final de campanya

Ens hem trobat i hem parlat segons el guió, i alguna altra cosa més, no sé si amb apassionament. Preguntes i respostes que no sortiran al carrer, de curta durada, d’escepticismes matisats, de gent enfeinada per moltes altres coses més immediates, més personals. Més intuïcions que certeses. Recordem reunions multitudinàries, com la que ens va unir contra la guerra de l’Iraq. Qui ens va unir? Qui era el que anava al meu costat? On el puc trobar per dir-li que no s’ha acabat? Per què no ens vam tornar a reunir? Per què l’Iraq? Vivim de moments i de símbols? Votarem? No votarem? Ho farem en blanc? Què testimoniarà el nostres vot? Qui sabrà, a part de les enquestes interpetables o interpretades, què volíem manifestar amb la nostra tria? L’endemà tornarem al nostre cada vegada més petit clos, paradoxa de la globalització. Cal fer-se forts en la tria o en l’acceptacció? Tots han guanyat i hem guanyat, tots han perdut i hem perdut, i els diaris, en la seva festa quadrienal, groguejaran i al cap del temps, confeti de futures eleccions.

I ells, i no nosaltres, tornaran a marcar els temps. I trobaré a faltar els passats en què molts teníem nom o cognoms, encara que fossin falsos, i ens arriscàvem a pintar parets. Algú se’n recorda dels temps primitius en què es pintaven parets. D’acord, ara no cal, ara ens poden entrevistar a la tele o la ràdio, ara podem escriure cartes al director del diari, que decidirà si són o no publicables, ara serem unitats d’una enquesta, ara ja no ens calen associacions de veïns, ara en tindrem prou amb les converses del abans i del després, i seguirem corriols que ens porten als camins, i els camins als rius, i els rius a la mar.

Prometo –no feu més cas de les meves promeses que de les dels altres- que no tornaré a parlar del tema. I com que no m’escau ser tan feixuc, deixeu-me acabar recordant Pompeia. Ostres, ja hi torna, pensareu, aquest no para de fotre’ns la lata amb la seva infantesa. Què voleu, coses de l’edat. Els habitants de Pompeia, ciutat turística, van veure –vist i no vist- com la seva població fou sepultada pel Vesubi el 24 d’agost de l’any 76 dC. Segles més tard, a mesura que s’anaven traient les capes de pedra foguera que la cobrí, es descobrí que les parets de les cases estaven plenes d’inscripcions, moltes de les quals palesaven que els seus ciutadants, potser perquè no tenien tele ni ràdio ni premsa ni altres intermediaris –potser també perquè en aquella època els polítics no tenien subvencions per fer campanya- s’agrupaven per fer saber directament les seves preferències. Jo reivindico ara -massa tard, ho sé, perquè políticament i socialment és inacceptable- les pintades, les manifestacions col·lectives i individuals de preferències, sense intermediaris. I poso alguns exemples trobats en les velles parets de la ciutat d’estiueig:

Les cambreres de la taverna de l’Asel·lina us demanem que voteu a favor de Gai Lol·li Fusc per duòvir a càrrec del manteniment dels carrers i dels edificis sagrats i públics. Ah! També us ho demana l’Esmirna.

Febus i els seus comprador us demanen que voteu a favor de Marc Holoconi Prisc i Gai Gavi Ruf per duòvirs.

Valentí i els seus alumnes us demanen que voteu a favor de Sabí i Ruf per edils. Són dignes de l’administració pública.

En aquest grafit, no podia ser d’altra manera, sembla que els agents de l’ordre devien interrompre la pintada:

Els esclaus fugitius us demanen unànimement el vot per...

Sembla que alguns tenien ajudants força maldestres i ho van immortalitzar en la inscripció:

Gai Juli Polibi, per edil a càrrec del manteniment dels carrers i dels edificis sagrats i públics! Ei, tu que em fas llum amb la teia, aguanta bé l’escala.

