elemental

No sé quants grups de treball, comissions i particulars estan pensant i treballant en el paper, oficialitat inclosa, de la llengua catalana en un (el) futur Estat català. Aquí en tenim un exemple i aquí un altre. Me'ls llegeixo i em sembla molt bé que es pensi en el futur institucional; encara que Catalunya (no tant els Països Catalans) pot ser un estat pròsper o misèrrim sense que la llengua catalana tingui cap pes específic important. Ho crec així.

Deixo estar la política i l'economia i em centro en tot el que queda, si és que hi ha alguna cosa més enllà d'aquestes dues realitats, i m'és impossible concebre Catalunya (cal repetir que a vegades confonc Catalunya amb Països Catalans) com a país, com a nació, sense la llengua catalana com a eix fonamental. En una simplificació que a mi no ho sembla, diré que a part de la llengua a l'escola, de les gramàtiques, dels diccionaris, de la literatura..., és l'ús parlat de la llengua el que em permet considerar-me part de la nació catalana, saber quines són les fronteres del país. No són els focs de sant Joan, ni la cobla, ni els castellers, ni l'escudella, ni tantes altres coses les que em permeten saber quin és el meu país, sinó el so de la llengua amb la varietat de pronúncies i de mots que es vulgui.

És possible que hi hagi nacions, països, en què la llengua sigui un element accessori, fins o tot ornamental, aquí no. Aquí la llengua és el tret definitori, constitutiu, fonamental, sense la qual únicament podem tenir un Estat que no ens permetrà saber qui som més enllà de la política o de l'economia. Esclar que molts deuen pensar que el que importar és estar i no ser, o és a l'inrevés?  Quants matisos diferents els d'aquests dos verbs en la totalitat del territori de parla catalana! No hi entraré.

greixar l'eix

Les paraules, més enllà del que fixen els diccionaris, solen tenir una polisèmia afegida que, entre altres factors, depèn de les vivències de cada parlant. Fins i tot paraules que els diccionaris consideren monosèmiques adquireixen matisos nous, reals o figurats, en àmbits de cada dia. Nació, país, estat... Recórrer als diccionaris és una mera aproximació al referent de cadascú. Catalunya? Sembla que no té possibilitats de controvèrsia, però ho podríem discutir. Catalans? Encara més discutible. Llengua catalana? No hi ha persona més cega que la que tanca els ulls i més enlluernada que la que tot ho veu clar.

Viciats com estem per la nostra immediatesa i pel temps que ens mena a les certeses, a vegades és bo examinar al nostre interior a través de les mirades exteriors. Que diàfan, senzill, i al mateix temps condensat i complex, és el que diu Mactar Thiam Fell, com si fos un verset del Llibre d'amic e amat de Ramon Llull que ens invita a reflexionar, com a mínim, durant una jornada sencera.

(Aquí tota la resta, que no és bo centrar-se en un sol mot i oblidar el conjunt, també amb les contradiccions que té.)

més Espriu!

Més que llegir (ni una línia de Pla, cosa insòlita quan sóc al nord!) , parlar o escriure, aquests dies he mirat i escoltat. He tornat a veure i a sentir Espriu responent les preguntes que al 1976, un any després de la mort de Franco, li feia Soler Serrano en aquell magnífic programa que es deia “A fondo”. Cap intermediari, només les paraules dels dos asseguts cara a cara. Cap imatge que distragués l’atenció de la conversa excepte les portades d’alguns llibres. A la televisió d’avui, un programa com aquest, sense interferències, amb aquesta sobrietat, amb aquesta durada, és raríssim.

Encara es poden trobar en alguna llibreria els DVD amb les entrevistes a Espriu, Pla, Rodoreda..., un material que em sembla, si no imprescindible, al menys interessant per acostar-se a aquests escriptors i a la seva obra, sobretot tenint en compte que són converses de maduresa, paraules de qui ha viscut i ha treballat prou per expressar unes reflexions que van més enllà de la improvisació del moment, de la resposta lleugera, de l’autopublicitat gairebé inevitable.

Més avall us deixo un fragment de l’entrevista quaresmal amb Espriu. Paraules pausades, sense concessions, de realitats condensades i suggerents, com als seus poemes i a les seves proses (i el fons de la mort), amb veu suau, monòtona, només algun cop amb un somriure insinuat als llavis i als ulls, com quan parla de les matemàtiques o del concepte de poesia. Reflexions que et porten a preguntar-te la relació de l’ètica amb l’estètica (?). Valoracions d’algun oblidat (també al país), gairebé només el nom: Joaquim Ruyra; potser actualment massa blanc, massa neutre; i d’aquí a la prosa verdagueriana, que encara queda sempre en segon terme, darrere d’una poesia inacabable i a vegades ... no seré jo qui s’atreveixi a dir el que Espriu no diu. I la contundència d’aquestes paraules que avui no diuen diran ni els polítics (deixem els escriptors de banda momentàniament) perquè ells, siguem condescendents, sempre necessiten més paraules: “yo estoy absolutamente dedicado a mi pueblo (brevíssima pausa per emfatitzar) catalán, a mi nación (pausa encara més breu) catalana, a mi lengua i a mi cultura”; i Soler Serrano que al cap d’un moment i subtilment li refà la denominació de nació: “región catalana... audiencia nacional... otra parte del país”. Acabo el fragment amb la pregunta sobre “el problema catalán” que, òbviament, encara es troba en la fase de cerca de resposta satisfactòria, o potser no existeix problema o resposta?



I finalment, encara que no calgui, la pregunta de sempre: Espriu i la seva obra són ja un mite de la iconografia catalana o encara són reals? Per què? Continuarem fent la pregunta i recollint, potser, respostes.

Mentrestant, segur que alguns rieu en llegir la pregunta perquè aquesta mateixa nit heu vist al canal 33 l’espectacle que la “Locomotora negra” va realitzar fa poc i que no sé si encara és viu i si sortirà en CD o en DVD.

(m'hauré de fer amb algun manipulador de vídeo que sigui més efectiu, més d'aficionat avançat; però l'audio funciona, oi?