29.3.07

mirades diverses

El passeig em porta a la Pedrera, a l’exposició de l’entresol que té una finalitat desacostumada: mostrar a través de textos i sobretot de les fotografies de Manel Esclusa i Núria Andreu la feina que fa Ulls del Món, fundació presidida per Rafael Ribó, al Sàhara: “ 5 anys de lluita contra la ceguesa evitable al Sàhara”.

Sembla que l’arena del desert pot arribar a ser terrible pels ulls dels qui hi viuen i la Fundació fa 5 anys que es dedica a la prevenció i la curació de les malalties oculars. En total, 13. 237 consultes i 1008 intervencions fins l’any passat. I ja tenen un oftalmòleg sahrauí.

Les fotos dels nens poden arribar a ser pertorbadores: dolor, alegria, sempre una espurna de tendresa i d’esperança, en aquesta terra inhòspita però al mateix temps bella, l’única que coneixen. El poema i la foto del post d’ahir pertanyen a l’exposició.

Però deixem aquesta Àfrica, aquest Sàhara colonitzat i abandonat al qual vaig arribar per casualitat i que no ens interessa gaire. Una mica més amunt i a l’altra banda dels passeig entro al Palau Robert, on hi ha l’altra exposició fotogràfica, la que anava a veure: una visió dels anys 60 i principis dels 70 a través de les imatges de Cèsar Malet, un fotògraf pràcticament desconegut per la gent en general, però molt famós en determinats cercles. L’any 70 fa una sèrie de fotografies d’escriptors per al llibre d’entrevistes Infame turba, de Federico Campbell. M’agrada especialment la de l’Anna Maria Moix, la majoria dels altres autors ja els tinc més vistos; a la mateixa paret, un retrat de Teresa Gimpera molt jove, i morena, amb unes celles desconegudes. Una Gimpera de qui estava absolutament enamorat un amic i ens explicava la seva vida, que ell assegurava que coneixia a través d’un cosí més gran, en hores de pati, mentre els altres ximplets de 14 anys s’estimaven més córrer al darrere d’una pilota. En una altra paret, fotos dels anys 60 en un blanc i negre amb molt de contrast. Que traïdora és la memòria, com ho canvia o ho matisa tot. Tercera paret, amb fotos de models; els nus podrien ser actuals. En la quarta paret, moments de jazz: el Jamboree de la plaça Reial. Podria ser qualsevol ciutat americana. De tot això en parla abastament Joan de Sagarra en el seu article del diumenge a “La Vanguardia”. Aprofito per fer una volta per l'exposició sobre Montserrat. No ho sabia que algun Nonell, Picasso... que conec és del monjos.

El dia és gris i ha plovisquejat en alguns moments. Se m’acut acostar-me a l’església de Pompeia, dels caputxins, una mica més amunt, a la Diagonal entre el passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya. Feia molt temps que no la visitava. Fa molts anys m’havia passat algunes hores escolant l’orgue. Entro per la porta del xamfrà i m’acosto al porter, que no sé si és caputxí. Interrompo la seva conversa amb unes senyores sud-americanes per preguntar-li si hi ha previst algun concert. Em diu que l’organista està malalt i dedueixo que en té per temps, potser fins a l’any que ve, i no s’han plantejat substituir-lo, és clar. Entro finalment al temple; em decep: massa modern, massa clar; la memòria m’ha tornat a trair. Observo que molts fidels són americans. Fins i tot els dissabtes a les 8 hi ha una missa llatinoamericana, cosa que no sé que significa exactament.


Encara és aviat, tindré temps de comprar-me una camisa i uns pantalons. La pluja continua suau, intermitent, gairebé un miratge. O no plovia?

8 comentaris:

Júlia ha dit...

La memòria és, evidentment, molt traïdora, sempre que veig fotografies dels seixanta i setanta, malgrat els Jamboree i altres espais, em sobta el pobres que érem.

El museu de Montserrat és magnífic, malauradament, encara, molt poc conegut, encara que l'han estat promocionant bé. La joia és un Caravaggio que van autentificar del tot no fa massa anys. Però jo em quedo amb molta pintura catalana del dinou, que, crec, no valorem com cal, començant pels realistes, que van fer furor al seu temps. Com el 'meu' poblesequí, Simó Gómez.

Arare ha dit...

Sobre això de la sorra del desert, imagina't, si quan hi anem de turistes ens agafen les al·lèrgies, com deuen estar els que hi viuen tot l'any (o potser es podria pensar que estan immunitzats, no sé)

Explica'ns algun concert d'orgue al què hagis assistit. Jo recordo el meu millor concert d'orgue a Carrión de los Condes- ho explico al meu camí de Santiago- quan un dels companys de "viatge" es va posar a tocar per sis o set persones que erem en aquell moment. Mai m'havia sonat Bach tan íntim...

I ja que hi som posats... com són, els pantalons i la camisa? eh? eh?

Xurri ha dit...

Estan molt bé aquestes iniciatives tan concretes d'ajut: són les més efectives, i realment assoleixen resultats - no es dispersen gaire i els diners van ben bé al que estan destinats. Fan molt bona feina, la veritat.

Dimarts vaig fer una passejadeta des de casa fins Les Corts, tot sentint música, i vaig passar davant els caputxins - ignorava el nom de l'esglesia. Mai se m'ha acudit entrar-hi, que les esglèsies em fan cert iuiu. Per fortuna per la meva economia, les botigues ja eren tancades.

I per últim, no hi ha un parell de Mirs fantàstics a Montserrat?

pere ha dit...

I tant en blanc i negre com érem, Júlia. Pobrets, però alegrets? :-)
Comnec tan poc Montserrat... algun dia m'hauré de llogar una cel·la ( i robar un quadre).

No, no estan immmunitzats i desgraciadament encara depenen de nosaltres.
Jo no et sabria cocretar cap concert d'orgue, però sí que havia passat, fa molts i molts anys, algunes hores gairebé al cel -potser al cel, ja saps com va la memòria- a l'església de Pompeia, una mena d'oasi enmig d'una ciutat més habitable que ara -la memòria em deu tornar a fallar-.
Camisa de màniga curta de quadres blaus -sensació de net- i pantalons... no me'n recordo del tot, demà he de passar a recollir-los: qüestió de vores.

D'acord amb tu, xurri: les concrecions en aquests casos donen més confiança d'efectivitat que moltes altres iniciatives aparentment més ambicioses.

Llarg i plaent passeig -o era en volvo?-. No són les esglésies el que cal témer sinó alguns dels seus habitants. Jo sóc un enamorat de la intemporalitat -cada vegada menys- de les esglésies. I les coses que venen solen ser barates. Va, xurri, que la teva economia és a prova de bomba.
Conec molt poc Montserrat, encara que durant tot un any em va fer classes un monjo, el director de "Serra d'Or"

Júlia ha dit...

Sobre Montserrat, vaig fer fa pocs anys una estada de les que programen al juliol, que es diuen 'cultura i natura', amb xerrades, visita a les exposicions, excursions, audicions musicals... Em va semblar molt il·lustrativa l'exposició 'nigra sum', no sé si encara es manté, sobre la història de la imatge i les fases diferents del monestir. La pots fer en cel·la o a l'hotel, segons gustos i possibilitats, m'agrada molt ser de nit a Montserrat, quan marxa la gent.

pere ha dit...

He planejat tantes vegades anar a Montserrat uns dies... Me'n tornes a fer venir ganes.

Xurri ha dit...

Era a peu... llarga, gairebé una hora (o més? no ho se). Per endreçar-me una mica el cap.

pere ha dit...

Ho sabia!