la Joana i jo ens vam casar en una certa intimitat, ens va regalar un gerro de cristall que encara, ara que ja no salto fogueres, omplim alguna vegada de roses roges.

Quin plaer tornar a sentir la seua veu encara que el temps hi hagi volgut afegir distància!


En la nit de Sant Joan
el carrer bull d'alegria,
les fogueres van pujant.
Amb quin goig les saltaria!
Riu la boca de l'infant
i el teu ull se t'encenia,
cara el cel espurnejant
quantes coses et diria.
Roig de flama dins la nit
fa vermell el pensament,
la rojor ens arriba al pit ,
i el cor salta i riu i xiscla al vent.
Dolç moment ple d'esperit,
tan roent i tan lluent,
somniar d'aquesta nit,
ai si duressis eternament.

Josep Maria de Sagarra

4 comentaris:

Carme ha dit...

Molt bona revetlla, amb els teus records i cançons de records!

Júlia ha dit...

M'han fet arribar un d'aquests premis blogaires que de tant en tant corren per aquests verals i m'han dit que recomani blogs, he inclòs el teu a la llista, sense cap compromís, ep.

jaka ha dit...

Quina nit de Sant Joan mes xula !!!

abraçades,

miquel ha dit...

Gràcies, Carme, igualment... i amb noves realitats i cançons :-)

Gràcies, Júlia. Ja ho veus, continuo -no sé si gaire- la cadena.

Jaka, la del 81, devia estar bé, no ho recordo prou, al menys per l'edat. La d'ahir, no va estar malament :-)