Les paraules, més
enllà del que fixen els diccionaris, solen tenir una polisèmia
afegida que, entre altres factors, depèn de les vivències de cada
parlant. Fins i tot paraules que els diccionaris consideren
monosèmiques adquireixen matisos nous, reals o figurats, en àmbits
de cada dia. Nació, país, estat... Recórrer als diccionaris és
una mera aproximació al referent de cadascú. Catalunya? Sembla que
no té possibilitats de controvèrsia, però ho podríem discutir.
Catalans? Encara més discutible. Llengua catalana? No hi ha persona
més cega que la que tanca els ulls i més enlluernada que la que tot
ho veu clar.
Viciats com estem per la nostra immediatesa i pel temps que ens mena a les certeses, a vegades és bo examinar al nostre interior a través de les mirades exteriors. Que diàfan, senzill, i al mateix temps condensat i complex, és el que diu Mactar Thiam Fell, com si fos un verset del Llibre d'amic e amat de Ramon Llull que ens invita a reflexionar, com a mínim, durant una jornada sencera.
(Aquí tota la resta,
que no és bo centrar-se en un sol mot i oblidar el conjunt, també
amb les contradiccions que té.)
