Sembla que l’arena del desert pot arribar a ser terrible pels ulls dels qui hi viuen i la Fundació fa 5 anys que es dedica a la prevenció i la curació de les malalties oculars. En total, 13. 237 consultes i 1008 intervencions fins l’any passat. I ja tenen un oftalmòleg sahrauí.
Les fotos dels nens poden arribar a ser pertorbadores: dolor, alegria, sempre una espurna de tendresa i d’esperança, en aquesta terra inhòspita però al mateix temps bella, l’única que coneixen. El poema i la foto del post d’ahir pertanyen a l’exposició.
Però deixem aquesta Àfrica, aquest Sàhara colonitzat i abandonat al qual vaig arribar per casualitat i que no ens interessa gaire. Una mica més amunt i a l’altra banda dels passeig entro al Palau Robert, on hi ha l’altra exposició fotogràfica, la que anava a veure: una visió dels anys 60 i principis dels 70 a través de les imatges de Cèsar Malet, un fotògraf pràcticament desconegut per la gent en general, però molt famós en determinats cercles. L’any 70 fa una sèrie de fotografies d’escriptors per al llibre d’entrevistes Infame turba, de Federico Campbell. M’agrada especialment la de l’Anna Maria Moix, la majoria dels altres autors ja els tinc més vistos; a la mateixa paret, un retrat de Teresa Gimpera molt jove, i morena, amb unes celles desconegudes. Una Gimpera de qui estava absolutament enamorat un amic i ens explicava la seva vida, que ell assegurava que coneixia a través d’un cosí més gran, en hores de pati, mentre els altres ximplets de 14 anys s’estimaven més córrer al darrere d’una pilota. En una altra paret, fotos dels anys 60 en un blanc i negre amb molt de contrast. Que traïdora és la memòria, com ho canvia o ho matisa tot. Tercera paret, amb fotos de models; els nus podrien ser actuals. En la quarta paret, moments de jazz: el Jamboree de la plaça Reial. Podria ser qualsevol ciutat americana. De tot això en parla abastament Joan de Sagarra en el seu article del diumenge a “La Vanguardia”. Aprofito per fer una volta per l'exposició sobre Montserrat. No ho sabia que algun Nonell, Picasso... que conec és del monjos.
El dia és gris i ha plovisquejat en alguns moments. Se m’acut acostar-me a l’església de Pompeia, dels caputxins, una mica més amunt, a la Diagonal entre el passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya. Feia molt temps que no la visitava. Fa molts anys m’havia passat algunes hores escolant l’orgue. Entro per la porta del xamfrà i m’acosto al porter, que no sé si és caputxí. Interrompo la seva conversa amb unes senyores sud-americanes per preguntar-li si hi ha previst algun concert. Em diu que l’organista està malalt i dedueixo que en té per temps, potser fins a l’any que ve, i no s’han plantejat substituir-lo, és clar. Entro finalment al temple; em decep: massa modern, massa clar; la memòria m’ha tornat a trair. Observo que molts fidels són americans. Fins i tot els dissabtes a les 8 hi ha una missa llatinoamericana, cosa que no sé que significa exactament.
Encara és aviat, tindré temps de comprar-me una camisa i uns pantalons. La pluja continua suau, intermitent, gairebé un miratge. O no plovia?