Finalment, la barreja de militància política i desencís amorós m’arriba al cor:

Gavi, edil! Marcel estima Prenestina i ella no li fa cas.

No insisteixo (l'Eulàlia ens recorda més inscripcions) , sóc ben conscient que avui tot això estaria mal vist, que ja tenim els intermediaris per escriure els eslògans. I si votessin –o deixessin de votar- directament els intermediaris?

mirades diverses

El passeig em porta a la Pedrera, a l’exposició de l’entresol que té una finalitat desacostumada: mostrar a través de textos i sobretot de les fotografies de Manel Esclusa i Núria Andreu la feina que fa Ulls del Món, fundació presidida per Rafael Ribó, al Sàhara: “ 5 anys de lluita contra la ceguesa evitable al Sàhara”.

Sembla que l’arena del desert pot arribar a ser terrible pels ulls dels qui hi viuen i la Fundació fa 5 anys que es dedica a la prevenció i la curació de les malalties oculars. En total, 13. 237 consultes i 1008 intervencions fins l’any passat. I ja tenen un oftalmòleg sahrauí.

Les fotos dels nens poden arribar a ser pertorbadores: dolor, alegria, sempre una espurna de tendresa i d’esperança, en aquesta terra inhòspita però al mateix temps bella, l’única que coneixen. El poema i la foto del post d’ahir pertanyen a l’exposició.

Però deixem aquesta Àfrica, aquest Sàhara colonitzat i abandonat al qual vaig arribar per casualitat i que no ens interessa gaire. Una mica més amunt i a l’altra banda dels passeig entro al Palau Robert, on hi ha l’altra exposició fotogràfica, la que anava a veure: una visió dels anys 60 i principis dels 70 a través de les imatges de Cèsar Malet, un fotògraf pràcticament desconegut per la gent en general, però molt famós en determinats cercles. L’any 70 fa una sèrie de fotografies d’escriptors per al llibre d’entrevistes Infame turba, de Federico Campbell. M’agrada especialment la de l’Anna Maria Moix, la majoria dels altres autors ja els tinc més vistos; a la mateixa paret, un retrat de Teresa Gimpera molt jove, i morena, amb unes celles desconegudes. Una Gimpera de qui estava absolutament enamorat un amic i ens explicava la seva vida, que ell assegurava que coneixia a través d’un cosí més gran, en hores de pati, mentre els altres ximplets de 14 anys s’estimaven més córrer al darrere d’una pilota. En una altra paret, fotos dels anys 60 en un blanc i negre amb molt de contrast. Que traïdora és la memòria, com ho canvia o ho matisa tot. Tercera paret, amb fotos de models; els nus podrien ser actuals. En la quarta paret, moments de jazz: el Jamboree de la plaça Reial. Podria ser qualsevol ciutat americana. De tot això en parla abastament Joan de Sagarra en el seu article del diumenge a “La Vanguardia”. Aprofito per fer una volta per l'exposició sobre Montserrat. No ho sabia que algun Nonell, Picasso... que conec és del monjos.

El dia és gris i ha plovisquejat en alguns moments. Se m’acut acostar-me a l’església de Pompeia, dels caputxins, una mica més amunt, a la Diagonal entre el passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya. Feia molt temps que no la visitava. Fa molts anys m’havia passat algunes hores escolant l’orgue. Entro per la porta del xamfrà i m’acosto al porter, que no sé si és caputxí. Interrompo la seva conversa amb unes senyores sud-americanes per preguntar-li si hi ha previst algun concert. Em diu que l’organista està malalt i dedueixo que en té per temps, potser fins a l’any que ve, i no s’han plantejat substituir-lo, és clar. Entro finalment al temple; em decep: massa modern, massa clar; la memòria m’ha tornat a trair. Observo que molts fidels són americans. Fins i tot els dissabtes a les 8 hi ha una missa llatinoamericana, cosa que no sé que significa exactament.


Encara és aviat, tindré temps de comprar-me una camisa i uns pantalons. La pluja continua suau, intermitent, gairebé un miratge. O no plovia?